dissabte, 22 de maig del 2010
No sempre que escollim una via ho fem atrets per la seva dificultat, esveltesa o traçat, hi ha vegades en que els motius tenen tan poc a veure amb l'escalada com el fet de que ens ve de gust fer una bonica excursió per la zona del Puigsacalm i descobrir ja d'una vegada en què consisteixen les clàssiques canals dels Ganxos. Així doncs, sense matinar gaire que les presses no són bones, ens plantem al poble de Joanetes, lloc on encetarem la nostra jornada excursionista-escalatòria.
Ens resulta fàcil endevinar quin és el Puig dels Llops ja que el seu esperó dibuixa una atractiva proa i l'allargassat cim del Puigsacalm a la seva esquerra és la millor referència, però sembla que està força lluny, si més no força més lluny del que ens esperàvem. Sort que duem una bona ressenya, no ja per la via que al ser força equipada no té cap misteri, sinó per l'aproximació que pinta llarga. Amb els quatre rètols que trobem i les indicacions de la ressenya ens situem i emprenem la marxa amb calma que ens espera un bon desnivell, tot i que tampoc ens adormim que el dia no està del tot fi i a la tarda han donat aigua. Ben aviat estem suant, el camí és d'allò més pintoresc, però puja dret, ara que anem distrets guaitant els magnífics espadats que s'aixequen al nostre davant.
Veient aquestes altives parets no entenem com no hi han més vies, però a la que agafem el trencant per anar a la canal dels Ganxos Vells creuem per sota seu i descobrim el perquè: la roca és una mena d'arenisca absolutament compacta, arrodonida i sense fissures. Les xemeneies i els diedres que veiem de lluny es revelen cecs, això juntament amb una verticalitat acusada resulta una combinació poc atractiva per obrir línies en aquest pany de roca gairebé verge, tot i així encara queden valents i el resultat són vies força dures i sinó doneu una ullada a la Fressa de Barrinades (6b/A1). Immersos en aquestes disquisicions el camí s'escurça i ves per on que ja som penjats dels Ganxos, una mena de ferrata artesana que puja pel dret, per la canal que mena dalt la cinglera.
Quan el camí ja comença a fer-se un xic llarg sortim al pla i davant nostre es retalla clarament perfilat l'Esperó dels Llops, ens alegrem, portem vuit cents metres llargs de desnivell a les cames i ja tenim ganes de començar a escalar.
En no res ens plantem a peu de via i veiem que una cordada se'ns ha avançat, però estan força amunt i no ens destorbarem pas. Així a primer cop d'ull sembla interessant, s'endevinen passos prou verticals i atlètics, tot i que la roca no promet gaire.
La via són prop de dos cents metres, però les dues últimes tirades són pur tràmit fins el cim, així que d'escalada efectiva no seran gaire més d'un centenar de metres. Millor i no és que no tinguem ganes d'escalar, és que sembla que va a començar a ploure d'un moment a altre i s'haurà d'anar per feina. Per guanyar temps decideixo empalmar els dos primers llargs, tots dos són bastant curts i suposo que no hi haurà problema.
El primer té tan sols l'entrada un xic vertical (IV) i ja s'ajeu de seguida, el problema per enllaçar-lo amb el segon és que aquest darrer s'enfila en diagonal per una placa tiesa i amb bons cantos (V+), tot i que d'entrada no es veuen, i al final per més que passis bé les cordes freguen bastant. Vist l'èxit i com que els següents llargs ja són de 30m optem per no fer més invents i fer les tirades tal com toca. Ara és el torn d'en Josep i intueixo que gaudirà, el tercer llarg discorre per una torre rocosa d'allò més atraient.
La via s'enfila pel diedre central amb un seguit de moviments atlètics que abasten els grans blocs que conformen aquest bastió plantat al mig de l'aresta (V+). Resulta més peleon del que imaginaven ja que el diedre t'escup enfora i has de fer una parell de bones tibades per superar un petit extraplom, al final esdevé el llarg més obligat de tota la via i no cal dir-ho el més estètic. El quart és completament oposat a l'anterior, surts per una placa completament arrodonida i tan vertical que no saps com enfilar.
Adherència no, és massa dret per fer filigranes de peus, però si busques presses tampoc n'hi ha cap de bona, tot són cantells ínfims. I això és V+! ben bé que aquesta roca no és lo meu, així que sense manies, A0 i amunt. Sort que al final del llarg hi ha un parell més de plaques que sense ser difícils són prou entretingudes i et deixen escalar una mica (V). Ja només queda un llarg abans de la cresta final, però està començant a tronar, així que en Josep va amunt sense ni mirar per on va, ja s'ho trobarà.
Al final aquesta darrera tirada té certa gràcia i tot, cal flanquejar per una estreta vira fins muntar-se a cavall de l'esperó (V+/V) i seguir cavalcant a tota cresta per terreny cada cop més franc. Ens falten ja un parell de llargs que ressegueixen l'aresta i que no arriben ni a grimpada, pels que arrosseguem la corda fins el cim.
El dia al final s'ha girat de valent, ja cauen les primeres gotes i bufa vent de tempesta, així que desistim d'acabar l'excursió al Puigsacalm i baixem corrents del Puig dels Llops (1.486m), tot i que no podem negar que aquesta energia acumulada al cel té un magnetisme que esborrona.
Per sort tenim localitzada la idíl·lica ermita-refugi de Santa Magdalena que ens serveix d'aixopluc mentre el més fort de la pluja passa. Ja només queda fer una mica de patinatge baixant per la canal dels Ganxos Nous i amb calma fins al cotxe. No ens podem queixar ens ha sortit una jornada ben complerta, ara que com diria un amic aquest cop la “ratio” no quadra, hem estat el doble per aproximar o baixar que no pas per escalar la via. Ara que a nosaltres això ens importa ben poc, el que compta és haver gaudit d'aquest entorn privilegiat que fa especials aquestes singulars parets.
el Montgros i la seva temptadora paret est
El Cilindre en ple cor d'Ecos
A vegades no cal gaire pintura i mal gust per orientar les nostres passes
Muralla superior de Frares desde la balma de Les Pruneres
Frares Encantats, tant irreal com bonic...
El Cavall, Diables, Patriarques, Aeri, Serrat del moro... paraules majors!
Flautats, verticalitat i ambient un xic oblidats...
Ermita de la Santa Creu, tant a prop, tant lluny...
Ecos desde el cim del Montgros, Montserrat en estat pur!
Agulles i Ecos desde el Montgros, bellesa irreal!
La Salamandra i Sant Jeroni, tant a prop i tant lluny...
La font de l'esllavissada, aigua asegurada!
L'etern joc de les formes a Montserrat...., el perfil de la moreneta
Montserrat nord, terreny d'aventura no apte per tots els publics!
Les seves parets estan solcades per cridaneres fissures, totes elles d'escalada artificial i si una línia desafia la imaginació és la Piercing que recorre tot el rostre de la verge negra des de la barbeta fins al front combinant l'artificial pur amb l'equipat. Ara fa tres anys Laura ja s'havia enfilat per aquí mateix amb en Paca fins la segona reunió i des de llavors que hi volia tornar i acabar-la. Xulu de mi, la passo a buscar al migdia per la feina i a les 4 de la tarda ja estem amb la ferreteria sobre nostre per començar a passar por. Amb un crack com el que tenia de company durant tota una jornada no va arribar fins dalt i ara va i es deixa ensarronar per un mindundi com jo per entrar a mitja tarda! bé, tant és el resultat final, el que busquem és gaudir d'una bona estona vertical.
