28 de desembre del 2011
Tots tenim somnis, alguns tenen la valentia de dur-los a terme i uns pocs de fer-los realitat. Portem uns anys que la mala sort per fer alpinades a Chamonix, aixo en temps de retallades com aquets ens ha dut a anar nomes quan les condicions i la meteo son perfectes i com que aixo passa pocs cops, gairebe no hem escalat res a la "meca" i d'aqui a la desidia nomes hi ha un pas. Tanco els ulls i.... Eii que la nord de las Jorasses esta genial i s'estan fent totes les vies, fins i tot les dures estan en condicions de “tot a 100” doncs carretera i manta, no trobem aquest cop cap victima, tant es... dies aixi el pitjor que pots fer es quedar-te a casa creuat de braços, ens tocara apretar el cul i correr ja que qualsevol via aqui supera els mil metres de recorregut. Chamonix esta en una llarga tardor amb aquest nadal de tant poca neu, sortosament el tren de Montevers esta obert i ens estalviem una bona patejada avui, aixo si... arribar a Leschaux ningu ens ho treu. Les parets estan nues del seu mantell nival tant habitual a aquestes dates, pero a totes les lineas brilla un generos gel, pinta be!. Sopar a migdia, intentar dormir a mitja tarda i aixecar-se a mitjanit. Ha costat agafar la son, les pessigolles a la panxa en dies com aquest mai acabaran per desapareixer del tot.
Optem per anar lleugers de pes tot i sabem que no sortirem de la paret en el dia. Un altre cop ha sigut impossible matinar mes que un frances! Fan pinta de cracks, ja ens anira per be per sortejar el caotic cami d'esquerdes que ens deposita a peu d'aquesta colpidora paret, en menys de dues hores ja ens estem equipant en la fosca nit de lluna nova, els nostres companys. Veiem massa roca per tot arreu i ni rastre del famos llençol blanc vertical d'entrada, sembla que aixo no es el Linceul... Els companys ens treuen de dubtes, estem a Si Siesta, una mitica via carregada d'historia i d'histories, entre elles la polemica primera ascensio en solo del eslove Tomo Cessen. La nostra via queda totalment a l'esquerra d'aquesta inmensa paret i tocara voltar per tota la rimaia a les fosques, avui la motivacio esta pels nuvols, doncs amunt! ben mirat crec que aquesta via te mes de mite que de realitat, si mirem la ressenya tampoc te una dificultat galactica, doncs endavant, sigui com sigui el bivac ho teniem assegurat! Ens adentrem pel corredor d'entrada a la Mc Intyre-Colton i al arribar entre la punta Whymper i la Croz, seguim uns fils de gel amunt. Els companys els perdem rapidament de vista, ells avançen de moment sense corda, nosaltres no son pas tant valents.
La via per moments es posa extraordinariament vertical i dura, aqui i ara no podem pensar en cap retirada, l'unica sortida possible esta sobre els nostres caps i encara es veu molt llunyana. Encenem el frontal i fem un nou llarg que sembla assequible pero escalar amb la visibilitat tant reduida ens fa adonar que no es bona idea apurar tant en una escalada tant compromesa i precaria, a mes... portem moltes hores en marxa i el cos demana treva, aprofitem la primera repisa que trobem en tota la jornada, una mica de piolet i ens sembla mes comode que el sofa de casa. Fondre aigua, sopar ara si amb molta gana, tastar el calid sac i tancar els ulls per fer un altre “siesta”.
Benvolgut amic, gracies per la teva paciencia de llegir fins aqui, benvolgut amic feliç dia dels sants inocents! Diuen que quan un somni l'expreses en veu alta esta una mica mes a prop de fer-se realitat, pero en aquest cas estem segur que continuara a anys llum de nosaltres. Mai escalarem aquesta mitica via, pero avui l'hem gaudit molt, imaginant-nos-la i posant-la negre sobre blanc. L'unic que a aquest escrit te de realitat es aquesta imatge de SI SIESTA.
Gracies a Jonathan Griffith per les fotos (www.alpinesexposures.com)
L'aproximació és tot un luxe, no ens porta ni 10 minuts i mentre passem a peu de la Penya Roja, acribillada a parabolts i químics, ja endevinem el pa que s'hi dóna: vies fines, sobades i verticals i no ens equivoquem pas de gaire. La ruta, malgrat el mar de vies que solquen la paret, és evident de trobar, tot i que en la foto de la ressenya que portem (el plaer de l'escalada) està mal dibuixada. 
La línia és una marcada i ampla fissura, però nosaltres comencem una mica més a la dreta de la seva vertical per suavitzar l'entrada, ara que, de suau res de res! ja veiem que el grau aquí cal lluitar-lo. Un cop la fissura s'estreny i desploma, ja no li veiem el color al V+ que marca per enlloc i cal tirar d'A1 amb tascons i friends que queden a “cañon” i, com sempre, sortideta en lliure poc assegurada fins la reunió. El següent llarg és el més maco sens dubte, davant nostre uns blocs encastats i molt verticals.
Pujo en lliure tot el que els braços em permeten ja que el canto que trobem és escandalós, sembla que en qualsevol moment tingui que sortir disparat amb qualsevol blocs d'aquests, però no! tot i que al final toca fer una mica més d'artifo per acabar el llarg.
La tercera i darrera tirada és completament diferent, més ajaguda i de placa on per arribar als cutre-seguros cal fer bones excursions. La baixada de luxe, un rapel i avall. Una via curta, però ben intensa!
Aquest cop no hi ha problema per trobar el bon camí, el recordem del darrer cop i anem directes a peu de paret, estalviant-nos un bon tram de tartera. Abans, però, ens estem una bona estona mirant la paret per tal de localitzar l'itinerari, no fem com l'estiu passat que ens vam enfilar per una via que no tocava! La intuïció i la ressenya ens permeten endevinar el traçat de la via, carai, sembla ben vertical i fins i tot un xic tètrica!
De fet el petit circ delimitat pel pic del Barbet i la mole del Canigó, és un lloc amb un encant particular, especialment pels amants dels llocs poc freqüentats i feréstecs. En poc més d'una hora som a peu de via, aquest cop la petita congesta que hi ha a peu de paret és inexistent, però la roca nua que ha deixat és absolutament inestable i has de vigilar de no rodolar amb uns quants rocs mentre t'equipes. En Josep està impacient i tira amunt sense miraments, ràpidament troba un pitó, bé sembla que anem per bon camí, perquè no estàvem massa segurs d'on començava la via i hem començat on ens ha semblat més lògic segons el que marcava la ressenya.
La roca és bona, granit, compacte, clar i amb bones fissures, aquest llarg no és difícil (IV), però no té equipament i has de navegar una mica per la paret cercant el millor pas. La reunió un luxe de repisa, intuïm per on va el segon llarg, cal traçar una diagonal a la dreta i després enfilar recte amunt cap fins la base del diedre, l'equipament segueix la tònica del llarg anterior, escàs, un pitó solitari i res més en trenta metres.
Ja som els dos a la segona reunió i des d'aquí el diedre té una pinta impressionat. Aquí el grau ja pica més (V), però es van trobant pitons a mida que puges, ara que no et regalen res, les assegurances allunyen i cal posar-hi imaginació per col·locar algun tascó o friend. Malgrat tot és un llarg preciós, cinquanta metres verticals amb algun que altre pas finet. El diedre al principi és obert i poc definit, però és va tancant a mida que puges fins esdevenir dues parets plegades sobre si mateixes en un angle perfecte.
La tercera reunió ja és una altra història, estem penjats al mig del diedre, arrapats a una estreta vira, amb un bon pati sota nostre i rodejats de parets que delimiten el circ amb una verticalitat que cau a plom. Que bé, ja feia temps que tenia ganes d'estar penjada en una paret amb només roca i buit al meu voltant! Ara toca el llarg clau de la via, tenim clar que si l'escalem ja sortim per dalt, en Josep ja fa estona que se'l mira i remira.
La ressenya li marca 6a o V/A0, el problema és que amb prou feines veiem un parell de pitons a can pistraus i per més inri un d'ells mig sortit. En Josep s'hi fica amb ganes, arriba sense masses entrebancs al primer pitó, però a partir d'aquí la cosa no és gens clara, les parets del diedre són ben llises i polides, cal tibar-li de valent per arribar al segon pitó que és ben amunt, sota un petit desplom.
Això d'A0 res de res i el problema és que la fissura només es pot equipar amb pitons, en Josep fa un parell d'intents, però no n'està gens convençut. Decidim per segon cop consecutiu anar avall, quina ràbia, la via és molt maca i l'estàvem gaudint de valent! però davant la impossibilitat de poder protegir aquest tram optem per no jugar-nos-la i rapelar. Un cop baix la sensació és ambigua, estem mig decebuts i emprenyats per no haver-la pogut acabar, però contents perquè el tram que hem escalat és espectacular i la via ha resultat ser austera, però amb molt de caràcter, alpina i d'aventura de les que ens agraden. La tornada al refugi ens l'agafem en plan excursió i no ens adonem que ja estem fent plans per tornar-hi i somiant amb els ulls oberts com sempre, però és que no podia ésser d'una altra manera envoltats d'aquests paisatges del nostre Pirineu! 
Enfilem el més que conegut camí que puja fins a Prat de Cadí i en quaranta minuts ja hi som, feia temps que no el visitàvem i, de nou, la confusa sensació barreja de placidesa pel paisatge i neguit davant les imponents parets ens envaeix. Fem un exercici de translació mental i ubiquem els familiars corredors que solquen aquestes parets, recordant els ja escalats i prenent nota dels que tenim pendents. Però avui toca escalar en roca i centrem l'atenció en la roca Verda i la roca de l'Ordiguer, dos fabulosos bastions que semblen vigilar tots els nostres moviments, veritables sentinelles del prat. Fa temps que els hi tenim ganes, volem descobrir el que amaguen les seves verticals parets, plaques, diedres, xemeneies i... sobretot una roca d'allò més dolenta que es trenca només de mirar-la! No les tenim totes amb el temps, uns núvols baixos vagaregen sobre la carena i no semblen voler esvair-se. En fi, per intentar-ho que no quedi, així que amunt a cercar el peu de paret.
L'aproximació no té massa misteri i és força evident alhora que dreta, però en no res som al peu de la fissura amb un característic arbre que dóna inici a la via. Anem per feina, el dia anterior ja ha plogut i avui volem escalar ràpid abans no ens visiti la pluja. En Josep ataca decidit i amb prou feines ha pujat uns metres que ja està renegant: la fissura és ben molla, la roca més que trencada es desfà a les mans i el grau es un xic infravalorat... total que no ens deixem res. 
Esbufegant arriba a l'arbre on munta reunió, tot seguit m'enfilo jo i de seguida estic flipant amb el IV+, si tira enrere i és super relliscós! M'agafo a cintes com una campiona i a tot el que puc, un cop a l'arbre fem un ràpid anàlisi de la situació. Conclusió, hem de fer una mica més de via llarga abans de ficar-nos de nou en vies d'aventura i més vist el grau, l'equipament i la qualitat de la roca. Per una vegada escoltem la veu de la prudència i reculem, però ens queda pendent! I res millor per refer-nos que anar a visitar al Lluís de cal Basté i que ens posi al dia de les novetats d'Estana mentre fem un bon tiberi. 
