**** CociditoMadrileño (500m, 6c+/Ae, 6b oblig), Ponoig, Alacant

Dilluns, 21 de setembre de 2020

Hi ha parets que només admeten un mode, l'imperatiu: escaleu! No hi ha altre camí, alternativa o opció que escalar des del primer metre fins al darrer dels cinc cents del flanc del lleó dormit. Ponoig, prodigiosa muralla solar a la que no li donem temps a intimidar-nos amb la seva feréstega amplitud.

Hi entrem decidits, la tria està feta des de fa dies, CociditoMadrileño, nom contundent per una via que no desmereix en absolut la potència del plat. No hi ha llarg fàcil, no hi ha llarg banal, una urpada despietada que t'empeny paret amunt amb energia vertiginosa. Malgrat el metall, la ruta no està domesticada, al contrari, desferma el seu tarannà més salvatge entomant pel dret plaques i desploms.

Explorem la pell de la fera, meravellats pel contrast entre el seu tacte rude i l'elegància del gest que ens hi aferma. No l'amansim pas, ni ho volem, ens agrada tal qual, ferotge, intensa, com les sensacions que desvetlla. En sortim cansats de l'encontre, però plens d'una l'alegria indòmita que ens fa una mica més lliures, una mica més lleugers!

Notes d’interès vertical: Via de caire esportiu amb clar predomini de les plaques, verticalitat constant n’és el tret distintiu. Breus trams desplomats i un sostre la fan decididament aèria. Elegant, sostinguda en el sisè grau i sempre tècnica esdevé una ruta homogènia en dificultat i bellesa.

La roca mereix menció a part, tacte que arriba a ser tallant i cantells sempre encertats en el moment oportú, bona ganda als desploms i relleu menut que cal treballar als murs més tècnics. Completament equipada amb parabolts i reunions rapelables demana poc material, tan sols 16 cintes i estrep pel sostre de la sisena tirada.

Alguna peça mitjana i aliens són interessants per protegir un parell de trams puntuals, l’arribada a la R9 (diedre net) i la placa del darrer llarg (únic tram exposat de la via, fissura menuda difícil d’equipar).

La via es troba al sector central de paret, cal remuntar el barranc pel marge dret, creuant una seguit de bancals amb senders indefinits que ens porten a peu de muralla, trobem l’inici just a la dreta de las Hadas (fletxa i inscripció amb nom) (30min aproximació).

Els tres primers llargs són comuns amb la Heroes del Silencio, a partir de la R3 la Cocidito es desvia a la dreta i cerca el seu propi camí. El descens és llarg, des del cim resseguim el cordal cap a l’esquerra, voregem per darrera la Torre de Murcia i baixem per la segona canal que trobem, la que separa el Tozal i la Torre (ample i evident).

Cap al final de la canal seguim fites cap a l’esquerra fins una cornisa on comença el primer dels tres rapels de parabolts amb argolla (15-35-30m). El darrer ràpel (volat) ens deixa a peu de paret, remuntem uns metres per sota el Tozal fins poder creuar a l’altra banda del barranc on trobem el camí de retorn (1:30h).

Jornada intensa, escales tan concentrat que no és fins passat uns dies que copses el vigor de la via i és llavors, quan les sensacions s’aposenten que te n’adones que hem assaborit tota la bravesa del lleó dormit entomant-la pel dret!

conspiradorsdelavertical: Lau&Joan

*** La Gran Fisura (60m, 6a), Punta Margarita, Galayos, Gredos

Diumenge, 13 de setembre 2020

Si una cosa m'ha captivat de Galayos és que té línies que fan sobrera tota ressenya. La pròpia pedra és qui decideix l'itinerari i nosaltres no fem més que confiar en el criteri de tan destre arquitecte. El nom mateix d'algunes vies ja és tota una declaració d'intencions, Gran Fisura, mai l'evidència havia resultat tan atractiva.

Fa dies que la vista es perd en la profunda escletxa que s'obre pas al bell mig de la ferma geometria de la Punta Margarita. No ens deixem enganyar per la puresa de formes de la torre, sabem que els seus perfils rectilinis amaguen una escalada complexa. Ens hi perdem convençuts, indaguem incansables noves formes d'encaixar-nos en la netedat del traçat destriant moviments en els que hi participa tot el cos.

Avancem lleugers i pesats alhora, comprimits dins la dimensió canviant de dues parets que convergeixen fins l'esclat del cim. Suspesos al caire de l'esvelta agulla, observem aquest particular univers petri que ens envolta... lliure, salvatge, ens hi sentim acollits. No hi ha comiat, sabem que hi tornarem!

Notes d’interès vertical: Fissura directa com una sageta que solca la cara oest de la Punta Margarita definint la via per si sola. Dues tirades intenses on desplegar tot un ventall de tècniques en funció de l’amplitud del pas: xemeneia, encastament, diedre, offwitch o desplom, tot hi té cabuda en petites dosis.

Bona opció per una jornada curta o bé com a segona ruta al baixar d’escalar el Torreón, ja que la Gran Fisura comença just per sota del coll que separa ambdues agulles. Equipada amb una sobrietat parella a la línia de la ressenya, fareu bé en dur material: 15 cintes, dos jocs de friends fins el 3, un 4, dos joc micros i tascons.

Els passos més durs és concentren a la primera tirada, així com els tres o quatre únics pitons del recorregut. Muntem la primera reunió aprofitant un pitó en un petit nínxol al bell mig de la fissura.

La segona tirada està completament neta i té l’al·licient de l’offwitch final, en acabar-lo no anem al cim, sinó que abandonem la fissura a l’esquerra per anar a buscar una vira/plataforma on muntem reunió (R2 neta, blocs).

El descens és amb dos ràpels de 35m per la cara nord-oest/oest, al primer s’hi arriba per una curta aresta (II) en direcció Punta Don Servando.

Fascina el traçat meridià de la ruta que fa innecessari navegar, però que exigeix endinsar-se de ple en la fissura fins descobrir la forma d’escalar-ne cada tram. Breu, severa i ben resolta... en resum, pot un viot tenir tan sols dues tirades: rotundament sí!

companydeviatgeiatzars:Lau

**** Rodolfo Santiago (170m, 6a), el Capuchino, Galayos, Gredos

Dissabte, 12 de setembre 2020

Avui és dia d'endinsar-nos en vessants nous de Galayos amb la certesa que el magnetisme de les seves línies serà el millor reclam per escollir via. Confiem en l'austeritat del Capuchino, fissures que s'endevinen severes i amb una bellesa despullada de tot ornament que ens distregui de la seva fascinant simplicitat. L'entorn és salvatge, vertiginós ja des del mateix peu de paret.

Comencem a intuir que la Rodolfo Santiago serà una clàssica amb solera. Si fins ara les fissures ens havien semblat perfectes lo d'aquesta via ja és un altre nivell. Tècniques a més no poder, ens obliguen a pensar com mai per llegir-ne els moviments. La pulcritud de la primera tirada desvetlla l'elegància innata d'aquest granit i l'exigència de caràcter.

Avançar per aquestes línies ens descobreix formes noves d'encaixar-nos en un ventall de fissures impensable per la varietat de registres que desplega. Una lliçó d'escalada sota el dictat de la lògica, collita del 73, estil i potència de la mà que no han perdut el geni amb el pas dels anys. Quin plaer trobar llocs on l'escalada manté l'esperit intacte, aventura garantida!

Notes d’interès vertical: Via cinc estrelles, la ressenya no deixa intuir l’excel·lència d’un granit que permet una escalada neta i d’una lògica impecable. Clàssica exigent, a no ser que esteu avesats a les fissures de granit d’autoprotecció el grau resulta collat (6a/6a+ obligat). Tensió garantida, però amansida per una roca d’adherència fora de lo comú.

Per arribar a peu de via un cop estem a la canal de la Aguja Negra busquem unes fites que s’enfilen per unes vires a la dreta vorejant per la base del Capuchino, creuem un primer collet, continuem flanquejant i després d’un segon collet, en una plataforma abans d’una gran canal, comença la via per una esvelta fissura que s’arqueja sota un sostre inclinat característic.

Quatre tirades llargues (50m aprox.) amb tan sols tres pitons de progressió en tota la via, caldrà navegar i equipar amb traça i pols seré. Preciós primer llarg de diedre que et fa vibrar a cada passa, intens (6a), la fissura es va afinant amb l’alçada i acaba flanquejant per placa sota el sostre que la delimita. Quan s’acaba el sostre flanquegem uns metres a la dreta per una vira estreta i muntem reunió en el parell de bolts amb argolla de la veïna Mustagh.

Sortim a l’esquerra per muntar-nos en una placa tombada i aèria, gairebé impossible de protegir (V). La creuem en diagonal i sense anar amunt per la primera canal (Inquisidor de las Arenas) seguim fent travessa ascendent per terreny senzill i una mica brut. Sobrepassem un esperó i ens endinsem en una canal que ens deixa en un nínxol al peu d’una xemeneia/diedre, un antic pitó i un pont de roca són la segona reunió i referència per saber que som a la via.

La tercera tirada no dóna treva, juga amb una fissura a estones ampla i d’altres estreta, però sempre vertical i de lectura intrigant (6a/6a+), tècnica i sostinguda fins la mateixa reunió que muntem en una còmoda repisa amb grans blocs (R3 neta). Del quart llarg se’n surt per l’esquerra seguint una marcada fissura (V+) per un pany ben dret, quan es redreça del tot cop de geni per escalar un diedre/bavaresa (6a) breu i potent. La torre s’estreny en el darrer mur, el terreny és més senzill (V/V+), però brut de liquen i difícil de protegir, reunió al cim mateix de les bagues de ràpel.

La tònica de la via demana material, el granit és ple de cristalls i relleus diminuts (cigrons i xampinyons) que fan meravelles a l’hora de progressar, però tornen laboriós equipar les fissures. Les peces petites són la clau, dos jocs de micros i tascons van bé per anar tranquils, afegiu dos jocs de friends fins el 2, un 3 i un 4, més unes 16 cintes i ja ho teniu tot.

El descens com és habitual a Galayos requereix atenció, un primer ràpel d’un gran bloc amb bagues (30m) ens deixa en una ampla canal, baixem anant a buscar el seu marge esquerra (fites) i al final trobem dues instal·lacions de ràpel. Rapelem de la més nova (dos “cancamos”), important baixar per la canal de l’esquerra, sinó ens quedem enmig de desploms sense tocar terra, 60m llargs.

Si anem justos de corda el ràpel més antic és lleugerament per sota, orientat ja cap a la canal. Un cop a terra baixem amb alguna desgrimpada senzilla (II) fins la base de la muralla i flanquegem per una vira que ens retorna a peu de via (evident). Compte, en el descens que és fàcil quedar atrapats per la puresa del perfil que acabem d’escalar, girar la vista resulta un acte reflex.

Comencem a entendre el per què de la poca freqüentació de la Rodolfo Santiago: Galayos hi mostra el seu caràcter més aspre, però ara sabem que és com millor llueix, sense domesticar!

companydeviatgeiatzars:Lau