Dilluns, 04 de juny de 2018
Quan el company ha escalat un munt de vies al Pic del Martell i a sobre està fort saps que et tocarà fer les rareses de les que ningú en parla. Retornem als vells temps en que l’única font d’informació és una còpia de la ressenya, avui serà l’antiga guia de Barcelona y Alrededores la que ens marcarà el camí. Per sort coneixem les rutes veïnes i això facilita la tasca de traslladar a la paret la línia de punts que sobre el paper enfila plaques i voreja desploms amb pasmosa simplicitat.
L’Ozono són dues tirades que ens deixaran al capdamunt de l’esperó sobre el que descansa la immensa llastra de l’Almendariz. Si teniu algun dubte de per on va la via, només cal fixar-se en l’ariet que sobresurt ben plantat com si fos una gàrgola al bell mig de la paret. No cal dir que el traçat hi va directe! És hora d’indagar el que aquesta pany de geografia capriciosa ens depara, li cedeixo el cap de corda al Martín que enfila uns primers metres per la Mutant World i travessa decidit a la dreta en busca de la placa que a recer de l’esperó s’endevina potent.
Els burins han estat substituïts per bolts que fan bona feina ja que l’escalada és tècnica a la par que atlètica i cal buscar bé els moviments. Roca en alguns punts incerta, però d’una aspror increïble donen fe que poca gent fa ús d’aquests cantells. Aterrem a la primera reunió de la Mutant i consultem ressenya que amb precisió de cartògraf ens indica que per resoldre l’ariet cal creuar enmig del dos sostres que el configuren. Els bolts s’han quedat tots al primer llarg, per davant un flanqueig de netedat absoluta fins assolir un balcó que requereix exercicis d’acròbata per no ser empès al buit.
A l’àpex mateix el pas més dur de la via, protegit per un burí al que l’únic que el sustenta són les abundants capes de rovell. Sort de les fissures que permeten encabir ferralla més digne del seu nom. Fissures que cenyeixen els dits amb força i ajuden a burlar la verticalitat breu i rotunda que impera. Muntats ja al fil de l’esperó podem recuperar l’alè abans d’enfilar el senzill tetris de grans blocs que corona la columna. No és qüestió de quedar-s’hi aquí plantats per més que com a mirador resulti una meravella, surto decidida a recordar vells temps.
Faig memòria mentre ressegueixo de nou les dues darreres tirades de la Mutant i el contrast no pot ser més notori. Després d’una via tosca, sense polir, amb roca que mossega els dits i s’escrostona a la que baixes la guàrdia, trobar aquests llargs polits, de bústies i relleixos perfectament perfilats fa que per moments pensis que ets en una altra paret. Però no, passo atlètics, plens de lògica i de bon equipar donen fe que seguim al Pic del Martell.
Manual de ruta: Curta, però intensa, amb trams realment acrobàtics. Dues tirades tècniques, a la par que explosives i amb moviments no sempre evidents que demanen certa soltura en aquesta paret per treure’n l’entrellat. El grau és de l’època, collat, la placa del primer llarg resulta obligada (6a), el 6b de la segona tirada si no es fa en lliure es pot solventar amb un parell de passos d’A1 col·locant algun catxarro.
Estem al Garraf, així que la ferralla no us farà nosa, nosaltres anàvem ben proveïts amb un generós grapat de cintes, aliens, friends (0,5 al 3), tascons i un estrep. Per les reunions no cal patir, ja que aprofita les de la Mutant, però per les tirades convé portar material, especialment per la segona que està gairebé neta i els pocs seguros són vetustos.
A la via (núm 39) li falta polir el traçat per ser realment elegant, tot i que té trams de placa realment bons i un punt ensalvatgit que li escau d’allò més bé. Podem incloure-la sense cap mena de dubte a la categoria de vies per col·leccionistes, així que com bé us imagineu n’he sortit ben satisfeta. Si algú coneix els oberturistes i m’ho pot dir estaria genial, van tenir bon ull!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada