Divendres a diumenge, 12 a 14 juny 2020
Converses llargament postergades, parets que han deixat de ser del silenci, la roca torna a ser diàleg íntim i dansa còmplice. T'hi aproximes amb una timidesa nova, fruit de dies d'enyor que s'esvaeix en l'instant mateix que els dits inicien la retrobada. Palpes, ressegueixes, explores àvida d'escletxes, relleixos, cantells... relleus que em retornen al meu univers particular, laberint al que no li cal sortida. El temps recupera la seva dimensió i m'endinso en un ritme regit pel plaer vagarejar de nou per la vertical. És bo sentir-se nòmada, acollits per cels que no s'acaben per més enllà dels núvols que miris!
Notes d’interès vertical: Per increïble que sembli han estat tres mesos sense tastar roca, tan sols li pertanyia el terreny dels somnis i projectes. Parèntesi forçós que ha deixat el cos adormit i la ment més activa que mai, per sort ja és hora de compassar ganes i neguits. Cenyint-nos a una mobilitat encara minsa decidim cedir a la simplicitat de l’esportiva. Traçats sincers de gestos menuts i compromís relaxat per veure els efectes del confinament.
El temut terrabastall no es manifesta i més enllà de la prudència inicial que fa que a les primeres passes els hi falti convicció, la resta és gaudir de nou del gest i sentir com recuperes la memòria de la vertical. Un equilibri intern ben aprés per jugar amb la gravetat al teu favor.
Vallirana és terreny segur, les seves regletes em fan sentir còmode i els seus breus desploms permeten constatar que si bé el cap és al seu lloc la força ha fet un pas enrere. Vies on les plaques esdevenen tècniques, els sostres rabiosos, però alleugerits per una ganda escandalosa i la roca guarda un tacte exquisit malgrat una freqüentació en augment.
Montserrat és escalar a casa, murs aspres de cantell petit i forats d’una diversitat inesgotable. La tria és fàcil, Desdentegada, aproximació moderada que garanteix tranquil·litat i vies on sumar metres i continuïtat. Traçats elegants on mana el gest per sobre la força i on la pressa no hi té cabuda si vols encertar la seqüencia, s’imposa finura.
Darrer dia, per acabar d’esgotar forces ens decantem per un sector nou, Totxo de Ponent. Interessant descoberta, un grapat de vies no massa llargues, però de dificultat sostinguda i més variades del que semblen a primer cop d’ull. Recorreguts breus, de caràcter ferm i moviments rotunds. Si hi aneu no us podeu perdre Xorreres negres nunca mais (6b), una autèntica preciositat, placa d’equilibri i potència, rematada per una bavaresa increïble, et fa levitar.
Pleguem quan la pell dels dits no dóna per més, feliç d’una retrobada que ha esborrat tots aquests mesos com si no haguessin existit. Què tindrà l’escalada que emplena tant... addicció confessable!
companydeviatgeiatzars: Lau
2 comentaris:
Bon retorn a la vertical Laura, la Desdentegada és un sector fantàstic. Veig que al Totxo de ponent hi han nascut algunes vies mes humanes, a veure si m'hi acosto algun dia fer els 6a's i a probar aquest 6b que dius és tan bo, la resta em queda molt lluny.
Ara a per la clàssica que ja has agafat el tò.
Salut i roca.
Bones Jaume,
et pren la paraula perquè tens tota la raó del món, ja és hora de clàssica. L'esportiva és una magnífica forma que les ganes vagin a més, poder escollir la dificultat al teu gust té el seu que, però la va via llarga sempre tira!
Salut, tàpia i alegria!
Publica un comentari a l'entrada