**** Ocells de Niló, 185m, V+, Puntals d'Àger

dimarts, 6 de novembre del 2012

Després de les darreres escalades a l'Alt Urgell ens imposem una merescuda penitència per redimir-nos de la lluentor dels bolts, no sigui que ens malacostumem. Si fins i tot vam gosar fer algo d'esportiva! Així doncs, per mantenir-nos allunyats de la temptació del magnesi decidim retrobar-nos en una via de tall i graduació netament clàssica, Ocells de Niló.

Res millor que una bona col·lecció d'amics penjats de l'arnés per encetar el camí del purgatori que ens ha de dur de nou al paradís de la via llarga, poc equipada i amb una roca que et fa alçar els ulls al cel per calcular la distància que ens separa de la propera fissura. Sobre el paper la graduació és amable, però traslladant la ressenya a la paret ja veus que alguna cosa no acaba d'encaixar.

El puntal fa honor al seu nom, un bastió ferreny, fermament assentat sobre uns fonaments que semblen arrelar en la mateixa terra. L'aire és gèlid i d'una nitidesa que només tenen els cels de tardor, bella transparència que entumeix els dits a l'espera de l'auxili d'un sol que triga en arribar. Què hi farem, una penitència com cal no ha de ser fàcil i aquesta no n'és una excepció. 

Primera tirada de placa, encaix subtil de fissures que costa de destriar, obligat acte de fe en regletes que has de saber buscar i certesa de que no erraràs el pas en aquesta verticalitat on els passos són fins i l'equilibri esmolat.

Segona tirada dibuixada per una una única fissura que desmenteix, pregona, la fermesa de la muralla solcant-hi una línia on sentir-s'hi segur. Friends i tascons són la clau de pas que puntegen un camí on la nostra destresa és la que el torna airós.

Tercer llarg agraciat per l'elegància d'un perfil i la netedat d'un sostre que veu truncada la seva rotunditat per una simple escletxa, improvisat trampolí pel que vorejar el buit vers el recer de la reunió, nota de color ineludible en aquesta paret que tant dóna de sí.

Ofereix i demana, quarta tirada de verticalitat concentrada i mantinguda, tensió que cal dosificar, cantell exacte i traça per equipar aquest mur esquerp que no admet feblesa i molt menys dubtes. L'escalada és intensa en la mesura justa, però cal fugir de la presa per saber-ne la lògica que ens farà anar amunt, sempre amunt.

O potser no... cinquena tirada amb la lluna a l'esquena i molt d'aire per davant. Delicada travessa desmentida per la generositat de les bústies que s'amaguen en aquest pany gris, de sobte dret i per fi reclòs en xemeneia que s'esplaia, ara sí, en la certesa del cim.

Cim breu, però d'horitzons extensos i cel de cotó. Vent ingrat que esborrona la carena i ens obliga a picar de mans abans no fugi l'escalfor mentre els batecs del cor retroben el ritme pausat de la feina feta.

Desem material, pleguem cordes i dobleguem la ressenya, ja no cal. Les línies han pres forma sota els nostres dits teixint un relleu de sensacions nuat al caràcter de la via, tosc, sincer i prou exigent per fer-nos treballar de valent. Prohibit abaixar la guàrdia si voleu conquerir aquest castell!

Així doncs, sembla que de nou anem pel bon camí, on abunda el compromís, manca el metall i la solitud esdevé plaer sempre a l'abast!

La Festa del Paca, 140m, V+/Ae, Paret de l'Extrem, Montroig

dilluns, 5 de novembre del 2012

A Orient i tancant l'altiva serralada del Montroig, trobem la paret de L'Extrem de tant encertat nom, un pany de roca curta, vertical i tant arrogant com poc trepitjada. Es la nostre primera visita aqui i escollim la clàssica assequible, La festa del Paca, que de ben segur ens fara gaudir i treballar a parts iguals. L'accés a la paret, tot i sembrar tant lògic i proper fer-ho pel pont de Camarasa, tothom s'atanse resseguint les parets del Montroig, llastima dels accessos barrats i esllavissats, perque si no seria un autentic regalet arribar fins al remodelat refugi del Buho, pero l'amena excursió d'una hora be ens alegra la vista amb la panoràmica.

Cami senglar i força indefinit ens deixa a la part baixa de la paret. El llarg a escalar ens crida amb força, una arrogant xemeneia que a primer cop de vista sembla prou peleona. Laura decideix sortir de dubtes, primers passos en fred dubtosos per la roca variable i el tipos d'escalada, equipament al punt on cal i la resta self-service. Verticalitat i bon canto en tot moment, cada cop es va fent mes i mes ample la xemeneia,  fins que gairebe sense adonar-nos acabem dins d'ella. Uns passets finets amb la motxilla als peus i ja hi som a la primera reunio.

La curta transició caminant entre el primer i segon llarg, ja que no estan en vertical, ens fa descobrir un petit tresor geològic en forma d'una ingent quantitat de petxines solidificades a la roca, testimoni irrefutable de fins on arribaven els oceans fa uns "anys" enrrere  Les cabòries del Prehistoceno queden aparcades de cop quan ens adonem que no sera gens facil despegar del terra. Entre el primer i segon espit del segon llarg, la ressenya marca un pont de roca i aquest no esta, pero no es problema de l'absència d'una cinta, es que simplement s'ha volatilitzat el pont de roca i no trobem cap altre alternativa valida per passar "guarrejant", sabien que faltava algun material a la via i venim preparats amb cintes per sustituir els ponts de roca i pitons per restablir els "desaparescuts" i aixi deixar-la arregladeta tal com la marca la ressenya original. Sortir en lliure es veu fi fi (diuen 6a) i una errada es sinònim de trencar-nos els turmells amb la caiguda tant lletja que ens espera al terra. Ara per ara la solució passaria per col·locar un espit o fabricar un pont de roca. Ho provem tots dos i tenim clar que avui una retirada, sera una victòria.

Per qui estigui interessat a fer la via, ara no es V+ obligat. Parlarem amb el pare de la criatura a veure si vol que li donem alguna solució (o no...). El dia es genial i marxem contents pel preciós llarg que hem gaudit. De cami al cotxe, tenim el plaer de saludar i coneixer en persona al "capo" d'aquestes contrades i de mitja Lleida, i com no podia ser de cap altre manera ja estava enfeinat en obrir noves lineas pel gaudiment del col.lectiu vertical.

**** Sioux Connection, 265m, 6a/Ae, Roc del Rumbau, Oliana

dilluns, 29 d'octubre del 2012

Despres de patir dos dies de sobtat i rigorós hivern, la mala meteo ha donat pas a la bonança de la tardor amb els seus dies curts, avui no tenim cap excusa per no tastar el rocam del Roc del Rumbau, on la majoria d'opinions coincideixen en la seva poca fiabilitat, pero les seves vies sempre tenen bon ambient i millors vistes sobre la lluminosa vall d'Oliana.

La via escollida es la mes clàssica de la paret, la Sioux Connection. Quan trobem a Catalunya una via llarga amb nom d'alguna tribu aborigen nord-americana, podem donar per fet que el seu autor es l'Indi, tambe anomenat a casa seva Joan Vidal. La seva concepció d'obrir vies te un estil molt ben definit, itineraris ben buscats a parets poc transitades i un equipament molt correcte i de qualitat. Tot i aixis, aquesta manera de fer, no es compartida per alguns escaladors que argumenten que es domestica l'escalada a moltes parets d'aventura. Per gustos els colors....

Una característica cicatriu corre pel bell-mig de la paret, una xemeneia arbustiva que puja en diagonal, va ser la primera via oberta a aquesta paret, ja fa mig segle pel infatigable Anglada i els seus companys d'aventures en aquells temps heroics, quan pujar parets era quelcom mes que un simple esport. La nostre linea es situa al extrem oriental de la paret del Rumbau. Seguim la pista que ens duu entre l'exclusiu restaurant de Can Boix fins a l'encinglat castell/ermita de Castell-Llebre i al poc d'arribar surt un corriol fitat que en poc mes de 5 minuts ens deixa del cotxe a peu de via. Conglomerat d'aspecte sospitos a simple vista, pero prou solid al tacte, es el que trobem nomes començar a escalar. Un primer llarg una mica de tramit que ens situa en una còmode baumeta i on a partir d'ara caldra aixecar molt el coll per veure el que tenim per endavant.

A Laura li toca la segona tirada, un parell de flanquejos per agafar la linea mes feble de la paret a traves d'una fissura i despres trobem una escalada plaent, on s'alternem generosos codols i busties (i algun A0).  El següent llarg es mes assequible,  pero a gairebe tota la via trobarem algun pas on caldra mirar amb atenció el que fem. Poc a poc les vistes sobre la vall del Segre van guanyant en verticalitat i bellesa, altres cims i parets llunyanes comencen a treure el cap tímidament.

El quart llarg, es pura fantasia, una petita meravella que per si sol ja ben val la visita a la via, vertical, mantingut en tot moment, pressa generosa i solida, un equipament molt correcte que et fa escalar sense arribar a patir en exces en cap moment i que arribes al final de la tirada amb un somriure d'ample a ample

A continuació  cal tirar gairebé tota la primera meitat de pedals, amb alguna estirada contundent pel mig i la segona part molt semblant l'escalada en lliure al preciós llarg anterior. A partir d'ara es veu clarament que la via per el seu caràcter vertical i si anem malament d'horari el millor es rapelar avall des de la R5, aprofitant que totes les reunions son còmodes i amb anella.

Resten nomes dos llargs de rampa i facils, ara si... de roca dubtosa a controlar. Una pena aquest tram final que treu homogeneïtat a aquesta bona via. Llastima de no haver seguit per la paret vertical que surt a l'esquerra fins el mateix cim i que hagues estat un esplèndid final de festa. Un cop al cim un curios espectacle que darrerament altres escaladors tambe ens han dit que s'han trobat, grans grups d'ocells que tenen un comportament embogit i gregari com si  fossin estornells, pero no ho son. Si baixem la vista avall, sobta molt el contrast de  l'imatge de l'ermita fortificada de Castell-Llebre i com a telo de fons la mastodòntica pressa d'Oliana i les seves noves i velles carreteres que la voregen i conformen un curios Escalextric a mida real.

Bona via, a una paret encarada al Sudest:, ideal per la tardor o l'hivern, amb un rocam molt fiable que segur que s'ha sanejat molt des de la seva apertura, vertical, amb ambient, reunions comodes, equipada al punt i on nomes ens caldra penjar del arnes 18 cintes expres, que mes volem...?

*** Amistades Pelirrojas, 110m, 6a+, Roc d'en Sola, Perles

dissabte, 27 d'octubre del 2012

L'hivern ha arribat de cop i sense trucar a la porta, la idea inicial d'anar a escalar al Roc del Rumbau queda descartada ràpidament al veure la gran taca d'humitat que hi ha a la paret i el desagradable dia que s'ha aixecat, tapat, fred  i ventos. Seguim cap al nord convençuts que el sol brillara mes amunt i efectivament, la vall de Perles es un altre historia, on sembla que sempre aqui es visqui en una primavera permanent.

El Roc d'en Sola, allargassada paret de modesta alçada i farcida de xapes pel gaudiment del col.lectiu friki, amaga al seu vessant nord unes precioses lineas de un centenar de metres, de roca fantàstica i equipament amb un marcat tarannà esportiu. A nosaltres que la majoria de cops no trobem a ningú mentres escalem, ens sorprèn la gran quantitat de gent que trobem fent esportiva o via llarga a aquesta paret, tambe es cert que amb el dia que fa pels voltants, avui es una de les millors opcions possibles. Fins i tot cordades estrangeres  com es el cas d'una que tenim escalant al nostre costat, segur que de grau tenen molt, pero de coneixements per fer via llarga, estan ben justets, se'm posem els pels de punta quan veig com el meu vei teutó assegura al seu company de menys nivell i que va caient sovint, ha muntat el Reverso de tal manera que va pujant al segon a base de força bruta. No vull ni pensar si un capquadrat alemany algun dia em veu fer aixo a mi a una paret de Baviera, acabo al trullo directe, per intent d'homicidi.

Escollim la mes assequible i classica d'aquesta allargasada paret, La Amistades Pelirrojas, tenim clar que deu ser el mes semblant a escalar 4 vies d'esportiva posades una a sobre de l'altre i no ens equivoquem de gaire. Arrencar de terra ja te el seu punt picant que no hi ha cap A0 que no ho arregli. 

La segona tirada es la mes exigent de la via, va resseguit un esperonet poc marcat, de cantell petit, mantinguda en tot moment, tremendament vertical i on poques trampes podem fer, pero Laura s'ensurt amb maestria un cop mes a traves d'aquest rocam gris d'alta qualitat, pero exigent com el que mes.

Tercer llarg preciós  primer en diedre, despres en lleu travessa en placa, per acabar per un curt desplom de pressa generosa i molt plaent. L'espera a la còmode reunio se'm fa eterna, l'aire fred ara bufa de valent i jo que soc un valent estic aqui dalt en manega llarga tremolant com un pollet i dubtant si el mes lògic es acabar la via o baixar a terra. Al final optem per arribar al cim i aferrar-nos ben fort per no sortir volant. Un darrer llarg buscant les debilitats de la paret a traves de diedres i plaques, donen per acabada aquesta curta, exigent i bonica escalada.

Avui a Coll de Nargó hi ha festa grossa, la gent de L'Alt Urgell, han muntat una trobada d'escaladors vinguts d'arreu del pais i la convocatòria ha estat un exit de public i d'organització. A Coll Piquer han muntat uns slacklines brutals que enllacen els titolos i encara algun valent que desafia la gravetat i sobretot aquest fort i gèlid vent intenta mantenir-se dempeus dalt les cintes.

El dia marxa i la festa segueix sota la llum de la lluna plena, nit desagradable per les baixes temperatures,  pero la gran quantitat d'amics retrobats o acabats de coneixer, donem prou caliu a la trobada. Una projeccio de solos integrals a les parets veines que ens fan suar les mans de valent. un bon sopar comunitari, competicio de "lances" al pernill, sorteig de material i una xocolatada per començar el diumenge amb la panxa calenta.