*** Graffiti (200m, 6b+, 6a+ oblig), Serrat dels Monjos, Montserrat

Divendres, 23 d’abril de 2021

- Travessia: viatge per terra, per mar o per aire, en què es creua una zona extensa - 

Tota travessia és un art en que l'espai n'és el principal element, però quan aquesta es converteix en senya d'identitat d'una via, la intriga del buit s'afegeix a la composició. La Graffiti és la darrera clàssica dels Monjos que em quedava per tastar, el motiu no és altre que el respecte que m’infonia el trepidant flanqueig que mencionen totes les ressenyes. Però com que una via amb segell Ballart no es pot deixar passar, m'atanso als Monjos per resoldre deures postergats.

Delícia de primavera que convida a testar la precisió amb que les fissures s'enfonsen als pilars maldestres del Serrat traçant camí. Ens hi endinsem, els seus encaixos ens fan sentir segurs, malgrat el tacte rom d'un conglomerat invers. Acabem, però abocats a murs de textura granulada i gest menut on els moviments resulten de nou familiars. Petit respir abans de la travessa, roca taronja que ja avisa de passos que no s'endevinen certs.

Explorem, no hi ha altra, concentrats en els relleus exactes que desvetllaran l'elegància del flanqueig. No és aeri, o potser soc jo que, entossudida en no volar, m'hi afermo amb tal convicció que el buit es difumina. La sensació de lleugeresa, però ens la brinda el darrer llarg, vigorosa columna que desferma el vertigen. Sàvia maduresa la d'aquesta via que sap conjurar l'equilibri inestable de tota travessia.

Notes d’interès vertical: Graffiti, una de les grans clàssiques d’aquest serrat d’arquitectura inconclusa i verticalitat amagada. Malgrat l’aparença discontínua de la paret, la línia de la Graffiti sap enllaçar els seus murs pels trams més drets i aprofitar al màxim les singularitats d’aquest rocam, la travessa de la tercera tirada i la rotunditat del darrer llarg en són el millor exemple.

Equipada en versió clàssica, seguros justos, però al lloc que toca, hi trobem espits més algun claus i ponts de roca. Necessitem material per completar les tirades, una dotzena de cintes, tascons, semàfor aliens i friends (0.5 a 3). Hi ha regulacions que afecten l’escalada al Serrat dels Monjos, es poden consultar a la web del patronat de Montserrat.

Aproximació des de l’aparcament de les Coves del Salnitre (Ermita de la Salut, Collbató) on agafem el GR que porta al Monestir. Pugem fins les coves i continuem pel camí que creua primer sota el Serrat de les Garrigoses i després de travessar el Torrent Fondo ens deixa al peu del Serrat dels Monjos (20min). La Graffitti s’enfila pel pany central, a la dreta de la Psicodelia i la Guateque, creant el seu propi recorregut amb geni decidit.

Comença per un característic sostre, vorejant-lo per la dreta i un cop arribem al segon espit cal anar a l’esquerra fins trobar el tercer (difícil de veure, pas poc evident), la resta del llarg continua demanant la intuïció per escalar-lo. Aquesta primera tirada és d’escalar concentrat, vertical sobre cantells arrodonits i presses que cal buscar, demana gest (V+ mantingut i ben posat).

Al segon llarg fa l’aparició la roca cantelluda, comença per un bonic diedre net i hem d’estar atents a no pujar massa per saltar a l’esperó de la dreta (V+, dos espits). Tercera tirada, la joia de la via, un mur de cantell menut, curt i rabiós (6a), però no obligat, ens porta a un flanqueig memorable. Roca taronja que ja avisa que no serà senzill, primers passos de la travessa polits i obligats, la resta moviments mesurats i ambient garantit. Vertical, tècnic i exigent (6a+ oblig), però d’elegància infal·lible.

Aquesta tirada es pot fraccionar en dues muntant reunió abans del mur taronja aprofitant la R de la Psicodelia al mur de la dreta. Pintoresca xemeneia a la quarta tirada perquè l’esperit clàssic no decaigui (V+). Magnífic cinquè llarg, inici per diedre a protegir (V/V+) que es va redreçant amb alegria fins que virem a l’esquerra per navegar per murs que flirtegen amb el desplom amb la conveniència d’unes presses d’escàndol (6b+).

Descens immediat, des de la darrera reunió anem a la dreta per la feixa i passat un petit coll trobem instal·lació de ràpel (40m). Baixem per un dels corriols, poc definits tots ells, que baixen fins el fons d’una ampla canal on trobem el segon ràpel (45m) colgat sobre el buit que ens deixa al camí pel que hem vingut (40min).

Bellesa abrupta sense polir, vies on la mesura està dins nostre. S’ha fet esperar, però el moment ha estat perfecte!

conspiradorsdelavertical:Lau&Ferran

Sant Jordi...

Divendres, 23 d’abril de 2021

- Tota passió voreja el caos -

(Walter Benjamin)

El voreja, contenint-se per no desfermar-lo i preservar intacte l'essència que ens captiva. Aliena a tota mesura que no sigui la intensitat, ens arrossega vers l'emoció i cedim al seu vertigen.

Poques passions t'acompanyen tota la vida, la lectura n'és una.

Tot i que la roca també és lectura és lectura, bon Sant Jordi...!

companydeviatgeiatzars:Lau

*** Capitán Veneno (90m, 6c, 6a+ oblig), Pala Alta, Montroig

Dimecres, 7 d’abril de 2021

Hi ha vies que costen de repetir, encara tens ben present la intensitat de les seves tirades i saps que cal serrar dents i tirar amunt amb decisió relativitzant grau i equipament. Però la seva bellesa és un reclam poderós i ve de gust veure-la reflectida als ulls del company.

Així que em mentalitzo per tibar i gaudir per igual amb l'incisiu traçat de la Capitán Veneno. La coneixença prèvia et posa sobre avís del caràcter de la ruta, en certa mida rebaixa tensió a la par que t'esperona a apurar al màxim l'essència clàssica de les fissures i sintetitzar l'expressivitat ferotge de les plaques als passos precisos.

I la via et sorprèn amb una perspectiva capgirada per la llibertat que dóna solcar la seva fesomia entenent la paret. Aquest cop exploro els seus matisos, no vull tan sols pujar, vull escalar fins on les forces i tècnica permetin i... funciona.

Arribo al cim de la Pala Alta amb la sensació d'haver fet una via nova, més atrevida, més complerta. El seu record s'ha ampliat, l'espontània valentia del seu traçat ara en forma part.

conspiradorsdelavertical: Lau&Angèlica

Notes d’interès vertical: Poc a afegir al que ja vaig dir en el seu dia, si us ve de gust repetir-la penseu que segueix faltant el pitó del darrer llarg pel que el pas és ben obligat (6a+/6b). Itineraris atrevits que poc a poc es van copsant en la seva versió més lliure!

buscanttrespeusalgat:Laura&Lau

*** Demasiado Lejos Para Ir Andando (200m, 6b, 6a/6a+ oblig), Paret de les Bagasses, Terradets

Dilluns, 29 de març de 2021

Escalar mai saps on et portarà, per més temps que fa que enfilis parets sempre hi ha sensacions immunes al desgast de la rutina que ens atrapen en un inici continu. Disposo de sòlides proves per acreditar tal afirmació, avui mateix les Bagasses s'ha posat guapa per una retrobada massa temps postergada. Certament la claredat de la primavera li escau, el sol dibuixa la paret amb traços nets, un perfil fet d'una sola peça amb el tacte com únic mitjà per resoldre la seva incògnita.

Demasiado Lejos Para Ir Andando, doncs bé, escalarem prescindint de tota pressa. Aquest cop la memòria no falla a l'hora de recordar l'elegància i finor d'aquestes plaques despietades. L'equilibri ve en el nostre auxili quan la capacitat de connectar amb aquest calcari de gest exquisit arriba al límit.

No és fàcil llegir els seus passos, em concentro per entendre el que la paret em vol dir i per un moment em sento com si l'escales per primer cop. Dubto, la via té el caràcter dels vuitanta i demana fermesa per mantenir-li el pols. L'experiència em diu que cal tenir fe l'adherència, així que m'hi confio i esclata la bellesa atemporal del recorregut.

Notes d’interès vertical: Sobredosi de placa amb el respectable esperit dels vuitanta. Flanquejada per dues rutes històriques, Villaverde (esquerra) i Smoking (dreta), s’enfila per un dels sector amb més solera de les Bagasses per la continuïtat dels seus murs i l’austeritat dels oberturistes a l’hora d’equipar.

Aproximació senzilla i ràpida (15min), des de l’aparcament de la Font de les Bagasses tan sols cal creuar el riu pel pont romà i pujar (cable) fins la via del tren. Anem a la dreta i després de passar el túnel, abans del proper, voregem fins la paret. La Demasiado Lejos comença a la dreta d’un característic bloc caigut i esquerdat, nom mig borrat sobre un rectangle de pintura blanca a l’inici.

Equipada correctament, però sense cap excés, amb espits que ja comencen a denotar l’edat (malfieu de les ressenyes que la marquen com a sobreassegurada, tan sols ho sembla comparada amb les veïnes). Reunions amb quatre espits i algun maillon.

De material tan sols necessitem una dotzena llarga de cintes i compteu que algun alien o friend petit/mitjà pot anar bé pels trams senzills on més allunyen els espits, pedal opcional segons com porteu el 6b polit. Escalada tècnica i sostinguda, sobre plaques magnífiques i llevat del primer tram, netes de vegetació que destorbi la puresa del perfil.

Roca d’adherència excepcional que menys en alguns passos al final del segon llarg (6b) resta sorprenentment intacta, exhibint un tacte exquisit, aspre fins la confiança absoluta. Prima el gest sobre regletes precises, fissures horitzontals que tan sols s’insinuen i cantells menuts, l’equilibri mana.

Segon llarg exigent, el més difícil del la via (tram clau de passos fins i sobats sobre presses mínimes abans del desplom) i el quart el més obligat, no dóna repòs, però és d’una elegància brutal. El cinquè es deixa fer millor del que insinua, equipat per trampejar i de geni alegre. Bústies encadenades a la sisena tirada, canvi de tònica, tibades amb la col·locació com a clau de pas per mantenir l’estil de la via.

Darrera apretada a l’inici del setè llarg i sortim a la Falsa Feixa per on baixem seguint el cable que ens deixa en un sender que sense pèrdua porta a la carretera (corda tram final) (30min). La simple linealitat de la ressenya s’adequa al caràcter de la ruta, sòbria, indòmita. M’ha sorprès la seva intensitat, vies que et posen en òrbita!

companydeviatgeiatzars:Lau

**** Esperando el Parche de Morfina (260m, 6b+, 6a+ oblig), Cap del Ras, Àger

Diumenge, 28 de març de 2021

Fa poc més de tres anys baixava de fer un dels primers tasts a la Via del Quatre al Serrat Alt. Encara comentant els matisos d'aquesta clàssica de nova fornada, trobo als Cacharritos a la pista del Cap del Ras lloant les sensacions que els estava deparant un itinerari tan lògic que els semblava impossible que no estès obert. La pròpia paret dibuixava una línia orquestrada pel traç ferm d'unes fissures infal·libles.

Un parell de mesos més tard la ruta ja té nom, Esperando el Parche de Morfina, semblava bona! I ara puc afirmar que és bona, molt bona, et fa vibrar. Aventurar-se a l'espai sempre canviant dels seus diedres, xemeneies i bavareses ens obliga a improvisar passos que s'adaptin a l'arquitectura esbiaixada de la muralla.

Encaixos atrevits de resultat veraç un cop n'endevines la saviesa ja que la roca ens brinda tot el que necessitem, cantells certs i franquesa per equipar. Explorem sense pressa aquest terreny on es percep el pols de la roca sense amansir, amatents al que ens depara la darrera tirada. Veritable meravella d'aire i cristall, diedre roig primigeni amb una força que fa perfecta la seva execució i t'aboca a l'alegria salvatge del cim.

Notes d’interès vertical: Clàssica de nova fornada capaç de descobrir terreny encara verge al pany principal del Cap del Ras conservant l’essència de diedres i fissures. Vies que parlen del bon fer dels oberturistes amb un recorregut que va molt més enllà del grau. Itinerari variat, plaques, diedres, bavaresa, breus desploms i fins i tot un offwitch.

Escalada tradicional, el seu equipament ho delata, la norma és fissures netes i equipar tan sols on no es pot protegir amb algun bolt, pitons i ponts de roca. Cal reforçar alguna reunió, però en totes hi trobem com a mínim un bolt, llevat de l’última que es munta en una savina. Fa falta ferralla, 16 cintes, joc tòtems, friends fins núm.4 repetint del 0,75 al 3 i tascons.

Esperando el Parche de Morfina discorre propera a l’esperó per on s’enfila la clàssica Fanal Nocturn, uns vint metres a la dreta de l’Alba Artigas. Comença després de remuntar unes grades pedregoses per un petit diedre diagonal (bolt visible) a l’esquerra de la Delgada Linea de la Vida.

Aproximació evident, des de la pista de Cap del Ras tan sols hem de localitzar a mitja paret la vigorosa fissura/diedre que articula la via i buscar el corriol que remunti fins la seva base (20min). Grau correcte i roca bona en conjunt, però la via és obligada i la dificultat sostinguda (6a+/A1 oblig).

Primer llarg bonic i senzill, tràmit. Segona tirada per entrar en matèria, placa d’escalar concentrat i llegir bé, darrer tram decididament vertical, pas per entrar-hi des de la feixeta delicat. Tercer llarg de pur instint, fissura que es converteix en offwitch, lògic i compromès amb una pintoresca i arbòria arribada a reunió.

Quarta tirada amb ambient de gran paret, el culpable un fotogènic flanqueig que voreja la barrera de sostres i en surt remuntant una placa tècnica de cantell menut i gest. Ignorem una reunió de dos pitons i seguim amunt per un atractiu diedre/bavaresa de manual, gairebé net i canto excel·lent, un plaer escalar-lo. Cinqué llarg comú amb La Delgada Linea de la Vida, dificultat concentrada en un bombo rabiós, però no obligat.

Canvi de reunió caminant per la feixa, la via segueix uns quaranta metres a la dreta per un espectacular diedre desplomat. Roca taronja quallada de cristalls, tallant al tacte i d’una adherència impossible de raonar. Tirada superba, culminada per una règia bavaresa invertida ferotge fins el darrer esforç.

Descens, anem a la dreta (est) arran de paret fins trobar el pas (fites dobles) que dóna accés a la feixa que amb alguna desgrimpada porta a la gran canal de baixada (40 min). La via té ambient, bellesa i potència un còctel que funciona. Sabor tradicional i lògica de bons artesans.

conspiradorsdelavertical:Lau&Joan