**** Mas Colomer, MD, 220m, V+/A1, les Roques del Benet, Ports

dilluns, 28 de juny del 2010
Vacances i comença el batibull de possibles destins: roca o neu, Alps o Pirineus o potser millor caiac... Al final, però, tant d'enrenou per acabar escalant en ple juny a les Roques del Benet i no, no som un comando suïcida, és que era l'únic lloc on no donaven pluja, tempesta o calamarsa. Així que aquí estem, plantats a peu de paret intentant endevinar per on va la via, fins que farts de conjectures optem pel ja clàssic camp a través, barranc amunt i acabem ensopegant amb l'inconfusible xemeneia on encetem la nostra escalada.

Com que en Josep és l'especialista en llocs estrets i encastaments acrobàtics li cedim el cap de corda. Puja amb soltura fins la meitat del llarg on un pas catalogat com a curiós el fa suar de valent, però és home de recursos i amb un parell de friends col·locats estratègicament se'l treu prou bé. Suficient per copsar el tarannà de la via, grau apretat, equipament discret i traça en col·locar encastadors. Per no canviar tants cops la corda li deixem el segon llarg. Força més fàcil que l'anterior, també té la seva gràcia, ara que em sembla que en Josep en un primer moment no la va saber trobar, segurament degut a les presses mòbils que no deixen de donar força iuiu.

El seu torn de diversió li arriba quan ens veu avançar temptejant tots els còdols i no fiant-nos de cap, és el que tenen les travesses són tant emocionats pel primer com pels segons.

Som al peu de la marcada fissura que ens farà de guia durant els tres llargs següents i és el torn d'en Víctor que frisa per enfilar aquest tram que s'endevina ben vertical. Les presses segueixen essent delicades i els bolts allunyen, per sort la fissura és magnífica i entra de tot i més.

Quan més dret més feliç puja en Víctor, va llençat així que és salta la tercera reunió, força incòmoda i enllaça el quart llarg pel dret. Es treu net l'A1 d'entrada i l'escoltem com va fent tranquil·lament fins la quarta reunió que és d'autèntic luxe, si fins i tot t'entren ganes de fer-hi un bivac! Pugem al seu darrere, les presses són d'escàndol, però cal col·locar-se bé i pujar amb calma estalviant forces que la verticalitat no dóna treva.

No cal dir que l'A1 el fem tal com cal, penjant-nos de friends, tascons i el que calgui fins que la dificultat torna a ser raonable i desem els estreps. El cinquè llarg, però, ens descol·loca, després de tanta pressa generosa i fissura trobar-nos amb una placa d'aparença fineta i d'equilibri fa que no sapiguem ben bé per on encarar-la. Per sort en Víctor no té tantes manies i s'hi penja sense dubtar.

El flanqueig sota el sostre és espectacular i baix els peus ja comença a haver-hi força ambient. La placa està força polida i no acaba de donar confiança, però un cop has vorejat el sostre el terreny perd inclinació i es puja prou bé.

A partir d'ara el tarannà de la via canvia, la travessa ha estat el punt d'inflexió on deixem la fissura enrere i encarem la verticalitat de front, sense cap mena de concessió als punts febles de la paret. Per simplificar, toca tornar a treure els estreps i esmerçar-nos en l'artificial.

És el meu torn i les ganes són paral·leles al respecte que li tinc a aquesta via, per la meva fortuna el recent re-equipament de la via ha neutralitzat el risc de cremallera del que parlaven vàries ressenyes. Així doncs, em relaxo i vaig fent, tot i que alguna sortideta en lliure amb roca descomposta ja et posa les piles i fa que no baixis la guàrdia.

Els bolts nous alternen amb alguna que altra peça de museu que mantenen l'encant de la tirada i la sorpresa és la reunió, completament penjada, perfecte per una cordada de tres, sort que estem prou ben avinguts!

Hem sap greu, però no em quedo massa estona amb ells i abans no m'endevinin la jugada enfilo de nou amunt. Ara, no penseu pas malament! és per no molestar, així estaran força més amples a la reunió. A més en Víctor podrà seguir provant d'alliberar tots els passos com ve fent fins ara.

Uns pocs moviments en artifo i ja surto en lliure, la roca ha millorat notablement i esdevé força més compacta i adherent. Toca fer una bona travessa a l'esquerra i sort que la ressenya ho remarcava clarament perquè s'ha de navegar una mica abans no veus algun seguro i encertes el camí. Ens queda ja només un llarg per acabar la via i en Víctor se'l demana per ell, així doncs darrer intercanvi de material, maniobres de cordes i amunt.

Travessa a la dreta i de seguida el perdem de vista dins la xemeneia que mena al cim. La tirada no desmereix en absolut la resta i cal tibar en alguns passos abans no sortim per dalt, però ja està, Horta de Sant Joan és als nostres peus i la via a la butxaca.

Pleguem cordes i recollim material ben feliços, però se'ns ha passat per alt un petit detall, per on es baixa! La ressenya ens ha volat en aquest darrer llarg i encara no som al cim mateix. Fem memòria i res, en fi per variar tirarem d'intuïció, això equival a un parell de grimpades abans no arribem al cim de les roques del Benet i des d'aquí per camí ben fitat fins al cotxe és un passeig. De baixada tenim premi, un panoràmica sencera de la via i des d'una una perspectiva immillorable.

En definitiva, una via a la que fa temps que li teníem ganes en un racó de món que ens té el cor robat, es pot demanar un començament de vacances millor!