Dimecres, 14 d’octubre de 2020
Costa Blanca, un nom que engloba àmbits d'àmplia diversitat i un interès vertical del que desconeixia la intensitat. Bon títol per la guia que orienta les nostres passes per les parets del llevant alacantí i nom també del tram litoral cap on miren els vessants més escarpats.
Costa a la que se li endevina un atractiu natural innegable, però ofegat pel ciment. Indaguem, volem recuperar aquesta bellesa robada i escollim la formidable fortalesa del Peñón de Ifach. Buc insígnia d'escalades mediterrànies i referència obligada per tots els navegants costaners àvids d'explorar muralles defensades pel mar.
Soroll d'onades i xiscles de gavines seran avui els nostres únics acompanyats, mentre solquem una línia que no ens estalvia esforços en el seu afany de cercar els panys més salvatges que restin protagonisme al batec profund del mediterrani. Tots els llargs són bons i d'una varietat que obliga a afinar enginy i tècnica per llegir el que la roca ens vol dir.
Explorem suspesos d'un buit creixent que s'emplena de cel, horitzó de núvols que només accepta el cim com a punt i final. Roca bona, barroca en formes i relleus, uniforme en la seva claredat i despietada en els desploms. Costa Blanca, al penyal només podia ser aquesta... ens ha deixat braços cansats i esperit lleuger!
Notes d’interès vertical: Escalada fanàtica de tall modern i caire netament esportiu que solca un robust esperó adossat al flanc del penyal des d’on salta al vertiginós mur final. Excepte el primer i darrer llargs de tràmit, la resta de la via demana escalar i molt, sis tirades variades amb tan sols algun pas polit i un temperament indomable que es deixa notar en totes elles (6a+/6b obligat).
Completament equipada amb parabolts i reunions rapelables tan sols necessitem quinze cintes, algun friend petit/mitja i estrep per alleugerir algun dels passos més desplomats. L’aproximació és senzilla, tan sols cal recórrer fins el final el passeig a tocar de mar i quan aquest acaba remuntem el sender que voreja la paret fins dalt el monticle (20min).
Costa Blanca comença a la part més alta del turó, l’inici és comú amb la Valencianos, però als pocs metres ja es desvia a la dreta per encarar l’esperó que la vertebra. Orientació SO que garanteix forces hores de sol.
A la primera part de la ruta predominen murs de verticalitat contundent i bona presa que cal buscar i plaques amb passos d’adherència on afinar l’instint d’equilibri, menció a part el preciós diedre/bavaresa de la tercera tirada, irresistible pels amants de les fissures. En conjunt una escalada elegant i de moviments ferms, però fluids.
Al mur final, però la tònica canvia, paret vertical o desplomada amb panxes i sostres rabiosament explosius a la par que tècnics. Tres llargs brutals, exigents i amb un ambient que va en augment fins que el desplom continuo de la setena tirada ho abasta tot, espectacularitat garantida.
Una senzilla grimpada ens deixa al capdamunt del Peñón, el cim és a tocar, tan sols resta gaudir de les vistes abans de baixar pel relliscós i freqüentat camí de la cara nord (30min).
Costa Blanca... fa anys mentre escalava el Diedre Ubsa vaig quedar fascinada per la cordada que l’escalava, mai hauria pensat que la meva següent ruta al Peñón fos aquesta, les sensacions que ha desvetllat duraran dies. Sedueix la forma en que et fa escalar!
conspiradorsdelavertical:Lau&Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada