Escalar és el meu espai de
llibertat i aquest blog un lloc on bolcar totes les alegries que em
dóna, però escriure requereix un temps del que darrerament vaig
escassa. Necessitava una desconnexió, retrobar-me amb la muntanya en
un altre àmbit i mirar-la amb uns altres ulls. I ara que tinc menys
temps que mai i no m'acabo les ganes d'escalar és quan me n'adono
que necessito tornar a posar per escrit totes les sensacions que em
desvetlla aquest instint primari que no sé d'on surt i m'empeny a
enfilar parets pel més dret millor. En aquests mesos he retrobat
vells companys i n'he trobat de nous i aquesta és part de la màgia
de l'escalada, imaginar reptes, compartir anhels i neguits, deixar-te
enredar pels més agosarats i incitar a l'aventura als més
convencionals.
Irremeiablement seduïda per la clàssica he tingut la
sort de poder-ne gaudir d'algunes que no podia passar per alt i com
que sé que a la llarga em penediré si les deixo en l'oblit de les
simples fotos, m'obligo a un breu exercici de memòria que bé s'ho
valen. Per on començar... és fàcil, per la més màgica de les
muntanyes, Montserrat i la més bella de les seves arestes, Arcarons.
Nom amb identitat pròpia que ja forma part de l'imaginari col·lectiu i que t'obre la porta d'un munt de sensacions. La primera la de neguit per tot el que n'has sentit dir i la segona d'absoluta fascinació, perquè un cop n'ets al peu és impossible renunciar a la seva esveltesa.
Mai li agrairé prou al Javi que m'insistís per acompanyar-lo, seu és el merit d'afrontar el compromís i meu el goig de descobrir la meravella d'aquesta sageta lluminosa que demana estimar la seva roca. Perquè l'acarones pas a pas, fins que cedeix en el seu empeny de mostrar-se altiva i es mostra tal com és, generosa amb mil·limètrica precisió.
Cantells menuts que el només el tacte sap descobrir, col·locats amb tanta exactitud que et donen tot l'aire que la llunyania de les assegurances et pren. Demana saber escalar, pas ferm i traça en el gest. Sòbria, elegant, indòmita, va sobrada de bellesa i ho sap, acapara les mirades, però com obviar la gosadia del seu perfil. Escalar-la és arriscar-se a seguir-la somiant!
Però no cal capficar-se, he
trobat l'antídot perfecte per refer-me de l'enyorança de la seva
subtilesa, tan sols unes sigles, CADE. La rotunditat de la muralla
nord d'Agulles reclama tota la decisió de la que soc capaç.
Però en Kiko és un mestre i lluny de defugir la precarietat del seu rocam l'encara amb energia i l'escalada esdevé pura alegria. Roca cruixent, nota de tast delicada i unes fissures de contrastada qualitat que demanen el bo i millor de nosaltres. Que bona és la via, ideal per amants de línies lògiques i contundents, esperits sensibles abstenir-se!
La clàssica marca tendència i
una Terra de Nòmades dóna prestigi a qualsevol recull de vies que
es considerin com a tal. Haig de confessar que em vaig enamorar de la
via pel nom, té un aura... no sé, de lloc remot que sempre m'ha
encuriosit.
Tothom que coneixia ja l'havia escalada, així que quan en Kiko em proposa d'anar-hi dono la travessia del desert per finalitzada i de cap que me n'hi vaig. I és bona, vaja si ho és, l'inici ja és tota una declaració d'intencions, placa obligada i enganyosa, que amaga la seva verticalitat rere uns cantells a cada qual més arrodonit i quan ja li tenim el gest agafat anem a espetegar a una xemeneia que capgira perspectives.
Refem estratègia i de nou amunt, improvisant moviments i enllaçant fissures que s'estrenyen fins fondre's en una aresta discontínua on temperar els nervis per si encara no ho estesin prou. Prometedora i suggerent, escalar-la, però esdevé un plaer prou terrenal, trepidant!
I ja que estem a primavera
aprofitem per enfilar la nord per viaranys que no tenen pèrdua,
línies més modernes que s'atreveixen amb l'elegància de les
plaques, sense defugir el plaer d'alguna fissura que cal salvar a cop
d'estrep i amanir amb alguna peça perquè no sigui dit. Vianants de
camins verticals que menen pas franc cap a Santa Cecília o menen pel
dret per les obagues de la Boleta del Portell Estret.
Porta d'entrada a agulles i frontera amb frares, la Ramon Noya Fortuny solca la verticalitat d'una placa en aparença desabrida i en realitat un joc de cantells amagats i equilibris sobre estreps. Admirades de com es pot solcar tanta verticalitat amb una naturalitat un xic forçada, però prou interessant.
Però no oblidem el sud,
l'escalfor de la seva lluminositat que tant s'agraeix en la brevetat
de l'hivern. Ganes de fruir de velles conegudes, lluny de la
descoberta ens abandonem al plaer d'ajustar els nostres records al
que els nostres dits llegeixen en aquest rocam que sempre serà
diferent.
Perquè nosaltres som diferents, les escalades que duem impreses a la imaginació fan bagatge d'experiència i això es nota, però no és impediment per gaudir de nou de la lògica clara i rotunda de la Picnic o el saber fer d'una via tan simple com ben trobada, l'Esparreguera.
I posats a descobrir un xic
d'aventura a Alba, oi? i més que per la via en sí, pel que
comporta de descoberta, traços que mai havia trepitjar i per això
mateix incitadors de mena. Perfecta per esperits curiosos i com no
senglars!
Bisbes panxuts, pasteretes
delicioses, tardes de gloria i infinites agulles a la plantació...
són tantes que segur que me'n deixo alguna, però totes elles són
un retall d'alegria. Alegria d'escalar, de riures compartits i
sensació de llibertat.
Com m'agrada aquesta muntanya, no crec que mai sigui capaç de cansar-me'n.... ben trobat paradís!
Continuarà.... avisats esteu!
