**** Somiatruitres, 155m, V+, Serrat de la Corona, Àger

dimecres, 7 de novembre del 2012

La curiositat és un bon aliat quan es tracta de fer que l'escalada mai esdevingui monòtona, si a aquesta li sumes una mínima de predisposició per dedicar temps i ganes a explorar noves raconades de la nostra geografia tens la combinació perfecte per expandir contínuament les fronteres de les nostres inquietuds verticals. 

Al Serrat de la Corona fa temps que hi teníem una visita pendent, però no acabàvem de decidir-nos per cap de les vies del seu exigu repertori, quan més o menys tenim apamat quina era l'escollida cau a les nostres mans la ressenya de la Somiatruites i immediatament tenim clar que ja no seguim postergant les presentacions. 

S'ajusta a la perfecció al que aquests dies breus i freds demanen per gaudir de l'escalada, una via que sense ser curta és prou ràpida per no patir per l'horari i alhora disposar de prou temps per dedicar-lo a indagar l'itinerari i alleugerir de pes l'arnes mercè de les seves fissures que ajuden a complementar el “generós” (la ressenya fa gala de refinada ironia) i a voltes singular equipament.

Aproximant ja te n'adones que aquesta via no és objectiu cobejat pel gruix d'escaladors, doncs per no haver no hi ha ni camí, ni sender sinó tan sols un genuí bosc a través. De totes formes és de tal evidència que en poc més de mitja hora ja som a peu de via decidint com repartir llargs. Malgrat la brevetat del croquis que duem la via resulta senzilla de seguir, en tot moment busca el recorregut més interessant sense deixar mai la lògica, ni la bonança de les fissures de banda.

El que més ens agrada és la seva varietat, tan aviat estàs escalant un seguit de petits murs encadenats per feixes sinuoses, com encastat dins una xemeneia o surant en algun magnífic diedre. Hi ha una mica de tot, fins i tot vegetació i mala roca que et manté ben alerta quan la dificultat baixa i et dóna la clau de pas, perquè t'obliga a llegir la paret amb ulls d'aperturista.

Tot plegat té un deix d'aventura i romanticisme fruit de l'indret que resta oblidat a l'ombra de les parets veïnes que s'enduen els honors d'un grapat d'itineraris de renom, però que ni de bon tros tenen l'exclusivitat que dóna una aparença enganyosament modesta. La via és tosca, falta encara el pas de més cordades perquè els seus passos es poleixin, però ara mateix això li dóna un encant molt peculiar fruit de la roca a controlar i un equipament escàs, però correcte i més que suficient. 

Cal escalar atent, seguint el dictat de la paret, la via té ambient, passos singulars i alguna que altra sorpresa que fàcilment es converteix en anècdota. Són cinc tirades, cap d'elles massa fàcil, cap d'elles intransigent en la seva dificultat, però en totes cal afinar la intuïció i tirar d'experiència per resoldre algun que altre passatge que trenca l'harmonia de l'escalada quan aquesta guanya en intensitat. 

La via és bona, està ben trobada i va més enllà del simple exercici del gest, requereix un cert gust per itineraris encara per amansir, eixuts, amb un punt esquerp que lluny de mantenir distàncies el que fa és donar-li caràcter. 

Curiosament també és d'en Remi Brescó, deu anys la separen de l'Ocells de Niló, però el bon ull per trobar itineraris atractius no li falla pas al mestre. Bona feina, la bellesa del paratge fa la resta. Així doncs, amb aquestes premisses la jornada, com no, esdevé rodona, sempre i quant tinguis un esperit un xic senglar!