dijous, 29 d'agost del 2013
Hi ha dies que el de menys
és la via escollida i el que compta és el plaer d'escalar en bona
companyia, avui n'és un d'aquests. Tot i que també s'ha de dir que
si l'escollit és un itinerari a les Gorres hi ha una alta
probabilitat de gaudir d'una jornada distesa i amb un rocam dels que
creen addicció. No en va són bressol d'escalada que vetllen per les
primeres passes dels qui són prou insensats de caure al parany de la
verticalitat. Així doncs, és difícil evitar un somriure de
complicitat al recordar la intensa sensació de vertigen que patia
quan era nouvinguda a aquestes parets i l'esperit de conquesta que
m'empenyia cap al seu cim.
Per això, no fa gens de mandra remuntar escales i camí fins al peu del Gorro Frigi, de fet la seva figura és tan familiar que gairebé es com retrobar-te amb un vell amic. A més, tenint en compte que aquest estiu ha estat bastant erm en roca, la franquesa dels seus còdols és més que benvinguda. Però, ja n'hi ha prou de badar amb el paisatges que les tardes comencen a ser breus i som colla, així que ràpidament triem via i ens repartim en dues cordades per començar la feina.
De fet, la Stromberg ja l'havia escalat fa un parell d'anys, però la recordo tant elegant que no m'he pogut estar de decantar la balança al seu favor. I així estem, assegurant en Jordi mentre gaudeix de les virtuts de la primera tirada, una placa magnífica de passos menuts i cantell fi.
La Sandra i l'Anna no triguen a seguir-nos i per les seves cares veig que els ha agradat l'elecció. La segona tirada és pur vici, els còdols, de totes mides, formes i textures, s'apropien d'aquest pany de paret amb el més absolut descar i nosaltres encantats amb les seves ànsies de protagonisme.
El tercer llarg manté la tònica, però un breu desplom posa el picant que faltava a l'anterior tirada. El quart deixa tot atreviment enrere i ens porta gentilment fins el serrell de la Gorra i tan sols un darrer cop de gas ens separa de la placidesa cim.
Mira que hi he estat vegades, però el plaer de fer la darrera reunió a la creu que el corona és atemporal i esdevé petit ritual que referma llaços amb la més màgica de les muntanyes. Quin goig tenir-la tan a prop!
La meitat de la bellesa d'un indret depèn del paisatge i l'altre meitat del qui ho contempla.
Lin Yutang (filòsof xinés)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada