*** Vallirana i Margalef, esportiva de descoberta

Dimecres, 23 - 25 de gener de 2019

El fred té efectes secundaris inesperats, un d’ells potenciar l’afany de conèixer llocs nous que ens allunyin de de la negativitat tèrmica que s’ha instal·lat a bona part de la nostra geografia.

Desferma la imperiosa necessitat de buscar parets càlides, malgrat hagi de renunciar a la ingravidesa de les alçades. De sobte li trobes cert encant en tastar el gest que s’amaga rere la ferma línia que perfilen els bolts.

 

La brevetat de les vies queda compensada pel plaer d’embolcallar-se amb el plomes mentre et refàs de l’esforç i comentes els passos en animada tertúlia amb els veïns. Haig de confessar que m’ha agradat, m’he trobat còmoda amb un grigri a les mans i corda simple que agilitza les maniobres.

He posat cara a noms per mi tan exòtics com Vallirana i Margalef i m’han aportat més sensacions del que em pensava, de fet em declaro fan de les regletes del primer i de la nitidesa de la llum que traspua el darrer.

 

És el segon cop que tasto la discreta cinglera de Vallirana, el bosc dissimula l’atractiu d’aquests panys que s’il·luminen amb la llum de tarda i esdevenen pati de joc perfecte per ser creatiu en els moviments.

Margalef ha estat la descoberta, més enllà de la singularitat del seu rocam fascina l’entorn, l’harmonia del conjunt. Un paisatge d’espais oberts, fet de grans rocs que no coneixen l’estridència de la línia recta i l’aigua que fa de fil conductor.

Escalada singular, ressegueixes el negatiu de la paret perfilat per la impremta d’infinits forats amb el grau de verticalitat i desplom que més s’ajusti a la teva realitat.

Però més enllà d’escalar ha estat un plaer vagarejar pels seus racons mentre veus com gent d’arreu del món s’entesta a escalar vies impossibles. Se m’han fet curtes aquestes parets, potser hi torno!

*** Via de la Peseta (70m, 6b+), Roca Maura, l’Estartit

Dilluns, 15 de gener de 2019

Hi ha llocs que converteixen l’hivern en primavera plena de colors vibrants, Roca Maura n’és un. Talaia discreta, resta impassible sota la vigilància constant de les Medes, però a nosaltres no ens reca gens ni mica destorbar la seva calma. Tinc un bon argument que justifica la intromissió, la ressenya d’un nou itinerari que fa no res ha caigut a les meves mans reclama noves coneixences.

La Via de la Peseta, pintoresc nom per un traçat curt, però rabiós que encalça pel dret les plaques de l’esquerra de la concorreguda Poseidón. A primer cop d’ull no semblen tenir res d’especial, però a que les tastes te n’adones que la roca és tremenda i el traçat li va a la par. Es nota que la via acaba de sortir del forn, calcari amb un toc mediterrani gairebé sense estrenar, tacte abrasiu i punxós, però quan toca afinar compte que alguna llastreta pot saltar.

Perquè no hi hagi cap dubte de per on va l’itinerari una pesseta n’indica l’inici, més gràfic impossible. La via es resol en tres tirades que no donen treva, verticals sense concessions i sostingudes en el grau, resulten tècniques i atlètiques alhora, un combinat que ens fa anar ben concentrats.

La primera és la més explosiva, un breu desplom de presa menuda i moviments gens evidents ens deixa clar que Roca Maura no és tan calmosa com vol donar entendre. El segon llarg és per gaudir de l’escalada, placa d’aspecte arriscat, però on tots els passos surten. Panys de roca coral·lina i oportunes bústies et donen aire quan la lògica del traçat es travessa i et permeten resoldre l’entrellat dels moviments.

Un nou desplom enmig d’una bauma que ens obliga a treballar elasticitat i adherència posa punt i final a la via. Encara falta un bon tros per atènyer per la carena, així que enfilem les dues darreres tirades de la Poseidón, ànima bessona per tarannà i equipament, tot i que un xic més dòcil que la que avui ens ocupa.

Enllestim la feina com cal, sortint per dalt i respirant a fons aquest aire carregat de mar, el millor tònic per músculs adolorits i mans esgarrapades per aquesta roca esquerpa. Escalades que sumen i meravellen, que et fan pensar, tot i que la pregunta que em ve al cap sempre és mateixa: serà blava la tramuntana!

Catàleg de moneda: Bona via que afegeix interès al ventall cada cop més complert d’aquest espadat abrupte i en petit format que és Roca Maura. Encaixada entre la Poseidón i la Patafísica, té el caràcter esportiu de la primera, però amb un grau més collat (6a+/6a obligat).

Clar predomini de la placa amb roca de tacte abrasiu que fereix els dits, malgrat que li falta sanejar en algun tram per apurar en lliure tranquil·lament. Equipada amb bolts tan sols demana vuit cintes, tot i que és útil algun friend mitjà per arribar al primer seguro, un estrep tampoc va malament per trampejar els desploms més marcats (6b+).

Localitzar la via és senzill, un cop al peu de la Poseidón, tan sols cal remuntar uns pocs metres a l’esquerra per peu de paret fins trobar una vira herbosa que flanqueja a dreta i ens deixa a l’alçada de la placa per on discorre el primer llarg de la Poseidón (bolts visibles). Trobareu una pesseta clavada a la paret a peu de via, no hi ha R0, toca improvisar-la.

El traçat es concentra en tres tirades, un cop escalades podem sortir per dalt escalant els dos darrers llargs de la Poseidón. Des del cim, baixem caminant per la pista que surt darrere les antenes fins coll poc evident, atents a les fites que ens indiquen el sender de baixada pel vessant de paret que hem escalat. Concentrada, exigent i plena de força, en surts motivat!

*** Invasió Siberiana, (140m, 6b), Serrat de la Corona, Paret de l’Observatori, Àger

Dimecres, 02 de gener de 2019

Estic d’estrena i per partida doble, ja que amb la Invasió Siberiana enceto l’any vertical en una paret que encara no havia tastat. La Corona, serrat ben plantat a mig camí de Montrebei i la muralla impol·luta de Cap del Ras, parets que li fan ombra, però al mateix temps li confereixen una tranquil·la autonomia.

El nom de la via no fa justícia a la breu primavera que s’ha instal·lat en aquest espadat de roca clara, lluminosa dins d’aquest aire tan net. El mar de boira que ens ha empès a les alçades dóna un toc irreal a l’indret, la terra ferma som nosaltres, illes que emergim d’aquest arxipèlag nebulós.

La via és ben terrenal, roca aspre que transmet bones vibracions i com no, ens deixem enredar pels seus encants. La primera tirada és suau, per anar entrant en matèria de forma pausada, bones regletes i ball de peus és la manera de fer camí. L’arrencada de la segona deixa ben clar que el tarannà de la via no és conciliador i cal negociar aquesta franca verticalitat amb tibades decidides i gest ple.

Placa juganera que es complau en aparentar el que no és, flirteja amb el desplom sense abocar-s’hi i amaga regletes que ens salven de la impenetrabilitat del rocam. Cap al final suavitza el geni, no pas perquè sigui menys dreta, sinó perquè la ganda esdevé generosa sense mesura.

El tercer llarg mareja una mica, ressalts menys picants del que ens volen fer creure interromputs per feixes inoportunes que ens condueixen al peu del darrer bastió. Aquí la paret s’espolsa la mandra i torna a alçar-se amb l’esveltesa pròpia de qui es sap coronada.

Levitem sobre cantells imprecisos que es succeeixen com petites onades de pedra dibuixant una fesomia feta per ser escalada. De nou verticalitat airosa i moviments que demanen gest per equilibrar-nos en aquest buit colgat de núvols. La via és breu i clara com aquests dies d'hivern, ambdós saben crear una intimitat que atenua la seva duresa i captiva l'esperit.

 

Crònica d’una invasió: Clàssica moderna, exigent i complerta, malgrat la seva brevetat no et quedes amb ganes d’apretar ja que la paret és prou trempada. El grau de la ressenya és correcte, tirades picants i passos atlètics són la tònica, però en el moment oportú el traçat sempre dóna un respir.

Segona i quarta tirades impecables, per gaudir i tibar. Ben equipada amb bolts, només demana 14 cintes i un estrep per trampejar algun pas (6b i 6a+), però no us confieu que cal escalar i el 6a és obligat. Calcari de luxe amb més canto del que aparenta, però amb algun tram de parar atenció.

Per arribar al Serrat de la Corona cal prendre la pista que va a Montrebei i quan portem aproximadament 1qm, després de creuar un torrent trobem un aparcament per un parell o tres de cotxes a mà dreta, la paret la tindrem just davant. A l’esquerra d’on hem aparcat surt un sender (fites) que voreja un bosquet i un marge de camp per després enfilar per uns curiosos monticles erms en direcció la paret. Entrem al bosc i com a referència anem en busca de l’ampla canal a la dreta de la paret que serà per on baixarem. 

Tan sols cal remuntar el tram inicial de tartera atents a unes fites a l’esquerra que ens porten a la vira que recorre el peu de paret. La nostra via queda a l’esquerra de la Silenci, just abans d’un gran esperó repenjat a la paret (30-40min). El descens és senzill, un cop acabada la via hem de traçar una diagonal a la dreta i baixar per pendents senzills (sender) fins la tartera de la gran canal on enllacem amb camí d’aproximació (40min).

Ja ho teniu tot per tastar aquesta ruta curta i intensa que tot i l’equipament, manté l’esperit clàssic. Serà influència de l’indret!.