*** José Antonio Sanz, (220m, 6b), Mallo Frechín, Riglos

Dilluns, 22 de gener de 2024

Quan una idea et ronda pel cap se li ha de donar forma i la meva és una muralla on mani sol i verticalitat. Còdols i panxes materialitzen el meu desig, Riglos és refugi d'hivern. Al peu del Frechín no hi ha línia, tan sols una paret que s'estén uniforme fins la monotonia. Escollim doncs, la via més clàssica, José Antonio Sanz.

Alçar la vista és descobrir un mar petrificat que se't desploma al damunt i com provoquen aquestes onades. Ens belluguem entre gris i taronja, rere un rastre de bolts que marca el rumb per maniobrar desploms. Els dits noten el desgast d'anys de pas, tacte però, compensat per l'exageració del canto sempre que trobis ràpid el que toca. Metre a metre torna la memòria d'aquest conglomerat on tota dimensió és alternativa.

Avui l'escalada és meravellosament simple i aèria, una descarrega d’energia que t'empeny amunt. El d'aquest mallo és perfil únic, tan sols un breu diedre qüestiona l'autoritat de la placa. M'agrada de principi a fi. Al cim del Frechín retorna el cel, s'ha fet esperar, però és que amb aquest espectacle de roca al davant és impossible no passar a un segon pla. Riglos sap com deixar-te en estat de gràcia.

Notes d’interès vertical: José Antonio Sanz (ressenya Luichy), clàssica de tota la vida en versió actual, bon equipament i traçat atractiu l’han convertit en una de les línies més populars del Frechín. Directa i vertical, ostenta els elements propis de tota escalada riglera, “panzas” i passos atlètics que garanteixen intensitat i ambient de paret. Una bona opció per començar a prendre el pols a bolos i desploms.

Oberta l’abril de 1971 per F. Alcay, F. Monzón i j. Ascaso va ser re-equipada, no sense polèmica, el 2004 ja que es van afegir assegurances i és va dreçar el traçat quedant un recorregut força allunyat de l’original.

Actualment la José Antonio Sanz és una via completament equipada amb bolts i on totes les reunions són rapelables (anella i cadena). Assegurances correctes i per norma on toquen, només a la meitat del tercer llarg i al inici del sisè trobem un parell de bolts difícils de xapar si no ets alt. De material tan sols necessitem setze cintes.

El seu és un conglomerat que no necessita presentació, còdol gran i panxes el defineixen, en general la roca és bona, compacta i de presa generosa. Tot i així, als panys taronges trobem inevitables trams polits que delaten la popularitat que el nou i generós equipament ha donat a la via. Quan la roca és gris resulta punxosa i adherent, un plaer d’escalar que desmenteix la fama de sobada que la seva freqüentació li atribueix. Tan sols hi ha un parell de punts amb roca dubtosa, un al creuar el diedre central i l’altre al final de la via a tocar del cim, ambdós perfectament sanejats.

Grau sensat en l’àmbit de verticalitat encesa que és Riglos on panxes i murs sempre volen desplomar. Escalada atlètica per definició i amb una tècnica molt particular per optimitzar pila (V+/Ae oblig i amb estrep per gestionar els passos més rabiosos).

Compromís baix gràcies al prolífic equipament que defineix el recorregut i convida a ser atrevit. Orientació sud-est, sol com a garantia, l’hivern és el seu moment.

A diferència del recorregut original que serpentejava en busca del terreny més senzill i evident, la restauració de la via ha redreçat la línia, fent-la més directa i cercant la millor roca. El traçat actual, tècnic i contundent, ignora la fissura del centre de la paret i enfila els murs pel dret sortejant panxes amb habilitat (foto Onaclimb).

Aprofita tan sols un tram de diedre que dóna varietat i un toc clàssic que amplia gest i forma. En general les tirades són aèries, atlètiques per definició i reclamen distàncies curtes per una bona lectura. Sostinguda en dificultat, no hi ha llarg banal ni sobrer. La verticalitat és presència constant.

Accés, des d’algun dels aparcaments situats a l’entrada del poble de Riglos (enllaç maps), tots ells de pagament (3 euros/dia). Aproximació (15min), pugem fins l’església del poble i just a l’entrada del pati surt un corriol a mà dreta que porta directe als mallos. Un cop localitzem el Frechín, la via comença en un petit pedestal, just a l’esquerra de la marcada fissura/diedre del centre de la paret.

La José Antonio Sanz s’enfila pels mur de la dreta de la fissura central (bolts visibles), no hem de tombar l’esperó on la paret gira cap a la canal, en aquest pany hi discorre la Irene y la Paz (ressenya Luichy). A l’esquerra de la nostra via trobem la clàssica Currucuclillo (ressenya Luichy).

Descens, pintoresc i amb vistes immillorables, tot i que si no es coneix millor fer-lo amb llum. Des del cim caminem uns metres en direcció nord fins un petit coll, el creuem i enfilem una rampa de pedregosa (II, corda fixa que millor no tocar) que ens deixa en l’ampla carena del cordal principal. Tombem cap a la dreta (est) per un sender fitat que puja a la Visera. En l’ampli llom abans del cim cal estar atents a localitzar les fites que ens indicaran la baixada pel vessant de la dreta.

Flanquegem sempre en direcció est, primer per rampes de pedra i després ja de nou per un sender que voreja per sobre les parets en direcció a un evident coll per on discorre el camí principal de la circular als Mallos. Abans d’arribar al coll però, a l’alçada d’una gran canal arbrada prenem el camí que hi baixa pel dret i ens deixa sense pèrdua a prop de la base de les parets (50min).

La continuïtat feta via, la Jose Antonio Sanz ens brinda tot el que es pot esperar de Riglos amb continguda mesura. Franca i decidida, demostra que els tòpics tenen el seu moment. Clàssica reciclada als temps moderns.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

**** Diedre Edwards (140m, 6b), Aran de Batistot (Vall de Guadar), Alacant

Divendres, 29 de desembre de 2023

L'anarquia té les seves regles, una d'elles és que les dimensions de la paret no estan relacionades amb qualitat ni intensitat, Aran de Batistot n'és la prova. Paret de proximitat on exercir el goig de la descoberta. I per l'estrena una via amb segell Edwards, l'estil d'aquest anglès em té captivada. La proposta d'avui és un diedre com element central al voltant del qual s'argumenta un itinerari breu i magnífic.

D'aparença cauta, la seva és l'única línia que tenim clara, en la resta murs de caràcter reservat que donen les pistes justes per navegar. És una bona estratègia, l'escalada sorprèn per encert i audàcia. Verticalitat i gest des del primer metre. Contra tot pronòstic topem amb un calcari esplèndid que fa innecessari cap altre equipament que no sigui el que duem a l'arnés.

El traçat és d'una declarada passió per la clàssica. Sòlida fermesa la del diedre i plaques glorioses que exigeixen navegació d'alçada. El darrer mur, impenetrable a tota evidència, fa inevitable preguntar-se, com pot algú obrir tal meravella de forma tan neta. Diedre Edwards, elegància anglesa, impecable.

Notes d’interès vertical: Piràmide perfecta, Aran de Batistot s’amaga a l’ombra del Ponoig i Penya Roc, paper secundari que lluny de restar-li protagonisme ressalta la individualitat de la paret i dóna caràcter propi a les seves línies. Entre elles el Diedre Edwards, una autèntica joia reservada a escaladors de ments inquietes i ulls observadors. Recorregut instintiu de bellesa salvatge que no es doblega, la seva és una escalada que demana i transmet coratge.

Oberta cap a finals dels anys noranta per Roland Edwards, D. Golding i W. Kersten, es tracta d’una via semi-equipada amb criteri minimalista. Tirades gairebé netes, protegides tan sols amb ponts de roca i pitons, només trobem dues expansions en tot el recorregut (un espit a l’inici del primer llarg i un bolt al quart). A totes les reunions hi trobem un bolt com a mínim.

De material necessitem setze cintes, tascons o tricams, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir mitjans (C.05 a C2). Calcari de noblesa rotunda, llevat d’un tram puntual al diedre central la roca és excel·lent. Aspra, cantelluda i amb bones fissures i regletes amagades a tot allò que no sigui el tacte, però en las que hi pots confiar cegament. Roca que fa natural el gest.

Grau clàssic, amb una fermesa que obliga (6a+ oblig). Escalada tècnica, tant en placa com en fissura. Sostinguda i atlètica requereix llegir bé la paret i aguantar el pols a la verticalitat mentre naveguem, els passos llevat del diedre no resulten evidents. Execució elegant.

Compromís mitjà, lligat a la netedat d’equipament, però compensat per les bones possibilitats de protegir amb flotants. Orientació entre est i sud-est, el que és segur és que a partir de migdia restarem a l’ombra.

Traçat intel·ligent que demana d’una bona lectura de la paret per constatar la tremenda lògica que la línia sap trobar. Tan sols el diedre central mostra les seves cartes des de bon inici, els trams de placa només es comprenen un cop els escales, però si els llegim bé els cantells sempre hi són. Tècnic i de moviments elegants, la línia recta no combrega amb aquest itinerari.

El primer llarg (25m, V+) enfila un mur vertical i atlètic, on hi destaca una roca que punxa i passos d’encastament. Equipat amb ponts de roca i un espit a l’alçada del primer pont de roca. R1, dos bolts i un mosquetó gran.

En el segon llarg (50m, V+) encetem el diedre que dóna nom a la via, rude, tosc i interromput per breus desploms, ens reserva una escalada atlètica i intrigant de passos que cal buscar i fissures fantàstiques per protegir. A l’inici de la tirada NO anar cap als ponts de roca de la dreta, sinó que resseguim la fissura que porta cap al vistós diedre protegit per ponts de roca i algun pitó.

En el segon nínxol trobem una primera reunió intermèdia precària i incòmoda (pont de roca i dos pitons units) que no cal fer. Ignorem també una segona reunió colgada (dos espits antics) abans d’un tram de roca taronja d’aspecte escamós, però que malgrat l’aspecte resulta fiable i amb passos més francs del que dóna a entendre. R2, al sortir del diedre, dos bolts dalt d’un gendarme.

Tercer llarg (20m, 6a), meravella de mur taronja de gest i canto ocult. Protegit amb ponts de roca, demana creure-s’ho i t’obliga a moure’t, però quan endevinés la seqüència sorgeix l’admiració. R3 a la dreta, dos bolts i rapelable.

Quart llarg, la joia de la via (45m, 6b). Des de la reunió anem a l’esquerra (bolt) i iniciem una travessia trepidant per un mur on l’única pista són un parell de cordinos i un pitó. El mur segueix amunt, verticalitat i roca magnífica el defineixen, cal zigzaguejar i aprofitar les fissures que ens surten al pas per equipar.

Juguem amb el fil de l’esperó sense arribar-hi, prenent els pocs ponts de roca que hi ha com a referència per navegar. Brutal com l’encerta, és el LLARG en majúscules, si les fissures Edwards són bones, les plaques ja són una altra dimensió. R4, anar a cim i muntar-la o bé aprofitar un bolt i un pont de roca que trobem abans de la carena.

Accés, per la carretera CV-70 sortim de Polop en direcció Benimantell/Guadalest. Arribem a una rotonda on haurem d’anar a l’esquerra per una pista asfaltada indicada com a Camí del Castellet. A la primera cruïlla anem a la dreta i seguim per la pista asfaltada que passa per sota una zona d’esportiva i després amb fortes llaçades puja fins un coll on hi ha una zona d’aparcament abans la pista no es converteixi en terra. Aparquem just davant de l’esvelt triangle de la paret d’Aran de Batistot (enllaç maps).

Aproximació (10min), des de l’aparcament només hem de remuntar el pendent que porta a la base de la paret. El Diedre Edwards és un diedre gris poc marcat que comença a l’esquerra d’un esperó adossat situat a la part dreta de la muralla, a tocar d’un marcat diedre taronja (foto paret blog Centre Excursionista Ontinyent). A l’alçada de l’esperó trobem dues línies de ponts de roca, la nostra és la de més a l’esquerra, NO la de la més a la dreta d’aparença més senzilla i que s’enfila directament per l’esperó (escàrpia a l’inici).

Descens, acabada la via remuntem uns metres per la carena cap a l’esquerra (oest) fins trobar una reunió de dos càncams des d’on fem un ràpel curt (5m) fins una instal·lació de dos bolts amb cadena. Fem un primer ràpel de 50m amb tendència a la dreta passant per desploms, un segon ràpel de 30m fins una gran repisa i un tercer de 50m directe al terra. Totes les instal·lacions de ràpel són de dos o tres bolts amb cadena i anella. Tots els ràpels són volats en algun tram i pot ser necessari guiar-ne algun.

Les vies Edwards són sinònim de qualitat i caràcter, però també són itineraris no aptes pels amants dels parabolts, recorreguts elitistes on menys és més. Aran de Batistot ens brinda la descoberta i una línia que es mereixeria estar entre les clàssiques d’Alacant. Diedre Edwards, bellesa severa i escalada seriosa, com el temperament anglès.

conspiradorsdelavertical:Lau&K

π

 núm. 3 croquis - Diedre Edwards

Spain: Costa Blanca, Rockfax (Chris Craggs i Alana James)