*** Festa del Paca (160m, V+/A1), Paret de l’Extrem, Montroig

Divendres, 08 de juny de 2018

Gairebé sis anys han hagut de passar per completar aquesta Festa. El novembre del 2012 m’atansava per primer cop a la Paret de l’Extrem, nervis i impaciència a parts iguals, com sempre que vas de descoberta. Em feia especial il·lusió aquesta via, ja que en Paca m’havia explicat la història de la seva obertura quan després d’un bon cap d’any al refugi del Xut decideix estrenar el nou mil·lenni continuant la festa amb la Lola i, com no, en la vertical.

Sí senyor, sempre mirant amunt i donant-me feina en aquesta cinglera breu, però feréstega. Però les parets també acusen el pas del temps i ens vam trobar que a l’inici del segon llarg havia desaparegut sencer el pany on un oportú pont de roca et permetia resoldre en artificial un pas que en lliure requereix afinar bé per no anar directe a la feixa. Vetllant per la integritat dels nostres turmells vam girar cua, no sense certa recança.

Tot i així em van agradar les maneres que apuntava la via, tenia clar que hi tornaria. Poc a poc he anat sumant metres i recorrent les raconades del Montroig i ja no m’agafa tan de nou aquest rocam vermell que sempre et fa tibar amb ganes, així que a la que em vaig assabentar que el pas incert de la Festa quedava protegit amb un espit em va faltar temps per trobar company. No va ser dit i fet, costa trobar algú a qui no li faci mandra veure tant d’artificial a la ressenya, però aquesta volta he sigut prou convincent i no un sinó dos són els que he enredat per anar de nou de Festa.

Deixo per l’Albert la primera tirada que ja conec, un diedre que vol ser xemeneia i ho aconsegueix, tan ben plantat que es fa perdonar els pocs passos de mala roca que té. Sempre m’ha resultat curiós la traça que té el Paca per ensumar bones xemeneies i deixar-les en el seu punt just, pocs seguros, però ben posats i quan comences a posar-te nerviós sempre apareix bon canto o fissura per equipar. Poliments els justos, t’has de submergir en l’escalada fins notar-li el sabor.

De la xemeneia a la lluminositat de la feixa, una osca incrustada a la verticalitat de la muralla esculpida per un mar antic i com a testimoni de la seva feina un delicat mosaic marí. Deixo la segona tirada per al Xavi, jo li tinc ganes al tercer llarg i els companys em donen el caprici. Des d’un gran bloc amb el que enredem el desplom atenyem de nou la paret i ràpidament se’ns desvetlla la lògica de la tirada. Combinem passos d’artificial amb d’altres en lliure que demanen gest, sense deixar mai de virar a l’esquerra en una travessia que sorprèn per ben trobada.

La tercera segueix el dictat d’una fissura que de primer cal amanir amb algo de ferralla i quan la paret es fa massa dreta per flirtejar amb el lliure toca fer treballar de valent els estreps sense deixar que el buit ens intimidi. Com pot agradar-me tant estar aquí penjada, sempre penso que ser ingràvid deu ser algo semblant. Ja ho tenim això, un darrer llarg de placa simpàtica ens deixa al capdamunt de la carena de la paret de l’Extrem. Ja està ben triat el nom, des d’on som la muralla del Montroig es desplega serpentejant cap a l’oest a l’espera del sol de tarda que la rescati del gris.

Carnet de festa: Via de tall clàssic, rotunda i sense polir, per gaudir del plaer d’escalar seguint el dictat de la paret. Resolta amb encert, està equipada on toca i té el grau ben posat (V+/A1, qui en tingui ganes pot apurar alguns trams d’artifo en lliure, sobretot al segon llarg 6a/6a+). Per encertar-la a la Festa proveïu-vos d’una bona dosi de lògica, una vintena de cintes, semàfor d’aliens, friends (0.5 al 3), mig joc de tascons i estreps.

 

Important, no passeu per alt la franja de fòssils de la feixa, curiós salt a la prehistòria. Altament recomanable per a escaladors per als quals el gest i el grau no és lo més important, té el toc rústec i ensalvatgit d’aquesta serra. Quines ganes que tenia de fer-la!!!!