***** GEDE, 135m, 6a/Ae, Agulla Gran del Pas del Príncep, Frares, Montserrat

dimarts, 23 d'octubre del 2012

Per mi aquesta via, deixant de banda la bellesa i elegància del traçat que és innegable, destacava per una única i rotunda definició, via històrica i en majúscules. Però no és fins que les escales que te n'adones de totes les connotacions del terme perquè la força d'aquest itinerari pot més que totes les paraules que puguem emprar per reconèixer la mestria dels seus aperturistes.

L'Agulla Gran del Pas del Príncep no cal buscar-la, perquè és ella qui et ve a trobar mentre fas camí, altívola i un pel desdenyosa ens espera fermament assentada en la verticalitat del seus dominis, frontera i repte que estem decidides a traspassar. Avui la repartició dels llargs és senzilla, per la Montse la finesa del lliure i per mi les acrobàcies de l'artificial.

Combinació en la que cadascuna millor acomode hi troba i que fa que li toqui a la Montse encetar l'esveltesa de l'agulla. Primera tirada emblemàtica d'exposició i gosadia, on cal tacte i delicadesa per desgranar-ne els passos que et condueixen a la comoditat de la gran bauma on hi ha instal·lada la reunió. 

Dansa esplèndida sobre cantells menuts i buit creixent que t'obliga a escalar atent per lo selecte del traçat i exemple viu de l'alt nivell dels seus primers conqueridors capaços d'enfilar-se per tan subtil geografia sense l'auxili de cap mena d'expansió.

Amb el temps i repeticions van aparèixer burins i avui en dia fins i tot uns pocs bolts estratègicament col·locats conviden a gaudir d'aquesta bella tirada sense tenir el cor en un puny, perquè no ens enganyem, ens agrada escalar i el compromís és part de l'aventura, però no som ni de bon tros tan valents com les generacions anteriors.

S'ha de reconèixer que la primera reunió no podria estar millor situada, lògica i còmoda tan sols té un inconvenient, sortir-ne. Així que m'arrossego lo just i necessari per arribar fins el burí des del que ja puc abocar-me de nou al buit. Genial, si més no pensar que porta aquí des de l'any 56 i que un munt de gent ha repetit aquests mateixos gestos abans que jo!

Per sort la següent expansió és un flamant bolt, més que res perquè em costa una estona llarga i contorsions vàries des del darrer estrep arribar al següent burí. A punt estic de llençar la tovallola, però al darrer moment no sé com m'arrapo a la paret en i el caço al vol, ufff! 

Ara toca gaudir, sempre i quan el teu concepte de passar-ho bé sigui dansar en un desplom tan lleu com les peces que l'adornen, tot i que malgrat alguna xinxeta sospitosa els burins són prou robustos i de tant en tant algun bolt et dóna l'empenta necessària quan els passos allarguen.

És una tirada més de feina i paciència que no pas dificultat, el mateix que la tercera on el que més costa és arrencar de la reunió per caçar la magnífica fissura que ens farà de guia. 

Fissura cega, però de cantells filosos que ens permet combinar lliure i artificial en funció de les forces, la tècnica i la confiança en els burins, perquè a partir d'ara seran els únics que ens acompanyaran en aquest viatge vertical, fins i tot a les reunions on tan sols trobem un bolt i la resta peces d'època.

La quarta tirada arrenca per un mur incrustat de còdols on cadascun és millor que l'anterior. No cal patir per les presses, tan sols perquè els avantbraços aguantin la contundència del desplom i quan la verticalitat ja amenaça seriosament les nostres forces el traçat vira en vertiginosa travessa cap un pany polit i endreçat de cantell menut i equipament generós dins la seva precarietat.

Ens queda tan sols la darrera tirada on és fàcil comprovar que tot és relatiu, ja que dificultat, assegurances i fred es conjuguen demanant-nos un darrer esforç. Lliure combinat amb artificial, costa passar d'un a l'altre, però les distàncies entre burins manen i la il·lusió per culminar tan magnífic itinerari empeny amunt amb més força que el millor canto.

No menteixen qui afirmen que aquesta és de les més belles agulles de Montserrat i aquesta ruta la millor manera de coronar-la. Una línia més pròpia de les superbes cares nords que de la placidesa d'aquests vessants assolellats. 

Itinerari directe i genuí esdevé tot un exemple d'autenticitat i atreviment per part d'una generació d'escaladors pioners. Senyors Guasch, Santacana i Gómez, moltes gràcies per la lliçó!