*** Cresta dels Bachimala (Pic de la Pez - Punta del Sabre), AD

dimecres, 18 de setembre del 2013

Aquesta és una entrada que fa temps que tenia ganes d'escriure perquè si bé com escaladors no deixem de ser circumstancials, alpinistes ho som de cor i quin millor terreny d'aventura que el d'una cresta. Tan és la que sigui, quan esmolada resulti o els paranys que amagui, la sensació de llibertat que et dóna té la mateixa intensitat, clara i brillant, del cel que les allibera de qualsevol frontera. Quan escales sempre tens la fermesa de la paret al teu davant, tan sols has d'aixecar la vista i sentir com aquesta imposa la seva presència desmentint el buit que creix sota els peus, però en un crestall tot es capgira.

L'equilibri esdevé eina imprescindible per sortir-ne airós i l'espai té dimensió pròpia expandint-se més enllà dels límits del cordal. M'agraden les crestes, m'agrada la seva solitud, són esquerpes, caòtiques i incertes, destriar el camí entre blocs, torres i bastions és un exercici d'habilitat que requereix atenció i pas segur, no apte pels qui pateixen vertigen, però fascinant si et sedueix aquest joc de cavalcar arestes.

Feia temps que teníem pendent una visita als Bachimala i trepitjar els seus cims ha estat un regal inesperat d'aquest estiu tardà. Regal de bellesa i alegria, perquè per unes hores et sents part d'aquestes muntanyes i no simple nouvingut que les observa des de la distància. 

I just quan marxa la llum, sorgeix el refugi de Tabernés, el millor bàlsam pel nostre cansament, han estat poc més de dotze hores sense parar per trepitjar els nou cims que atresora aquest cordal i l'esforç es deixa notar. Certament cal un punt “masoca “ per gaudir tirant pel dret sense camí, guanyant metres per pendents d'herba i tarteram ingrat i quan per fi trepitges el primer cim, lluny de donar la feina per feta aquesta no fa més que començar. 

Nostre és el goig de la roca trencada, els passos sempre aeris i el camí mai evident. Perquè crestejar és això, una continua contradicció entre el que sembla inexpugnable i la nostra traça per encertar-ne les febleses, és per això que la dificultat sempre és relativa i el compromís un valor a l'alça. 

M'agraden, ja ho havia dit, però necessito reafirmar aquesta sensació que tenia oblidada, et fan sentir petit front la immensitat que es desprèn dels seus vessants coronats per núvols i festejats pel vent. La seva bellesa t'impregna la pell i te'n fa còmplice, potser és per això que em sento com si hagués tornat a casa, un retorn als orígens que ni jo mateixa sabia que enyorava tant. 

Lluny, llarg i lleuger, mai més ben dit! 

L'únic que realment val la pena és allò innecessari

(pare Basili)