***** Valentín Casanovas (300m, 6a+/A1), Paret de l’Aeri, Montserrat

Dissabte, 24 d’abril de 2021

Hi ha vies que tothom vol escalar, tot i ser conscients que se’ns escapen la seva mística és tan poderosa que la imaginació les recorre incansable. I arriba el dia en que tens la ressenya a les mans i és com si fos el primer cop que la veiessis, la paret que s'alça al teu davant es burla de la simplicitat d'un tros de paper incapaç d'apropar-se ni de bon tros a la immensitat de roca que pretenem escalar.

La Valentín es dibuixa precisa davant la nostra mirada atònita, molt amunt la bavaresa, una línia nítida, l'única que gosa alterar la perfecció de l'escut de l'Aeri i més amunt encara la xemeneia de la que tothom parla. Com hi arribarem... la incògnita és el nostre repte, perquè més enllà de la dificultat sabem que navegar aquests murs infinits té una magnitud a la que no estem avesats.

Tenim hores per davant, aliades fiables per bregar amb el compromís i resoldre la incertesa contínua que és aquesta escalada en la que per moments tot és precari, assegurances, traçat, forces. L'únic que no varia és la sensació de meravella que ens dóna estar immersos en aquest santuari del buit, n'esdevenim captius. La via pren forma sota els dits, és ferotge, és sàvia, és bella en la seva lògica implacable, ens acull i l'escalem sense pressa, pas a pas, gaudint del seu magnetisme salvatge.

No hi ha treva, aquesta és la mesura, ens posa a prova fins el darrer metre quan el capvespre es fon amb l'aresta del cim. La Valentín... hem tastat el mite, l'hem viscut, el sentim vibrar dins nostre en un cúmul de sensacions tan intenses que seran impossibles d'oblidar. Merci companys, amb vosaltres l'aventura és possible!

Notes d’interès vertical: - La Valentín no es pot descriure... la Valentín s’ha de viure -, per mi no hi ha millor definició que la que ha fet el company. L’aura que envolta la via té raó de ser i és part indissoluble de la seva escalada, la magnifica donant-li la seva veritable dimensió, majestuosa.

Resulta difícil parlar de detalls pràctics quan es tracta d’un itinerari tan nostrat, tot i així algunes pinzellades mundanes ajuden a centrar la perspectiva. Clàssica semi-equipada amb material divers i de fiabilitat no sempre homologada.

Al seu favor totes les reunions estan re-equipades amb bolts i a les tirades també en trobem algun substituint burins malmesos, però no abunden, especialment als artifos que resulten summament precaris per l’estat de les assegurances (vetustes). Pitons, burins, caps de burí, ponts de roca i pintorescos tacs de fusta o plàstic (senya d’identitat de la bavaresa) completen el mostrari de material que hi trobem, apunts històrics garantits.

Anirem sobrats de compromís, però es pot compensar amb la ferralla que nosaltres addicionem a la via, una vintena de cintes, joc de tascons, joc Totems (0,5 - 2, repetir mitjans), camalots (3 i 4), estreps, quatre plaquetes recuperables i una ungla. Orientació de la paret nord-est, sol fins les tres de la tarda.

Aproximació des del monestir de Santa Cecília on aparquem, creuem la carretera i prenem sender que porta al camí de l’Arrel (marques GR). El seguim en direcció al Monestir fins trobar en una corba tancada el torrent que puja al peu de l’Aeri, a la part final graons i cable de vida que recorre la base de la paret.

La Valentín comença en una vira arbrada, just abans d’un contrafort on gira la paret (40min). Graduació correcte, però amb un toc clàssic que obliga, la ressenya ja ho deixa intuir (6a+/A1 obligat). La roca sorprèn, cal vigilar i té algun tram delicat, però la norma és un tacte aspre i cantellut insòlit en una nord.

Escales concentrat des del minut zero, tres primeres tirades per entrar en matèria seguides d’un artifo que t’espavila de cop, una bavaresa antològica (la millor que he escalat mai) i una xemeneia de la que tothom parla i que ens permet fugir pel bell mig d’un sostre fins una darrera tirada de flanqueig deliciosa.

És una via que imposa, més enllà del grau escalar-la és resoldre una incògnita continua que manté la tensió esmolada, però la recompensa es submergir-se en un traçat esplèndid que revela encert i atreviment en dosis més que generoses.

Acabada la via una senzilla i aèria aresta ens deixa a les instal·lacions de les antenes que ens barren el pas. Desgrimpem (ràpel possible des de barana) fins el teulat d’una casa que es troba al vessant oposat del que hem escalat i anem a buscar la porta principal de la tanca que envolta el recinte. Un cop fora cerquem el sender que ens porti a la canal de Sant Jeroni (torre alta tensió inici) per la que baixem, quan la canal es creua amb el camí principal anem a la dreta i en poca estona arribem a Santa Cecília (45min).

De nou li dono la raó al company quan afirma que - hi ha vies que et plantegen un límit – la Valentín n’és una. Escalar-la és superar dubtes i pors empès per la força dels companys, creant una una simbiosis que esborra els límits que la incertesa ens imposa.

És una via capaç de crear una sincronia màgica entre cordada i paret, potser per això la seva mística no es desgasta malgrat el pas del temps. Escalades que són úniques!

conspiradorsdelavertical:Lau&Joan

Mai hauria imaginat publicar la Valentín en aquest blog, sou part d'un somni!