*** El Dios de la Luz (160, 6c+/Ae (1p) - 6a+ oblig), la Pertusa, Corçà

Dissabte, 5 d’octubre de 2024

Quan la jornada no es pot allargar és el moment propici per vies de recorregut breu i atractiu explosiu. En El Dios de la Luz hi conflueix tota la claredat de l'aresta. Contrallum vertical que es torna sòlid quan escalem el pilar de la Pertusa.

El pantà, discret, s'ha retirat del pedestal i ens deixa via lliure per començar des de la base mateix. Roca que guarda encara la petja de l'aigua dóna pas a plaques extraordinàries. Enlluernen.

Murs compactes, ferms, de cantells que mai són fàcils. Tècnica i una bona lectura és l'únic que t'aporta l'equilibri necessari per avançar. Però en aquest joc de força i subtilesa tot és temporal, fins i tot l'elegància que som capaços de crear. Cada escalada té el seu registre i el d'aquesta és net i tallant, un fil que perdura.

Notes d’interès vertical: El Dios de la Luz (ressenya final post), via moderna concebuda per buscar la dificultat més lògica. Escalada esvelta, elegant i ràpida, crea la seva pròpia intensitat en la dimensió aquàtica de l’embassament. Oberta l’any 2010 per Joaquín Olmo, artífex també de les ferrades que han fet popular l’indret.

- Pràcticament equipada (bolts i pitons). El primer i darrer llargs són els únics que necessiten completar l’equipament amb flotants, en la resta de l’itinerari no cal, ni es pot afegir res (predomini de plaques compactes). A l’inici del primer llarg trobem la major part de pitons de la via. Reunions muntades (bolts) i en ocasions en paral·lel una segona reunió rapelable (químics). La darrera reunió (R6) aprofita la instal·lació de la ferrada.

- De material necessitem quinze cintes i joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C1).

- Bona roca, calcari de claredat i tacte distintiu. Excepte el darrer llarg de cresta i l’inici del primer llarg (terròs i de roca discreta, si el pantà està ple pot trobar-se submergit) la resta de la via exhibeix roca compacta i clar predomini de plaques de regletes i gest difícils de llegir. L’adherència hi té el paper més important, però bones fissures completen la jugada aportant varietat a la tècnica i trams atlètics.

- Grau que no regalen. L’exigència la determina la placa (6a+).

- Compromís baix, completant les assegurances amb flotants l'equipament és correcte. Logística senzilla i diverses possibilitats d’abandonar resten compromís.

- Orientació sud-oest, aresta que amig matí ja rep el sol de ple. El nom li escau.

- Traçat interessant, combina l’esveltesa de l’aresta amb la contundència de la placa. Primer llarg de roca estranya i un xic relliscosa que en fred resulta difícil i tècnica, assegurada amb pitons antics no acabem d’anar-hi confiats. A partir d’aquí canvi de registre, la bonica xemeneia/diedre de la segona tirada dóna pas a tres llargs magnífics on la placa acapara protagonisme.

Tercera i quarta tirades tècniques i sostingudes, fan pensar i molt. Cinquè llarg, el més atlètic i amb un tram de bavaresa que el fa aeri, escalada de passos emocionants complexos d’interpretar i d’elegància travessada. Menció especial a l’arrencada de la quarta tirada, obligada i més exigent del que dóna a entendre. Darrer llarg de cresta, senzill, però net i amb roca a controlar, el toc alpí.

- Accés, des del poble de Corçà seguim un parell de quilòmetres per l’estreta carretera que va en direcció al congost. Trobem un gran aparcament de terra a mà esquerra, uns vuit cents metres abans de l’ermita de la Pertusa (enllaç maps).

- Aproximació, per accedir a peu de via utilitzem el camí que porta a alguna de les ferrades de la Pertusa. Per tant, un cop la pista ens deixa davant del cingle on s’enfila l’ermita de la Pertusa NO agafem el camí que porta a l’ermita (vessant oest), sinó que baixem pel vessant est seguint un sender que es manté sempre proper al crestall (indicacions via ferrada i marques de ceràmica).

Poc abans d’arribar al nivell de l’aigua, quan el camí gira cap a l’aresta seguim avall per corriols fins a la base mateix de la paret a tocar del pantà (20min). Segons el nivell de l’embassament podem trobar el primer llarg submergit. La via comença just abans que la paret canviï d’orientació per un a placa de roca gris clar i aspecte poc engrescador amb uns fissura a l’esquerra on es veuen pitons.

- Descens, la via acaba en un ampli coll on enllacem amb la part final de la senzilla ferrada/camí equipat (cadenes i graons) que remunta el tram final de cresta que ens separa del cim del cingle on s’enlaira l’ermita de la Pertusa. Des de l’ermita prenem el camí que serpenteja pel vessant oest i ens deixa ràpidament a la pista per la que retornem a l’aparcament (25min).

En dies lluminosos els déus ens són favorables, tan sols cal escollir bé. El Dios de la Luz conjura la verticalitat d’una aresta que no admet cap fragilitat en la seva aèria bellesa. Una via amb capacitat de sorprendre.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

ressenya Luichy (magnífica, com sempre)