*** Amistades Pelirrojas, 110m, 6a+, Roc d'en Sola, Perles

dissabte, 27 d'octubre del 2012

L'hivern ha arribat de cop i sense trucar a la porta, la idea inicial d'anar a escalar al Roc del Rumbau queda descartada ràpidament al veure la gran taca d'humitat que hi ha a la paret i el desagradable dia que s'ha aixecat, tapat, fred  i ventos. Seguim cap al nord convençuts que el sol brillara mes amunt i efectivament, la vall de Perles es un altre historia, on sembla que sempre aqui es visqui en una primavera permanent.

El Roc d'en Sola, allargassada paret de modesta alçada i farcida de xapes pel gaudiment del col.lectiu friki, amaga al seu vessant nord unes precioses lineas de un centenar de metres, de roca fantàstica i equipament amb un marcat tarannà esportiu. A nosaltres que la majoria de cops no trobem a ningú mentres escalem, ens sorprèn la gran quantitat de gent que trobem fent esportiva o via llarga a aquesta paret, tambe es cert que amb el dia que fa pels voltants, avui es una de les millors opcions possibles. Fins i tot cordades estrangeres  com es el cas d'una que tenim escalant al nostre costat, segur que de grau tenen molt, pero de coneixements per fer via llarga, estan ben justets, se'm posem els pels de punta quan veig com el meu vei teutó assegura al seu company de menys nivell i que va caient sovint, ha muntat el Reverso de tal manera que va pujant al segon a base de força bruta. No vull ni pensar si un capquadrat alemany algun dia em veu fer aixo a mi a una paret de Baviera, acabo al trullo directe, per intent d'homicidi.

Escollim la mes assequible i classica d'aquesta allargasada paret, La Amistades Pelirrojas, tenim clar que deu ser el mes semblant a escalar 4 vies d'esportiva posades una a sobre de l'altre i no ens equivoquem de gaire. Arrencar de terra ja te el seu punt picant que no hi ha cap A0 que no ho arregli. 

La segona tirada es la mes exigent de la via, va resseguit un esperonet poc marcat, de cantell petit, mantinguda en tot moment, tremendament vertical i on poques trampes podem fer, pero Laura s'ensurt amb maestria un cop mes a traves d'aquest rocam gris d'alta qualitat, pero exigent com el que mes.

Tercer llarg preciós  primer en diedre, despres en lleu travessa en placa, per acabar per un curt desplom de pressa generosa i molt plaent. L'espera a la còmode reunio se'm fa eterna, l'aire fred ara bufa de valent i jo que soc un valent estic aqui dalt en manega llarga tremolant com un pollet i dubtant si el mes lògic es acabar la via o baixar a terra. Al final optem per arribar al cim i aferrar-nos ben fort per no sortir volant. Un darrer llarg buscant les debilitats de la paret a traves de diedres i plaques, donen per acabada aquesta curta, exigent i bonica escalada.

Avui a Coll de Nargó hi ha festa grossa, la gent de L'Alt Urgell, han muntat una trobada d'escaladors vinguts d'arreu del pais i la convocatòria ha estat un exit de public i d'organització. A Coll Piquer han muntat uns slacklines brutals que enllacen els titolos i encara algun valent que desafia la gravetat i sobretot aquest fort i gèlid vent intenta mantenir-se dempeus dalt les cintes.

El dia marxa i la festa segueix sota la llum de la lluna plena, nit desagradable per les baixes temperatures,  pero la gran quantitat d'amics retrobats o acabats de coneixer, donem prou caliu a la trobada. Una projeccio de solos integrals a les parets veines que ens fan suar les mans de valent. un bon sopar comunitari, competicio de "lances" al pernill, sorteig de material i una xocolatada per començar el diumenge amb la panxa calenta.