*** Salicke-Mir (55m, V+/A1), Frare de Baix, Clot de la Mònica, Montserrat

Dilluns, 18 de juny de 2018

L’any 2003 va caure a les meves mans un llibre amb un nom ben prometedor, El Plaer de l’Escalada d’en Ramon Majó. Es tracta d’un recull de vies que amb un V+ ben posat i traça amb els estreps ha de poder resoldre qualsevol escalador que es preï de clàssic. Em va faltar temps per comprovar si les expectatives s’ajustaven a la realitat de les ressenyes i aviat vaig descobrir que alguns dels itineraris tenien un plus, però tots ells tenien un patró comú: lògica i una elegància natural tan pròpia d’altres èpoques que em va seduir des del primer moment.

A hores d’ara me’n falten una dotzena per completar totes les escalades que hi figuren, però no sempre és fàcil trobar company per anar-hi. Un grau en aparença modest, dosis regulars d’artificial i un equipament que dista molt de qualsevol homologació és una combinació amb un notable efecte dissuasori. Per sort encara queden romàntics de l’escalada, als quals no importa que la via tingui tan sols dues tirades, pitons, roca delicada i trams de saludable artificial.

Així doncs, ja tinc cordada per anar al Frare de Baix i escalar aquesta rotunda aresta que m’obliga a aturar-me per mirar-la cada cop que hi passo. La veig tan evident, dos diedres fissurats que permeten buscar el pas més franc quan la paret es fa desplomada i amb el toc d’emoció que dóna saber que te’ls hauràs d’equipar. El peu de via és un còmode pedestal sobre el que s’encimbella l’aresta amb la seguretat de qui se sap atractiva.

Tot i així el seu rocam és de tacte delicat, requereix finesa i equilibri per encarar uns primers metres de còdol menut i esmunyedís. Joc de saber llegir bé la paret, apurant sense treure l’estrep fins que la verticalitat mana i cal cedir a les seves normes. Penjats del perfil de l’aresta els passos són senzills de trampejar, però et deixen una mica descol·locat a l’hora de sortir de la comoditat dels estreps i tornar a navegar pel cantell imprecís de la placa.

La fissura de la segona tirada s’endevina picant i no enganya. Equipada amb pitons que costen de veure et fa pujar ben alerta, desgranant moviments amb cautela alhora que vas col·locant-hi ferralla a discreció. Lliure i artificial en una alternança tan fluida que ni t’atures a pensar com fer el següent pas, com si de cop t’haguessis contagiat de la destresa dels seus oberturistes. Acabada la fissura virem a esquerra per no desaprofitar la generositat d’uns còdols que ens marquen amb decisió la ruta a cim.

Tenen una textura aspre que t’emplena la mà i et fan sentir segur. De nou al capdamunt del Frare de Baix amb una bona clàssica al sarró, una petita joia que manté intacte l’estil i l’essència de les arestes Brucs. Els avis saben prou bé les vies que trien pel llibre, n’he gaudit cada passa i no podia haver-la escalat en millor companyia.

Quadern d’aresta: Oberta l’any 67 per Salicke i Mir és l’aresta Brucs del Frare de Baix, els oberturistes varen tenir l’encert d’intuir la bellesa maldestre dels dos diedres que vertebren el seu traçat. Per sort, el re-equipament no ha alterat el seu caràcter i caldrà escalar concentrat perquè als trams senzills les assegurances allunyen i la fissura del segon llarg, llevat de tres pitons antics, és neta. La via són dues tirades que combinen amb encert lliure de dificultat moderada (V/V+) i artificial agraït, però que us farà treballar (A1). 

Semi-equipada amb bolts i pitons, us aniran bé una desena de cintes, estreps, aliens (semàfor) i alguns friends (0.5 al 3). Els pitons són antics i a la fissura del segon llarg costen de veure colgats de vegetació. Quan s’acaba la fissura del segona tirada trobem una llastra immensa que cal vorejar, molt de compte ja que està completament despresa i en equilibri força precari , a principis de juliol el grup de muntanya de Mossos ha fet baixar la llastra. Enginy i lògica són la clau de pas d’aquesta clàssica en petit format que et deixa ben satisfet. Perfecta per escaladors amb tarannà bohemi!