*** L’Insoutenable Légèreté de l’Être (155m, 6a+, V+ oblig), Muraille de Cap de Long, massís de Neouville

Dijous, 8 de setembre de 2022

L'insoutenable légèreté de l'être, la muralla de Cap Long es reserva un espai per a la reflexió filosòfica. Escalar és la manera de donar-li sentit. Impossible qüestionar aquest granit virtuós, però costa endevinar-li la lleugeresa a no ser que girem la vista. La buscàvem al lloc equivocat, és ella la que ens envolta i ens manté suspesos al fil d'aquests amfiteatre de llacs i cims.

L'insostenible pren forma en dos diedres de factura perfecta i simplicitat absoluta. Puresa de línies, raó de ser d'aquest itinerari que ens manté en el camí correcte. Estoica, demostra criteri al fugir de l’excés, desgrana elegància. M'ha encantat la via, té un saber estar inesperat en aquesta muralla d'aparença reservada. La lletania mil cops repetida avui ha demostrat ser certa, la bellesa està en l'interior. Alienats per aquest desfici de fissures hi existim.

- La vida es un boceto para nada, un borrador sin cuadro -

La insostenible lleugeresa del ser

Milan Kundera

Notes d’interés vertical: L'insoutenable légèreté de l'être, elegant ruta d’aspecte funcional amb una estètica pròpia que s’expressa a través de l’escalada. Variada, tècnica i sostinguda, ostenta un traçat capaç de mantenir verticalitat i ambient fins el darrer pas. Una ruta que crea el seu propi espai en la muralla de Cap Long.

Ben equipada amb bolts, però col·locats per fer escalar i amb alejes puntuals als trams on la dificultat baixa. De material necessitem catorze cintes, friends de C0,5 a C1 i tòtem negre, opcional alguna altra peça petita i estrep a discreció. Granit pirinenc de qualitat, bona adherència, fissures franques i cantells col·locats amb precisió d’estratega, l’única objecció és la molsa negra dels panys finals i el tacte incert de l’inici del primer llarg.

La via són cinc tirades i cap d’elles banal, millor anar còmode en el V+ per gaudir-la com es mereix. Recorregut lògic i amb la rara habilitat de forçar la dificultat de forma que resulti natural. Tots els llargs són bons, però la senya d’identitat de la via és l’auster diedre de la segona i tercera tirades, les seves parets llises no demanen força, tan sols traça i equilibri.

Destacar també la bonica bavaresa de la primera tirada i l’intens, a la par que fotogènic, desplom del quart llarg. L’estilitzada aresta final ens deixa amb una sensació tan aèria que per un moment ens creiem en una gran paret. Orientació est, so de bon matí.

Accés, des de l’aparcament de la presa del llac de Cap Long (2.161m). S’hi arriba des del poble d’Aragnouet on surt l’estreta carretera D929 que puja cap a la reserva de Neouville i finalitza en el llac de Cap de Long. S’hi pot fer nit amb furgo sense cap problema.

Aproximació, des de l’aparcament la muralla es ben visible just damunt dels nostres caps, prenem un sender que surt de darrere els cotxes i s’enfila fins la base de la paret recorrent-la sencera (10min). El pany per on discorre la via està a la dreta d’una marcada canal. L’Insoutenable comença al peu de dues característiques franges obliqües que recorren un petit pedestal. El primer bolt està situat una mica alt, però és visible, a l’igual que una baga vella en un arbre, per sobre seu ja veiem l’evident fissura/bavaresa de la primera tirada. NO confondre’ns amb la línia de bolts que puja per la placa de l’esquerra, són de la via Carpe Diem.

Descens, dues opcions, caminant cap a l’esquerra un cop acabada la via o bé amb un parell de ràpels. Si escollim aquesta última des de R5 rapelem a R4 i d’aquesta a la plataforma de la R2, pleguem cordes i fem un curt flanqueig a l’esquerre que ens deixa en un petit coll des d’on destrepem una placa inclinada amb l’ajut d’una corda fixe fins la part alta de la canal que veiem a l’aproximar.

Les dues alternatives de descens són igual de ràpides (30min), però els ràpels ens deixen de nou a peu de paret, interessant si volem fer una segona via o tastar les línies d’esportiva que hi ha en el mur del costat de la canal.

L'insoutenable légèreté de l'être és una via moderna que sap el que es fa, atractiu decidit el seu.

- Allí donde habla el corazón es de mala educación que la razón lo contradiga (MK) -

Insostenible lleugeresa…

companydeviatgeiatzars:Lau

*** Ravier (150m, V+), Pic du Ramougn (esperó Nord), massís Neouville

Dimarts, 6 de setembre de 2022

Fa temps se'm podia dir alpinista, camins que ja no freqüento. L'essència però, perdura i una Ravier, per modesta que sigui desferma la fam. Aventurar-s'hi suposa sortir-se de l'habitual, per rendir-se al dictat de la paret. Coneixedors de que en ella rau tota la saviesa aquests germans demostraren un instint infal·lible a l'hora acatar-la. Sorgeix la bellesa.

La Ravier del Ramougn és una línia avantatjada que elimina tot lo superflu per centrar-se en aquest granit eixut. Resseguim la solitud de l'esperó... mirada, tacte, escoltem el seu silenci i pas a pas sorgeix la coneixença. Nuesa minimalista de cara nord. Fascinats per la sobrietat de diedres i fissures, ens sentim escollits per aquest traçat. Breu, categòric... dono fe de la seva elegància atemporal. Pirineista de cor, no esperava menys!

Notes d’interès vertical: Esperó Nord del Ramougn (3.011m), obert el maig de 1965 pels germans Ravier esdevé una lliçó d’estil i de lo perfecta que pot arribar a ser la senzillesa. Preciosa línia encabida en un marc magnífic, on menys és més, tan sols disposem de granit nu que ens proveeix de tot el necessari per coronar el cim. L’escalada va un pas més enllà, no és només la via, sinó el conjunt que ens porta a ella, en aquest itinerari el concepte de clàssica cobra un potencial imparable.

Tot i que modesta en longitud i dificultat, estem davant d’una via d’aventura i com a tal l’equipament és merament testimonial, escassos pitons en punts claus i reunions a muntar o reforçar. De material necessitem dotze cintes, joc de tòtems/friends (des de tòtem0.5 a C4, aquest últim triomfa), repetir C1 i C2, tascons i bagues llargues. Opcional repetir C0.5 i C0.75. A principi de temporada poden ser necessaris grampons.

Orientació nord total, no veure’m el sol en tot el dia, amb el que això suposa, fred i roca castigada per l’hivern, però noble sempre que prestem la deguda atenció. Predominen fissures i diedres, tot i que algun tram de placa que cal saber llegir aporta emoció al conjunt. Dificultat homogènia i sostinguda en el cinquè, però no per això la ruta deixa de tenir ambient i compromís, el grau passa a ser secundari enfront el saber navegar per la paret.

La lògica i verticalitat del traçat són innegables, la via comença al punt més baix de l’esperó i s’enfila pel diedre de l’esquerra, evitant del diedre/canal d’aspecte humit i fosc de la dreta. En el primer llarg cal anar amb compte amb els blocs de l’inici i trobem un únic pitó gairebé al final de la tirada. Més aèria i atlètica del que esperàvem, et va posant en situació. Muntem R1 en una replà a la dreta de l’aresta aprofitant un bloc/llastra peculiar.

En el segon llarg cavalquem les plaques de l’esquerra de l’esperó, toca orientar-se i escalar sense poder gairebé protegir fins l’únic pitó que calma nervis. Escalada d’equilibri i d’estar atents als punts on la placa està neta que és el que dóna la pista. Elegant i vibrant. La R2 està sota un sostre, baga i pitó. El tercer llarg és una petita meravella, a la dreta de la reunió comença un diedre de manual protegit per un parell de pitons que fa gaudir de principi a fi. R3 en replà al final diedre, un pitó.

La quarta tirada ens rep amb un mur de passos potents (V+) ben protegit amb un parell de pitons i acaba amb un curiós estretament que ens deixa a l’aresta cimera, R4 blocs. Una breu grimpada entre grans blocs (II/III) ens deixa al cim, el punt i final perfecte per aquesta escalada de caràcter innegablement alpí.

Accés, des de l’aparcament del llac Aubert (2.150m). S’hi arriba des del poble d’Aragnouet on surt l’estreta carretera D929 que puja cap a la reserva de Neouville. A l’alçada del llac Oredon prenem la bifurcació de la dreta (D177) que puja als llacs Aubert i Aumar. En aquest darrer tram (D177) de juny a setembre la circulació està prohibida des de les 8:30h fins les 18:00h, en aquest horari hi ha servei de bus. L’aparcament del llac Aubert és de pagament (9 euros) i tan sols es pot pagar amb tarja, està prohibit dormir amb furgo, però és permès acampar.

Aproximació, creuem per sobre la presa que delimita el llac Aubert i prenem el camí normal del Neouville i Ramougn (comú fins el tram final). El sender remunta uns pendents herbosos fins un pla on girem a la dreta per encarar la pujada a la bretxa Barrios (2.439m). Un cop a la bretxa canviem de vessant i sense perdre massa alçada flanquegem per sota la cresta per una incòmoda pedrera (fites), quan sembla que hem d’accedir grimpant a la conca superior, tracem una llarga diagonal a la dreta per evitar al màxim possible el terreny de blocs.

Guanyem alçada progressivament fins que la pedrera es fa més transitable i podem fer un gir l’esquerra (fites i intuïció) per creuar-la en direcció la base del Ramougn ben visible al nostre davant (2h30min). L’esperó nord, recorregut per una pintoresca veta taronja al seu inici, és inconfusible, mentre que el Neouville ens guaita tancant el circ per la dreta.

Descens, per la via normal del Ramougn, una aèria desgrimpada per l’aresta oest fins trobar una canal de baixada (II/III) que ens deixa una mica per sobre del camí pel qual hem aproximat.

O bé com nosaltres que per descuit seguim fites que ens porten a baixar pel vessant est amb desgrimpades delicades (III) fins deixar-nos en una marcada vira que seguim cap a la dreta fins trobar una instal·lació de ràpel (cordinos). Amb un sol ràpel (50m) arribem al peu de la cara est i baixem pel circ delimitat per la cresta Barrios i la cresta de les Laquettes.

Baixem sempre amb tendència a la dreta (fites ocasionals) fins trobar un sender que flanqueja per sota la cresta Barrios fins enllaçar amb el camí d’aproximació a l’alçada de la bretxa que hem creuat al matí i ja per sender conegut retornem al llac Aubert (3h).

Escalar una Ravier és sucumbir a la bellesa més clàssica. L’esperó nord n’és la joia secreta.

companydeviatgeiatzars:Lau 

* Via del Ibón (280m, V+), Balneari de Panticosa, Osca

Dimecres, 24 d’agost de 2022

Sempre he associat l'escalada com a fet social a l'esportiva, però la zona de Panticosa capgira perspectives i la via llarga es converteix en congregació d'adeptes de vies fetes per al consum massiu.

Entorn del càmping en que s'ha convertit el balneari sorgeixen línies al lloc menys pensat, sobredosi de granit plagat de bolts per guiar-nos en parets que costa definir com a tal. Meteo tempestuosa i cansament acumulat ens porten a la Via del Ibón, collita Sendero Límite perfecte per enganyar la fam de roca que encara tenim i socialitzar.

Crec que mai unes reunions havien estat tan concorregudes. Encarem aquesta successió de murs amb paciència, mancats d'empenta no acaben de remuntar i tan sols les dues tirades centrals exhibeixen una mica de geni que dóna brillo a la ruta.

Sincerament, avui em costa definir el que hem escalat com a via i no perquè hi falti verticalitat o dificultat, sinó perquè no hi ha paret com a tal i a la que et descuides estàs en feixes d'herba o passejant per bosc.

Una baixada inesperadament bonica em reconcilia amb la solitud, record de les meves primeres incursions a aquests cims per sort encara immunes a tota l'agitació que viu la vall. Transformació que fa pensar, bona matèria prima la d'aquests contraforts discrets, però que comencen a estar sobre-explotats.

Les parets, les vies necessiten respirar, més enllà d'estil o compromís aquí el que comença a faltar és espai. Esperem que les vies bones, perquè n'hi ha, no quedin ofegades per la saturació.

Notes d’interès (poc)vertical: Via del Ibón, ressenya de factoria Sendero Límite i tota la informació necessària per si us animeu a anar-hi al blog dels oberturistes. No tinc més a afegir, tasteu vosaltres mateixos, opineu i reflexioneu.

conspiradorsdelavertical:Xavi&π