***** Cascada de La Sarra, 300m II/4+, Pineta

dissabte 11 de febrer del 2012

Aquest mati quan ens hem apropat a aquesta cascada els nostres ulls no donaven crèdit a l'imatge, de 15 a 20 cordades disposades a escalar la cascada de La Sarra i la cua arribava fins el mateix aparcament. Hem girat sobre les nostres passes per escalar al solet a la boca sud i a les 15 hores tornàvem a estar al mateix punt d'aquest mati, aixi si... la cascada sols per nosaltres. D'aquestes situacions tant kafkianes te força culpa la facilitat d'informació que ens brinda la red, pero sobre tot per l'innegable bellesa d'aquest superb salt d'aigua de tres cues. I que personalment trobo que es el mes maco de totes les valls de Bielsa. Poder la seva formació tant poc habitual li afegeix un plus de trofeu que tot glaciarista pirenaic ha de tenir a la butxaca.

Primera dificultat del dia, agreujada amb l'inconvenient d'anar contra-rellotge: creuar el riu. 3 escaladors, 3 solucions, Grau amb botes atòmiques caminant amb la calma per sobre el riu, jo pel mateix lloc a la carrera i jugant-me una capbussada si trepitjava una pedra verglasejada i Laura mes prudent i valenta, descalça per les gelades aigues. Total ben aprop teniem una tirolina i un pont i nosaltres sense saber-ho!

La cascada es preciosa i es troba en unes condicions de gel sensacionals. Els darrers dies s'ha parlant tant d'ella com possiblement en tota la seva curta historia, just per aixo no serem reiteratius. Un primer llarg, molt llarg que negocia en Grau, mantingut en tot moment i on mai arriba a la total verticalitat.

Laura nomes veure el segon s'ho apropia per ella. Una rampa que gradualment es va posant mes i mes vertical, fins acabar ben dreta a la sortida. De mentres es un continu de gent rapelant que porten aqui des de primera hora del mati. També acaba essent un lloc de trobada amb malats de gel de tot arreu, ens  apareixen amics, coneguts o saludats, alguns dels quals fa molt que els hi teniem perduda la pista.

Despres del segon llarg, la via dona una mica de treva i ara cal superar uns curts i estètics ressalts, que ens duen al peu de la darrera tirada. A aquesta la tònica es ben diferent, ara es tracta d'una estreta goulotte que va girant en tot moment i on la major dificultat es no ser engolit pels tolls i marmites d'aigua camuflats sota la fullaraca.

Avui l'hem clavat! la nit ens ve a visitar acabant els rapels, ara el cami de tornada ja no tindra l'incertesa, ni l'emocio d'aquesta tarda, ara pel cami correcte de tornada, marxem amb el bon sabor de boca que ens ha deixat aquesta elegant via, malauradament tant esquiva la majoria d'hiverns.

**** Chorro de Pinarra, 80m, I/4+, Boca Sud del tunel de Bielsa

dissabte, 11 de febrer del 2012

En plena onada de fred siberià, les possibilitats d'on anar a picar gel es mutiplican per mil. L'objectiu ho tenim clar, Bielsa i les seves valls amb cascades que fa temps que li anem al darrera i nomes en unes condicions de fred com aquestes son factibles. La xarxa treu fum piant estructures ben muntades i de formacio efímera, entre totes elles la mes cobejada es la de La Sarra a la Vall de Pineta, una de les cascades mes boniques al vessant sud dels Pirineus. Passem a buscar per Bielsa a en Grau amb qui escalarem avui. Arribem tard i amb la calma, esperem trobar força cua, pero no que aquesta arribi fins el mateix aparcament, passem ràpidament al pla B. 

Just a sobre de la boca sud, El  Chorro de Pinarra, esta com mai l'havíem vist de ben format. Una cascada al sol i tota per nosaltres sols, una bona manera de fer temps i esperar que disminueixi el transit a La Sarra.

L'idea es pujar tots tres de primer, pero un cop mes la vista ens fa una mala passada, descartem el vessant esquerra mes vertical per les meduses que afloren en la seva part alta i li piquem pel mig.

El gel es generos, molt plàstic, un autèntic gust molt difícil de trobar al Pirineu i molt similar al que podem trobar als Andes. progressar es un goig, col.locar cargols ja canvia....

Un autèntic luxe, tant de gel per nosaltres sols, al solete, pero amb un fred de nassos i la llarga espera passa factura irremeiablement...

Al final ens toca correr, escalem un tram a l'ensamble i nomes podem  fer una sola pujada,de totes formes es un escalfament ideal pel plat fort del dia que ens esta esperant.

*** Salt del Grill, 50m, II/4, Queralbs, El Ripolles

diumenge, 5 de febrer del 2012

Segons els mitjans de comunicació sembla que s'hagi d'acabar el mon per culpa d'una onada de fred Siberià i ben mirat sols ha estat uns dies d'hivern com be recorden els nostres avis. Possiblement el col·lectiu que espera amb mes delit el desplom de les temperatures, som els escaladors de gel i entre ells un subgrup que podrien anomenar "buscadors de gel efimer" i que segurament a casa nostre estarien capitanejats per en Grau, un autèntic malalt cercant salts d'aigua inmovils. El dia abans ens dona el xivatasso que la Vall del Freser s'ha posat al punt. Entre les lineas mes cobejades esta el Salt del Grill, que sembla que nomes es va aconseguir escalar durant el memorable hivern del 2005 i al peu d'aquesta fugaç linea ens donem cita uns quants escaladors amb punxes.

Sortim de casa a 7 graus negatius, una temperatura que no recordem haver viscut mai al peu del Mediterrani. Parem a fer un mos a Ribes i el mercuri marca -8º, alla veiem a la tele en directe com una mica mes amunt al santuari de Nuria estan a la mateixa temperatura, ens les prometem molt feliços alla on anem, just a mig cami. El Freser resta inmovil, pero al arribar al clot on es troba aquest conegut salt d'aigua, ens adonem que la temperatura es positiva, una curiosa bossa d'aire calid fa que la llengua de glaç es vagi desfent davant nostre. Aixo si, es una cascada preciosa d'un sol llarg molt llarg amb una inclinació sostinguda, pero mai acaba de posar-shi vertical del tot.  En Grau ja esta per feina i vibrant de valent, el gruix del gel es de pocs centímetres i impensable protegir en ell.

Despres de col.locar alguna protecció a la roca en els primers metres, tots els que estem al peu de via, donem per fet que acabara baixant a terra davant de l'alta exposició del que queda per endavant, pero no... tira amunt amb força mes tranquil·litat dels que estem avall i anem veiem con derrapa per la fina pelicula de glaç que s'ha convertit aquesta cascada. Tots tenim clar que no hi ha marxa enrrera, desgrimpar aixo es simplement impossible i una errada significa tastar el terra des de molts metres amunt. Les poques assegurances que pot col.locar son simplement testimonials.

Al peu de cascada fa estona que s'ha fet un llarg silenci a l'espera del desenllaç final, absolutament tothom te  la mirada clavada en cada moviment d'en Grau.

Dues hores despres, aconsegueix acabar els 50 metres d'aquest vibrant llarg. Te el detall de muntar-nos la corda perque pujem en top rope, a cap de nosaltres se li pasa pel cap repetir una altre llarga agonia com la que acabem de veure i viure.

Primer puja en Pere amb la corda per dalt, levitant per la fina pelicula de glaç que per mes inri ara ja li dona el sol de ple. Laura se m'avança abans que el gel desaparegui i en el just moment de fer la primera picada el terra glaçat diu prou, s'obre i cau dins el pou d'aigua "fresqueta" fins a mig cos, per sort en Pere que l'assegura esta atent i evita que entri al fons de la marmita. Toca correr, per sort el cotxe queda a prop.

*** Conxita García Pérez, 105m, 6a, Roca de Sant Cugat, la Plantació, Montserrat

 dijous, 26 de gener del 2012

La Plantació és un lloc al que la gent li fa mandra anar perquè té certa aproximació i no precisament planera, però quan trobes algú que sap apreciar els encants de les canals montserratines te'l pots endur sense por a fer-lo patir. Grimpades per roca polida, equipament erràtic i graons que han vist èpoques millors arrodoneix l'encant rústeg del torrent dels Llorers i esdevenen alhora un excel·lent exercici d'escalfament per la via que hàgim escollit. 

És el segon cop que hem perdo per aquest entramat de canals, arbres, clarianes i roca, molta roca, d'agulles petites, però prou reeixides per oferir-nos un ventall d'escalades d'allò més variat. Mira si n'hi ha de parets que repeteixo roca, que hi farem! torno a visitar la de Sant Cugat, però perquè no sigui dit anem al vessant oposat.

Aquest cop la companyia és diferent, la Montse a qui fa temps que conec, però mira que és petit el món encara no havíem coincidit mai a cap paret i tot i pensar sempre que seria amb piolets a les mans acabem al meu estimat Montserrat que com alternativa sempre és bona. 

En Jordi és el convidat i com a tal li cedim l'honor d'inaugurar via, que comença per l'agulla del Patchwork (agraïra que algú m'expliques d'on surt el nóm) al més pur estil aresta brucs, fàcil, pocs seguros i roca discreta. 

Un ràpel ens deixa davant el llarg estrella de la via, una placa vertical, ben equipada (si exceptuem el primer seguro i les argelagues que el defensen), de cantell petit, continuïtat i més pila del que sembla a primer cop d'ull. 

Realment ben trobat i que justifica de sobres la “jabalinada” d'aproximació que hem fet per arribar-hi (de fet els escalatroncs recomanen anar-hi des del Monestir i ara entenc el perquè). Escalar-lo amb els dits congelats té el seu punt, però quan arribes a la reunió ja ni hi penses i com que la següent tirada és per mi amunt que hi falta gent. 

Una panxeta on cal estirar-se i una escalada cada cop més agradable amb uns bolos que no tenen res a envejar als de Gorros ens deixa al cim de l'agulla on ens espera un vent de mil dimonis i un nou ràpel que ens deixarà al recer d'un coll d'allò més emboscat. 

És tard, però les preses mai són bones i aquest cop l'intent d'escalar una nova via a la Mamella és queda en això, en l'intent. Errem l'itinerari i ens deixem guiar per un solitari espit que ràpidament deduïm que no té res a veure amb el que busquem, en fi reunió i avall! 

Pleguem cordes i reprenem la fresa de les canal ombrívoles, tapís de fullaraca, cortines d'heura, cruixir de branques i nouvinguts ens surten al pas mentre desfem les passes per camins que ja comencen a ser familiars. 

Avui algú diria que la “ratio” no és positiva, molts metres caminats i pocs escalats, però qui sigui tan simple de limitar-se a tan freda mesura és perdrà els infinits detalls que fan d'aquest racó de món el lloc que em té el cor robat!

**** Les Formes du Chaos, 300m, III/4, Ceillac, Ecrins

dilluns, 23 de gener del 2012

Estem ja de tornada cap a casa i encara no ens hem allunyat d'aquests horitzons esbarriats de neu i crestalls que ja enyorem el cruixir del gel sota els peus. Empesquem un remei d'urgència per posar fre a aquest anhel mai satisfet d'escalar metres i més metres de verticalitat glaçada, Ceillac. Les Formes du Chaos és la bella coneguda amb la que ens ve de gust retrobar-nos i en Josep cavallerós on els hi hagi me la cedeix sencera perquè m'hi esbravi a gust.

Me les prometo molt felices, aproximació que gairebé ni mereix tal nom i un degotall de gel contundent, encaixonat i tan atractiu com recordava. Però la memòria és selectiva pel que li convé i en aquest cas ha negligit el potent cabal d'aigua que nodreix la cascada, però que alhora l'afebleix i fa del primer llarg un exercici d'equilibri. 

Aquesta volta, però, la diversió s'endevina més amunt i el brogit del torrent no promet res de bo. Ara, ja que hi som no li farem un lleig a aquesta meravella de gel blau, amb un punt barroc i delicadament trencadís.

Estiro tot el que la corda dóna de si, just per arribar a un estretament on improviso reunió de cargols intentant no mullar-me, mentre faig cabòries sobre la capacitat de càrrega del gel. En Josep té menys miraments o més fe i en un moment és enfilat sobre una estructura que es sosté per pur equilibri.

Evidentment aguanta, però per si de cas m'hi entretenc el temps mínim imprescindible i feliç de la vida reprenc el camí traçat pel caprici de l'aigua. 

Forats inesperats, caramells impertinents i aigua que regalima pel lloc menys oportú fan d'ella una cascada nova, completament diferent a la que havíem conegut fins ara. Els ventalls de glaç són al seu llocs, fidels a la cita però fugissers i poc generosos, mantell tènue que no deixen masses opcions alhora de decidir per on escalar. 

La vista treballa ràpid, cal afinar per encertar el pany on el gel té més gruix i tot i així no te'n deslliures de fer filigranes amb l'ajut de bolets glaçats i la roca que acut en el nostre auxili com a garant de solidesa. 

Sigui com sigui aquesta escalada és un regal de fi de festa i aquest cop l'apurem fins el final i, enlloc de rapelar-la com hem fet altres cops, seguim amunt per no deixar ni un sol ressalt sense escalar. Encara ens surten al pas un parell de murs amables, d'un blau que es confon amb el verd profund d'un bosc fet d'avets, retalls de cel i quietud. 

Avall queda ja el soroll de les picades, el buit als peus i el fred a les mans. Per nosaltres l'alegria d'aquests dies fets d'amics, d'escalades i bones vibracions que aquestes sí que no s'esgoten!