*** Itzi, 120m, V inferior
A l'agenda tinc marcat aquest dia com una cita ineludible i no és per menys, quan la Marta em va dir que li faria molta il·lusió tornar-se a posar-se els gats després de gairebé deu anys sense tocar roca impossible dir-li que no. Si va ser ella una de les primeres persones que em va portar a escalar i va fer que se'm despertes aquest cuquet de descobrir nous camins a l'extrem d'una corda. Ara s'ha passat a la bici de muntanya, però de tant en tant se li desperta la nostàlgia de les parets i és qüestió d'aprofitar-ho, a veure si la reconduïm! Vull que s'ho passi bé i es quedi amb ganes de més, així que em decideixo per la Itzi, una via ràpida i divertida que s'assembla més a una cresta que no pas a una veritable via de roca, a més les fagedes del Montseny són un tot un luxe de frescor que a l'estiu no es pot menysprear.
Decidit, avui toca jornada d'escalada-excursió que després del “tute” d'ahir ja m'ho he guanyat! L'aproximació cada cop està millor traçada, no així arribar a peu de via que s'ha convertit en un veritable vergel on és difícil trobar res, però al ser la quarta vegada que m'atanso a aquest racó de món arribem a la base de l'esperó sense cap més contratemps que alguna relliscada en l'herba molla.
Repassem quatre maniobres i m'enfilo amunt, la Marta està impacient per començar i el soroll dels mosquetons i la ferralla no fa més que augmentar la seva frisança, està il·lusionada com un nen revivint sensacions que feia temps que tenia arraconades. Aquest primer llarg tan sols té un pas a dalt de tot, un petit sostre més impressionant que difícil perquè si busques té unes presses d'escàndol...
Quan l'aresta torna a fer-se horitzontal busco l'espit on es munta la reunió i veig que l'han tallat a l'igual que el que marcava l'inici de la via.Vaja, toca improvisar, però porto prou material i fissures és el que més sobra en aquesta escalada. És el torn de la Marta, estic més nerviosa jo que ella, a veure què tal va! Cap problema, puja com si res, xiulant i comentant la jugada a cada pas, em sembla que s'ho està passant d'allò més bé.
La deixo ben instal·lada a la reunió i segueixo per l'aresta, aquest tram si l'encares directament per la placa és d'allò més bonic, està farcit de petits relleixos que semblen fets expressament per agafar-s'hi. Un parell de claus protegeixen el pas més vertical, una tibadeta i ja soc dalt d'aquests grans blocs tan típics del Montseny. Ara sí que trobo l'espit fa de R, no entenc per què aquest sí i els altres no, però ja que hi és l'aprofitaré. Marta, amunt!
No necessita que li digui res més per enfilar decidida amunt, puja concentrada, mirant-se els passos, però sense dubtar ni un moment. El llarg que ve ara, per mi és el més bonic de la via, a part de ser especialment fotogènic.
Un curt flanqueig et deixa al peu d'una placa ben vertical i generosa en canto que se't fa curta de totes totes. Munto reunió tant punt surto del tram més dret. De fet encara podria tirar una vintena de metres fàcils per l'aresta, però que carai! avui no tenim gens de presa i ens podem permetre anar fent amb calma mentre rememorem antigues escalades i batalletes.
Un curt ensamble pel llom de l'aresta ens deixa al peu de l'última tirada que pots fer tan fàcil o difícil com vulguis. Per donar-li una mica més d'emoció al tema tiro pel dret per un curt i bonic diedre, enllaço amb una placa amb poques preses i ja soc gairebé a la carena. Una darrera tibada i surto a la cresta dels Castellets. La Marta arriba dalt lamentant-se de que la diversió ja s'hagi acabat.
Bé, senyal que la via li ha agradat i de fet ja m'està dient que fa temps que no escala a Montserrat i encara hi té alguna via pendent. És d'hora, malgrat haver anat amb calma hem acabat ràpid, així que ara ens tocarà esperar en Josep que està amb un parell d'amics escalant la Terra Incognita. Cap problema, el dia és magnífic, el cel és tan clar que els pocs núvols que el creuen contrasten poderosament amb el blau intens que enlluerna. Ens relaxem i esperem...
La Susi i en Robert, son dos veins del poble que tot i que coincidim sovint, fins fa pocs dies que no ens van parar a xerrar mutuament i aixi vam descobrir que tenim una visio similar de l'escalada i a ells pocs els ha costat apuntar-se avui. No se si era gaire bona ideia avui escalar en un lloc tant atletic i vertical en vista de com van acabar ahir els meus braços. Abans d'començar acordem fer jo la primera meitat mes suau i que Robert "gaudeixi" de les vistes superiors...
Comentar que no hem trobat ni rastre dels rapinyaires ni de niu, no se si no han vingut aquest any o han marxat ja, al cinque llarg ha saltat una bustia en la travessa de la foto d'avall i ara esta mes dur i delicadet, amb algun alien solventarem la sortida en lliure i per ultim dir que els rapels que marca la ressenya, algun amic de l'alie s'ha endut les bagues i els maillons i si no abandonem material ens tocara caminar per la baixada habitual.
En resum... un diumenge d'escalada/excursio/xaxara molt aprofitat, en un entorn de luxe i fresquet. Qui vulgui saber mes..., els Puretes s'ho han currat mes que jo avui!
Apa bon estiu i millors escalades, que pirem de vacances!
2 comentaris:
Gracies, gracies, gracies, un dia que no oblidaré mai.
No et pensis pas, tenim interessos ocults al darrere, estem intentant reconduir-te de nou cap el món vertical. Així doncs quan serà la propera....
Publica un comentari a l'entrada