*** José Antonio Sanz, (220m, 6b), Mallo Frechín, Riglos

Dilluns, 22 de gener de 2024

Quan una idea et ronda pel cap se li ha de donar forma i la meva és una muralla on mani sol i verticalitat. Còdols i panxes materialitzen el meu desig, Riglos és refugi d'hivern. Al peu del Frechín no hi ha línia, tan sols una paret que s'estén uniforme fins la monotonia. Escollim doncs, la via més clàssica, José Antonio Sanz.

Alçar la vista és descobrir un mar petrificat que se't desploma al damunt i com provoquen aquestes onades. Ens belluguem entre gris i taronja, rere un rastre de bolts que marca el rumb per maniobrar desploms. Els dits noten el desgast d'anys de pas, tacte però, compensat per l'exageració del canto sempre que trobis ràpid el que toca. Metre a metre torna la memòria d'aquest conglomerat on tota dimensió és alternativa.

Avui l'escalada és meravellosament simple i aèria, una descarrega d’energia que t'empeny amunt. El d'aquest mallo és perfil únic, tan sols un breu diedre qüestiona l'autoritat de la placa. M'agrada de principi a fi. Al cim del Frechín retorna el cel, s'ha fet esperar, però és que amb aquest espectacle de roca al davant és impossible no passar a un segon pla. Riglos sap com deixar-te en estat de gràcia.

Notes d’interès vertical: José Antonio Sanz (ressenya Luichy), clàssica de tota la vida en versió actual, bon equipament i traçat atractiu l’han convertit en una de les línies més populars del Frechín. Directa i vertical, ostenta els elements propis de tota escalada riglera, “panzas” i passos atlètics que garanteixen intensitat i ambient de paret. Una bona opció per començar a prendre el pols a bolos i desploms.

Oberta l’abril de 1971 per F. Alcay, F. Monzón i j. Ascaso va ser re-equipada, no sense polèmica, el 2004 ja que es van afegir assegurances i és va dreçar el traçat quedant un recorregut força allunyat de l’original.

Actualment la José Antonio Sanz és una via completament equipada amb bolts i on totes les reunions són rapelables (anella i cadena). Assegurances correctes i per norma on toquen, només a la meitat del tercer llarg i al inici del sisè trobem un parell de bolts difícils de xapar si no ets alt. De material tan sols necessitem setze cintes.

El seu és un conglomerat que no necessita presentació, còdol gran i panxes el defineixen, en general la roca és bona, compacta i de presa generosa. Tot i així, als panys taronges trobem inevitables trams polits que delaten la popularitat que el nou i generós equipament ha donat a la via. Quan la roca és gris resulta punxosa i adherent, un plaer d’escalar que desmenteix la fama de sobada que la seva freqüentació li atribueix. Tan sols hi ha un parell de punts amb roca dubtosa, un al creuar el diedre central i l’altre al final de la via a tocar del cim, ambdós perfectament sanejats.

Grau sensat en l’àmbit de verticalitat encesa que és Riglos on panxes i murs sempre volen desplomar. Escalada atlètica per definició i amb una tècnica molt particular per optimitzar pila (V+/Ae oblig i amb estrep per gestionar els passos més rabiosos).

Compromís baix gràcies al prolífic equipament que defineix el recorregut i convida a ser atrevit. Orientació sud-est, sol com a garantia, l’hivern és el seu moment.

A diferència del recorregut original que serpentejava en busca del terreny més senzill i evident, la restauració de la via ha redreçat la línia, fent-la més directa i cercant la millor roca. El traçat actual, tècnic i contundent, ignora la fissura del centre de la paret i enfila els murs pel dret sortejant panxes amb habilitat (foto Onaclimb).

Aprofita tan sols un tram de diedre que dóna varietat i un toc clàssic que amplia gest i forma. En general les tirades són aèries, atlètiques per definició i reclamen distàncies curtes per una bona lectura. Sostinguda en dificultat, no hi ha llarg banal ni sobrer. La verticalitat és presència constant.

Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (3 euros/dia). Aproximació (15min), pugem fins l’església del poble i just a l’entrada del pati surt un corriol a mà dreta que porta directe als mallos. Un cop localitzem el Frechín, la via comença en un petit pedestal, just a l’esquerra de la marcada fissura/diedre del centre de la paret.

La José Antonio Sanz s’enfila pels mur de la dreta de la fissura central (bolts visibles), no hem de tombar l’esperó on la paret gira cap a la canal, en aquest pany hi discorre la Irene y la Paz (ressenya Luichy). A l’esquerra de la nostra via trobem la clàssica Currucuclillo (ressenya Luichy).

Descens, pintoresc i amb vistes immillorables, tot i que si no es coneix millor fer-lo amb llum. Des del cim caminem uns metres en direcció nord fins un petit coll, el creuem i enfilem una rampa de pedregosa (II, corda fixa que millor no tocar) que ens deixa en l’ampla carena del cordal principal. Tombem cap a la dreta (est) per un sender fitat que puja a la Visera. En l’ampli llom abans del cim cal estar atents a localitzar les fites que ens indicaran la baixada pel vessant de la dreta.

Flanquegem sempre en direcció est, primer per rampes de pedra i després ja de nou per un sender que voreja per sobre les parets en direcció a un evident coll per on discorre el camí principal de la circular als Mallos. Abans d’arribar al coll però, a l’alçada d’una gran canal arbrada prenem el camí que hi baixa pel dret i ens deixa sense pèrdua a prop de la base de les parets (50min).

La continuïtat feta via, la Jose Antonio Sanz ens brinda tot el que es pot esperar de Riglos amb continguda mesura. Franca i decidida, demostra que els tòpics tenen el seu moment. Clàssica reciclada als temps moderns.

companydeviatgeiatzars:Lau

π