" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

*** Serrat-Torras, 100m, V+/Ae, Roca del Corb, Montserrat

dimecres, 24 d'abril del 2013


El canvi d'hora és un regal de primavera que s'ha d'aprofitar perquè aquestes tardes que cada cop tenen més hores de llum són un luxe i una alegria que cal gaudir sense recança. Un petit parèntesi enmig del tràfec quotidià amb que esquinçar la rutina laboral que colla amb la seva monotonia. 


Som quatre de ben trobats en busca del parèntesi tardà i com que avui es tracta d'escalar més que de caminar ens adrecem a la roca del Corb, que a recer del Monestir gaudeix de la proximitat necessària per no demorar el nostre anhel, però també d'un cert oblit per garantir-ne la tranquil·litat. 


Ara, que per ser sincers, avui solitud de ben segur que no ens mancarà perquè un vent insidiós fa ingrata la paret i ens recorda que l'hivern, malgrat les aparences, encara no ha tancat la porta. Aquest ja és el tercer cop que festejo aquesta roca de formes contundents i discreta aparença, però amb rutes prou vibrants o si més no singulars. La darrera escalada també va ser amb en Jordi i avui precisament ens adrecem a la via veïna. Per això mateix, perquè ja coneixem el pany de paret, decidim obviar arítjols i esbarzers que ens esperen a peu de contrafort i fer memòria per ubicar la darrera reunió des d'on segons la ressenya es pot arribar baix amb un parell de ràpels. 


Dit i fet, en Xavi i la Montse enceten el descens i en Jordi i jo els seguim ràpids, desitjosos d'enredar la fredor d'un vent que ben poc té de primavera. En no res ens plantem a peu de via i sense una sola esgarrinxada al cos, certament ja tocava! Malgrat tot, avui la sensatesa no està fent massa acte de presència, perquè un vessant est d'allò més ventilat i la Montse amb els peus de gat a casa no són potser la combinació més encertada. Però que són aquests petits entrebancs davant les ganes d'escalar. 


Certament la ruta està generosament equipada, és curta i amb una dificultat enquadrada dins uns marges que donen prou joc, així doncs, ens podem permetre passar algo de fred i que la Montse posi a prova l'adherència de les seves bambes. Vaja que “sarna con gusto no pica”, més clar impossible. Això no vol dir que no anem per feina, que una tarda dóna de sí, però no tant com ens agradaria.


 La primera tirada és una combinació de lliure i artificial un xic desconcertant, perquè mai saps ben bé que toca, això no treu que el flanqueig de l'inici tingui un punt trapella i el diedre final prou verticalitat per reclamar alguna que altra tibadeta interessant. 


Algun tram de roca a controlar li posa el punt de pebre, però ràpidament queda relegat donada la excel·lència de la segona tirada Una placa de línies afuades i regletes deliciosament esmolades, que si no fos perquè esdevé terriblement breu seria un autèntic caramelet. Això no treu que escalar-la sigui un autèntic plaer. 


Per davant un sostre d'aspecte poc encoratjador promet que l'ambient no decaigui i la solidesa de la roca fa la resta. L'equipament, però està a l'alçada de les circumstàncies, correcte i allà on cal, però amb un punt trapella que fa que t'hagis d'esmerçar amb els estreps per solventar-ne el desplom. 



I ves per on que et quedes palplantat en un mur que no pot ser més vertical, però amb uns forats tan ben posats que no pot ser de més bon escalar i no us penseu pas que per això és menys aeri, perquè és aquí on està el truc que el fa tan ben trobat. 



Allargant la tirada s'arriba a cim, però com que anem bé d'hora i encara em veig amb cor de tolerar el vent una estona, munto reunió i li deixo els darrers metres per en Jordi que la fam de roca és difícil de saciar. 


I sinó que li diguin a la Montse que malgrat anar sense gats, està gaudint com una nena experimentant els límits de les seves vambes quan les posa en vertical i rendiment els hi està traient perquè no es queden pas enrere. 



La via s'acaba abans del que voldríem i ja al cim l'estelada i una lluna que ja és plena ens diuen que més amunt no podem anar i que el capvespre demana pas. Per tant, donem per ben aprofitada la jornada i girem cua cap un Monestir més silenciós que mai amb la convicció que l'encís d'aquestes tardes no ha fet més que començar. 


4 comentaris:

molimolano ha dit...

Una descripció de l'encontre genial, la seva lectura m'ha fet gaudir tant com el dia de l'escalada!
:o))

Jaumegrimp ha dit...

Però qué ésd això d'estalviar-se unes esgarrinxades! mira que en van de be per la circulació jajaja vosaltres sí que en sabeu, ara que això d'escalar amb wambes deu n´hi dó! que al flanqueig hi ha trams prou finets, recordo el començament de la via com molt brut i una mica delicat...ara que a l'artifo la MOntse com una reina!!
Enhorabona per una tarda tan ben aprofitada.

Alfredo ha dit...

Si al final sacareis una moda de escalar con bambas, o mixta pie de gato/bamba e Josep..en fin,..
Muy bueno eso de ir por la tardes, cada dia mas largas,
Felicidades por la via,..y que saqueis tb a pasear al srto Bladé, poco a poco sacareis a todos los de GEAMM.
cuidaros...ññññ

laura pi ha dit...

Montse,
quan hi ha ganes la resta ve rodat i al final ens va quedar una tarda prou rodona. Quan deixi de ploure repetim, però aquest cop amb gats, jejeje

Jaume,
ja he tastat les carícies del sotabosc un parell de vegades i aquest cop les presses ens han fet estalviar-nos repetir l'experiència, jejeje. La Montse és una crack, sincerament no sé perquè necessita els gats!

Alfredo,
en esta vida hay que provar de todo, hasta escalar sin gatos! Y lo de pasear siempre que haya una pared por el medio encantados de ir con cualquiera de vosotros!

Salut, tàpia i clàssica