" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

***** G.A.M., 230m, V+/Ae, el Bisbe, Frares Encantats, Montserrat

dissabte, 09 de juny del 2012


Fa exactament vuit anys i cinc dies que vaig escalar per primer cop aquesta magnífica ruta a la muralla nord de Frares. La sensació de resseguir fil per randa la verticalitat del perfil del Bisbe va deixar petja i encara és hora que recordo l'explosió d'entusiasme al culminar l'itinerari amb en Pere, company d'aquestes primeres passes en rutes amb plus afegit.

                                                                          ressenya by:  Maluta

En aquell moment va ser una via que em sobrepassava i després de negociar un primer llarg incert, vaig cedir el testimoni al company de corda que em va conduir de manera ferma i gentil fins al cim del nostre agosarat objectiu. La via em va seduir amb una força difícil de descriure.


Suposo que va ser el conjunt de tot plegat, l'ambient gairebé místic d'aquests contraforts arrenglerats en eterna vigília, la mestria d'un traçat ideat pels escaladors més potents del moment i la imprevisió del buit continuo als peus. Malgrat tot, em mancava quelcom per gaudir-la a fons i no em calia donar-hi voltes per saber el què: volia fer-la encapçalant la corda perquè no se m'escapes ni una espurna de la seva elegància.


Com no, passa temps i el bagatge d'escalades es va fent amb l'experiència, tot i així no em corria pressa per tornar-hi fins que fa nou dies, escalant la Boleta Forada, la visió d'una cordada en delicat equilibri en la rotunditat de la seva aresta es converteix en detonant. I a despit dels imprevistos, no em cal ni buscar company de cordada perquè apareix just el dia abans, quan ja em veia sense pla millor que anar al cinema. 


Així doncs, aquí estic, al peu d'aquest infinit bastió, disposada a retrobar les meves passes amb la companyia sempre grata de l'Alfredo qui també hi té comptes pendents.


Per mi la via té dues parts netament diferents, les tres primeres tirades que aprofiten tota la lògica d'una única, però indefugible fissura i les quatre darreres que exploten al màxim el plaer de navegar per l'esveltesa d'aquest perfil opulent.


Però abans de res, per assolir tal perfecció cal creuar el purgatori, no tant simbòlic, del primer llarg que té com a peatge a pagar una roca que a trams esdevé cimentada amb fang. Delicadesa i algun que altre encastador és l'únic necessari per remuntar aquest pedestal terròs i poder veure com la fissura pren forma en una profunda escletxa que ha de marcar-nos el camí.


De seguida te n'adones que caldrà imaginació per escalar-la, perquè totes les tècniques hi tenen cabuda i no sempre és fàcil encertar la correcta. Ja sigui en diedre, encastat o a cop de gas arribes al peu de l'estreta xemeneia que m'ha fet dubtar durant tant temps i que m'he reservat sense opció a rèplica. 


Per tant, a l'Alfredo li toca esperar mentre hi empotro mig cos i constato que s'hi amaguen cantells que no recordava i et donen prou aire per sortir-ne a endevinar el proper pas. No t'hi pots entretenir ja que la verticalitat t'escup enfora, però els seguros sempre al lloc correcte permeten acerar si la pila s'esgota.



Quan s'estreny més de lo tolerable, la solució airosa és defugir la seva incomoditat per aventurar-se al buit que cada cop és més dens sota els teus peus. La reunió, per no desentonar, resulta força penjada, però ja fa estona que la nostra perspectiva és tan lineal com la corrua de bolts que naveguen aquesta placa excelsa.




Per nosaltres massa indòmita per tastar-la en lliure, així que apurem al màxim el que la nostra tècnica dóna de sí abans de llençar-nos de ple a practicar el noble art de l'artificial en aquest llençol estès de perfecció absoluta i còdol esquerp. Abanderat sota la insígnia del gris, podria esdevenir monòton fins i tot, si no fos pel traç vibrant de les cordes que aporten color a aquest mur immune al pas del temps. 


Però abans no ens cansem de tanta rectitud, la paret muda de pell per oferir-nos un festí de roca on l'equilibri és la clau que ens hi manté atrapats. El seu relleu és ple d'encaixos on els dits s'afermen en busca del salconduit que resoldrà aquest darrer pany on les plaques són interrompudes per breus desploms que no fan més que remarcar un ambient amb denominació d'origen. 


 

No deixa de resultar curiós veure una cordada penjada al llarg més vertiginós de l'Anglada-Cerdà i pensar que deu dies enrere la perspectiva era just a l'inrevés. Però avui Frares sembla una festa i cap on giris la vista veus gent enfilada en algun monòlit de la congregació encantada. 


Traiem el pedal per primer cop just per fer el darrer pas i suspesos en el contrallum d'aquesta última panxa coronem la testa del Bisbe, el cim més emblemàtic d'aquesta muralla feréstega on l'escalada sovint és un salt en el temps. 


Escalar a la muralla nord de Frares és entrar en una altra dimensió on tots els matisos prenen importància, començant pel grau i acabant per l'equipament i la GAM n'és la porta d'entrada. De traçat impecable i bellesa serena, et permet gaudir de l'atreviment de la seva línia amb una equilibrada combinació de compromís i dificultat. Fa vuit anys em va enamorar, avui m'ha correspost! 


17 comentaris:

Vanessa ha dit...

Quina gràcia veure les fotos. Nosaltres érem la cordada de l'Anglada-Cerdà. També us en vam fer alguna foto. Si em passes una adreça us les puc enviar =)

Alfredo ha dit...

Me lo pase genial...la via guapa guapa, me gusto mucho compartir cordada contigo.
Y en la proxima..intentare no tirar los aliens..montaña abajo!!

cuidate...ññññ

albertganxets ha dit...

m'ha encantat el relat, ben a conjunt amb la qualitat de la via.

Curiós, sembla que a tots ens inspiri records.
A mi del Kike. Per una vegada els papers es van canviar i aconseguia un llarg en lliure on ell fallava, tot contradint una frase que sempre m'havia perseguit: "por donde yo paso de primero, tu te arrastras de segundo". Ben cert, sobretot quan tens amics forts.

apa nois, bona tarda i gràcies per l'estoneta de somnis que m'heu proporcionat

Albert ha dit...

Eps, hauries de posar l'autor de la ressenya que tens penjada.

molimolano ha dit...

Una altra poesia per a enamorar!

laura pi ha dit...

Vanessa,
en aquest món virtual tots acabem coincidint i potser més sovint que a les parets, però aquest cop és a l'inrevés jejeje. Et passo l'adreça
laurapiferrer@yahoo.es
ja et faré arribar alguna altra foto que us vaig fer. Per cert l'Anglada-Cerdà també és d'aquestes vies que no deixa indiferent i amb un ambientaso que et deixa sense alé!

Alfredo,
mentre tiris els aliens amb bona punteria cap problema, així afegim emoció a l'escalada jejeje. Hem trigat temps a fer cordada, però vist lo afortunat de l'experiència tingues per segur que repetirem!

Albert,
hi ha vies que tenen una història darrera que les fa molt personals, reviure'n records i anècdotes les fa més properes encara. Compartir relats i somnis és l'objectiu més notable d'aquest particular quadern de viatge. Avui sembla que m'hi he apropat, merci!

Ahhh, no he posat l'autor de la ressenya per simple ignorància, la tenia guardada a l'ordinador des de fa temps i no sé d'on la vaig treure. Si algú en saps l'autoria agrairia l'aclariment, ho acostumem a posar les poques vegades que ens apropiem d'alguna ressenya aliena, però en aquest cas no m'ha estat possible!

Montse,
el que enamora de veritat és Montserrat en totes les seves vessants, parets i agulles. La resta ve sol. Per cert, tens part de culpa que tornés al Bisbe, escoltant-te em va entrar la impaciència!

Salut, tàpia i Montserrat "forever"

en Girbén ha dit...

Ara et queda repetir-la a l'hora màgica del Bisbe: quan el ponent perfila, més i millor, el traç de l'aresta amb una llum daurada.
Una experiència que vaig concentrar així: El Bisbe. On, ja cap al tard, estimbàrem un rellotge a les boires de l'abís. Ja saps..., aquells rellotges que penges de l'arnés per no malmetre'ls a les fissures i que, a saber perquè, es llencen al buit des del penúltim llarg. Em plau pensar que, conscients de què un dia o altre hauran d'aturar-se, decideixen fer-ho al lloc millor.

Anònim ha dit...

Josep diria que us vaig veure fent el bisbe dissabte 9 de juny i us vaig fer alguna fotografia. Ja te l'es passaré.

Molt bona via!!! i per disfrutar!!!

Jo aquell dia volia anar a la Boleta a fer l'Anglada però hi havia una mica de retencions i ho vam deixar estar...

TRanki ha dit...

PArlant de records...pel traç i l estil crec que la ressenya és d'en Maluta, agredolces coincidencies...

Salut, bella via, coincideixo amb en Girben que al capvespre el cimn és un lloc molt bonic, amb boira a sota i el sol que es cola al damunt...tantmateix JODI, amb el pet de sol ekl llarg de la burilada és molt més DUR en lliure, jo semnpre recomanaria d'anar-hi a migdia com a molt...

Ah, el etern dilema entre bellesa i eficacia, no sempre van junts...hehehe

Montse ha dit...

Laura...

Encisadores piades i seductores propostes...

No em perdo els teus relats ;)

Fins la propera!
Namaste

Albert ha dit...

Sí, és d'en Maluta, Guillem Malet. Aquesta i algunes més encara estan al seu blog.

Jordi Lalueza-Fox ha dit...

Albert,
em podries dir en aquesta adreça que incloc al final, com s'arriba al blog d'en Maluta, que era biòleg com... alguns de nosaltres i científic de projecció?
Les ressenyes i els textos d'altri s'han de considerar com a obres, i per tant és encertat el que proposa l'Albert de l'obligació ètica del propietari del blog que sigui de fer-hi constar l'autoria, independentment que l'autor ens hagi deixat o no. I en aquest cas encara més, per respecte a la seva memòria.
Gràcies,

jordilalueza@hotmail.com

laura pi ha dit...

Girben
el Bisbe desvetlla el racó de romanticisme que tots guardem dins i certament la llum del capvespre el fa més màgic encara si cap. Fa vuit anys vam baixar quan la seva casulla era vestida d'or, aquest cop vam ser més ràpids escalant i ens vam perdre la dolçor solemne de l'ocàs!

Ei Núria,
algun dia haurem de fer presentacions per evitar confusions, en Josep no va poder venir i amb qui anava escalant era amb l'Alfredo. Ara que haig de reconèixer que tenen certes similituds en l'estil jejeje. L'Anglada-Cerdà a la Boleta és molt bona, curta, però intensa, no te la deixis perdre!

Tranki, Albert
merci per l'aclariment. Fa temps que tinc aquesta ressenya guardada a l'ordinador perquè sempre m'ha semblat especial, em transmet una alenada d'altres èpoques molt d'acord amb el tarannà certament místic del Bisbe. És per això que em va venir de gust compartir-la a través del relat. Evidentment que n'hi ha de més acurades i pràctiques, però aquesta té un traç que diu més de la via que d'altres que donen més informació. No pensava tampoc que dones peu a tants comentaris, però me n'alegro d'haver-la fet reviure ja que així en descobreixo l'autor, en Maluta, i em sembla que molts de vosaltres l'heu recordat amb la complicitat d'un gran somriure.
La bellesa de la via té girs inesperats i ens condueix per estranys camins de record!

merci Montse,
relats viscuts i sensacions compartides que si al final engresquen d'altres per repetir les passes seran finalment afortunats!

Jordi,
absolutament d'acord amb cadascuna de les teves paraules. Per sort la globalitat d'aquest món virtual ha permet corregir la mancança generada per la meva ignorància. Alguns...biòlegs som despistats!

Salut, tàpia i amics allà on siguin!!!

Marta Espin ha dit...

a banda del grau i del vostre nivell, que també!... quines fotos més espectaculars nois!!!

Ther ha dit...

Genial!! aquesta queda pendent!!
Sitos!

laura pi ha dit...

Marta,
és el que tenen les càmeres digitals, et permeten fer un munt de fotos i al final alguna de bona surt, jejeje. A més la via té un ambient que garanteix l'espectacularitat!

Esther,
se t'acumula la feina a la cara nord, sort que demà ja anireu a taxar-ne alguna altra. Que vagi molt bé i ja ens explicaràs!!!

Salut, tàpia i alegria

Albert ha dit...

Continua sense aparèixer l'autor de la ressenya.

El seu blog era:
http://crowledge.blogspot.com.es/