Dijous, 9 de setembre de 2021
La Fisura de los Malditos és la porta d'entrada a la Gerardo Rafa, magnífica combinació que per unes hores ens fa sentir pioners d'aquest regne vertical. Regne altiu sustentat per bastes torres de granit amb jerarquia pròpia. Forasters com som, acatem el seu ordre, anhelem el beneplàcit dels cims més il·lustres.
Per arribar-hi, però primer cal mesurar forces en alguna de les esmolades agulles que defensen els ciments del bastió. No és tasca senzilla trobar l'inici de la Fisura de los Malditos, colgats entre canals, la vista es perd en el que sembla una monolítica muralla, caos perfecte de pilars, blocs i fissures. Indaguem, amb la intuïció com a millor eina per interpretar la precarietat de la ressenya.
La lògica de la via ve en la nostra ajuda i de nou ens trobem immersos en un itinerari que et ve a trobar, tan sols t'has de deixar portar pel seny de les fissures. Lluny de ser monòtones, n'hi ha tal varietat que tots els moviments hi tenen cabuda i la darrera demostra un caràcter que la fa mereixedora dels elogis més taxatius. Bellesa en brut continguda en una única escletxa.
La boira ens atrapa al cim de la Punta Díaz-Rubio, però ens hem guanyat el dret a tastar els imponents murs de la Torre Amezua. Els núvols fan solemne una paret ja severa de per si. Recelem, la Gerardo Rafa en ocasions defuig l'ajut de les fissures obligant-nos a la frugalitat d'unes plaques que trasbalsen. Relleus mínims que només una roca tan bona fa viables, certament l'adherència d'aquest granit només s'entén des del tacte.
Resulta esplèndid com aquest itinerari rastreja la paret, no hi ha bavaresa, diedre o sostre que no ens porti al límit del dubte. Ens hi llencem de ple, conscients que tan sols amb fermesa serem capaços d'entendre el que se'ns demana. Espartana i sostinguda, la via no ens ho posa fàcil, en aquests dominis l'aventura t'acompanya fins el mateix cim. Les alçades de la Torre Amezua ens acullen i des de tan privilegiada tribuna ens sentim habitants nouvinguts del regne galayar.
Notes d’interès vertical: Hi ha combinacions infalibles i aquesta n’és una, qualsevol de les dues vies té nivell, però plegades esdevenen un recorregut de categoria excepcional. Resulta difícil distingir la silueta de la Punta Díaz Rubio immersa en l’encavalcament de parets i agulles que l’allotja, vistes de front les diferents puntes es fonen en un sol pla.
Per arribar-hi ens plantem sota la Punta María Luisa, a l’alçada del bivac de la seva base creuem la canal de la Aguja Negra i anem a buscar unes grades que amb una senzilla grimpada (III) ens porten a una canal que ens deixa en un petit coll des d’on baixem a una àmplia terrassa al peu del vessant oest de la Punta Díaz Rubio.
Costa distingir l’inici de la Fisura de los Malditos, la millor referència ens la dóna l’esplèndida fissura en diagonal que s’afina abans d’abocar-nos a la placa, just a la vertical d’un característic sostre en forma de cub i a l’esquerra d’una mena de xemeneia bruta de molsa (aprox des de refugi Victory 20min).
Itinerari orquestrat per la increïble fissura de la tercera tirada (6a/6a+), un llarg cinc estrelles, dels més selectes de Galayos. En conjunt és una ruta severa, però intel·ligent, pràcticament neta de material aprofita amb seny els recursos que el granit ofereix per bastir un recorregut d’elegància clàssica.
A la via tan sols trobem tres o quatre pitons incloses les reunions, per tant cal material: 18 cintes, doble joc de totems/friends fins C4, un parell de micros, joc de tascons i un altre de tricams (no imprescindible, però útil per estalviar material a les Rs). La norma és grau ajustat i tirades llargues i sostingudes, demana bona tècnica d’encastament i una acurada lectura del traçat.
Viote en petit format capaç d’emplenar per si sol una jornada d’escalada. Culmina al cim de la Punta Díaz Rubio, per baixar tan sols necessitem un ràpel (55m) pel vessant oposat que ens deixa al peu de les vires superiors de l’imponent cara oest de la Torre Amezua. És l’ocasió perfecta per escalar la Gerardo Rafa i estalviar-nos el centenar de metros d’incòmoda grimpada (III-IV) pel sòcol que hi porta des de la Canal de la Aguja Negra.
Des del punt on ens deixa el ràpel cal baixar uns metres per la canal (II-III) fins trobar un pedestal adossat a la paret, grimpem per la canal del seu lateral fins una ampla vira on comença la via a prop d’una instal·lació de ràpel. A l’esquerra un llarg sostre amb un pont de roca al mig serveix de referència.
La Gerardo Rafa destaca per ser un itinerari esvelt, variat i difícil, hi trobem trams de placa tècnics i obligats alternats amb rotunds diedres i bavareses de totes les mides possibles, necessitarem potència i ser creatius en els moviments. L’ambient de la Torre Amezua és sobrecollidor i la ruta se’n contagia.
Via molt poc equipada, tan sols pitons en llocs claus, alguns d’ells força malmesos. Reunions a muntar o reforçar. Cal material: 18 cintes, doble joc de totems/friends fins C4, un parell de micros, joc de tascons i un de tricams opcional. La primera tirada ja ens mostra el caràcter de la via, placa fina amb cantells justos, obligada (6a), però no exposada.
Enllacem ja amb el sistema de fissures i constatem que el grau segueix sent ajustat i cal anar atent al traçat. La R3 es munta tot just sortir de l’esplèndid arc que ens guia, després d’un petit sostre (tercer llarg té menys metres del que marca la ressenya del Luichy). Al quart llarg és important estar atents per deixar la fissura a l’alçada d’un antic burí i anar en lleugera travessa a la dreta per placa, NO seguir la fissura recte amunt en busca d’un pitó universal.
Aquests són els punts claus per gaudir d’un itinerari magnífic que figura entre els més clàssics de Galayos, salvatge i punyent. El descens és un amb ràpel (50m) pel vessant oposat que ens deixa en una gran canal, és possible fraccionar-lo (20+30) perquè no s’enganxin cordes.
Remuntem la canal fins arribar a l’espaldar (fites) on trobem sender que entre trepades i blocs ens porta a la Portilla del Gran Galayo des d’on baixem a l’ampla canal que entre aquest i el Torreón mena al refugi Victory (1h).
Galayos és un món es si mateix, escalar aquestes dues vies t’hi submergeix de ple. Granit magnètic!
conspiradorsdelavertical:Lau&Joan
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada