dilluns, 26 de novembre del 2012
Avui estic començant a
temer un daltabaix escalatori, són les dotze del migdia i a part de
la sessió de bar i una infructuosa passejada fins el peu de la Santa
Espina al Serrat de les Garrigoses poca cosa més hem fet que no
sigui contemplar núvols i descartar possibilitats. És ara o mai,
així que fem cas d'en Ferran i ens marquem com objectiu l'Havana
Club, via en la que, tan en Jordi com jo mai havíem reparat, però
que té a favor seu totes les lloances d'en Ferran.
Sempre ens queda l'alternativa d'aturar-nos al Serrat del Muntaner si la boira amenaça amb engolir finalment tota la Pastereta. Ves per on que em fa gràcia, fa anys que no m'atanso a aquesta paret i no perquè li manquin atractius sinó perquè la seva proximitat la relega sempre a un segon pla que mai acaba de concretar-se.
Però sempre hi ha l'excepció i avui tinc l'oportunitat de redimir-me del meu injust oblit tastant de nou el seu rocam que engloba vies prou variades per satisfer l'esperit golafre de la cordada més sibarita.
La via en sí són tres tirades, encaix perfecte donat que som cordada de tres, la resta fer metres amb algun passet més o menys pintoresc fins al cim de la mateixa Pastereta. Magnífic, tan sols ens resta demanar que l'escalada sigui tan bona com el record que en té en Ferran i si la memòria li falla convidarà ell a les birres, avisat està!
El dia és tan gris que encomana el seu color a tot el que ho envolta, però lluny de notar la fredor de la pedra estic atenta al moviment de les cordes que com una llambregada fimbregen a la par que el company quan li toca apretar als passos més fins. De moment la cosa promet, una fissura inicial on podem posar algun catxarro que sempre dóna alegria i una placa cada cop més vertical i presa justa que soluciona d'una tacada el problema del fred.
Menys objeccions li puc fer encara a la segona tirada, l'únic retret és per mi mateixa, no tenir el grau per gaudir-lo com és mereix. Un mur fantàstic, tan generós en cantells com implacable en la seva verticalitat. Mantingut de dalt a baix, tira enrere de forma subtil però constant requerint destresa i força a parts iguals.
I ara que en Jordi i Ferran ja han gaudit de la seva dosi d'emoció és el meu torn, m'adjudico l'excel·lència del darrer mur que sembla esquerp des de la feixa, però és una meravella d'escalar. Una combinació perfecte d'equilibri, precisió en els cantells i bones bústies que només endevines quan són a tocar.
I com que una jornada sempre és més lluïda quan es fa cim arrosseguem les cordes pels darrers metres d'aresta fins un últim esglaó mínimament vertical que conclou a l'allargassada carena de la Pastereta. Fa estona que les bromes desdibuixen els perfils i atenuen el buit amb un halus misteriós que si bé místic, des del punt de vista pràctic dificulta localitzar la baixada que cap dels tres s'ha molestat en esbrinar.
No cal patir, però, la Pastereta és prou freqüentada perquè no hi faltin ràpels, així que en no res localitzem una instal·lació i problema resolt. Arribem al cotxe sense tan sol mullar-nos i amb un regal d'escalada a la butxaca. Està clar que avui toca convidar a en Ferran per la tria. Via curta, però amb un geni que fa te l'hagis de guanyar, bona!
3 comentaris:
Renoi quin viote! jo encara la tinc pendent, és molt obligat el segon llarg?
Jaume,
doncs sí que surt una bona via, per lo curta que és et fa escalar. El segon llarg està ressenyat com a 6a/A0, jo el vaig fer de segona així que la percepció canvia, però diria que amb un 6a ben posat i un estrep es fa, és més d'apretar que no pas tècnic. Un desplom suau, però constant en un mur ple de forats. Apa-li, ara si vols sortir de dubtes ja saps el que et toca... tibar!
Salut, tàpia i alegria
Avui l'hem fet i m'ha agradat força, la llàstima és no tenir el grau per poder gaudir de la segona tirada. També, com vosaltres ens hem arribat al cim de la Pastereta i baixat per la Barcelonets. He tardat però tot arriba hehehe
Publica un comentari a l'entrada