*** Mompart, 100m, 6a, Miranda de les Boïgues, Agulles, Montserrat

dissabte, 12 d'octubre del 2013

Hi ha llocs que són privilegiats i no heu de preguntar-ne mai el per què, tan sols anar-hi i deixar-vos seduir per un tarannà que porta implícit totes les respostes. Montserrat és una d'aquestes raconades, té la virtut d'oferir-te el que busques abans de saber ni tan sols que ho necessitaves. Qualsevol dels seus viaranys és un bàlsam que t'immunitza contra la rutina diària i una bona dosi d'Agulles és el remei més indicat per la grisor urbana. 

Per acabar-ho d'arrodonir, aprofito que aquesta setmana he rescatat la llibreta de vies pendents i segueixo amb la feina d'anar-les enllestint. Ara, que per ser fidels a la veritat, avui la via l'ha escollida l'Anna, jo no he fet més que afegir-me a la festa com a convidada de darrera hora.

Però també és cert, que va ser dir-me on anaven i encendre's la llumeta del desig i és que mira que en fa de temps que tinc ganes d'escalar la Mompart. Clàssica per excel·lència d'aquesta regió que concentra en petita escala gran part del bo i millor del que la muntanya màgica té a bé d'oferir-nos.

Un llenç extens on seguir camins traçats defugint la línia recta en una cerca constant de les febleses del bastió. Parany de pedra en el que no serem les primeres captives, doncs el poliment d'una roca acaronada mil cops en delata el seu encert. 

Curta, però intensa, combina amb elegància la transició d'una placa en la que cal ser subtil amb la rotunditat d'una canal que no sap si definir-se en diedre o xemeneia, ara que tal vegada en aquesta indecisió rau el seu encant. L'aigua és la culpable de tot plegat i podem donar gràcies a la seva tenacitat que és la que ha esculpit a cop de paciència aquests relleus que ara mateix ens estan fent suar de valent. 

Però les companyes hi posen ganes i traça, que en tenen i molta, combinació infal·lible per plantar-nos totes, Anna, Sandra, Marta i una servidora al cim de la Miranda de les Boïgues i comprovar com un cop més fa honor al seu nom.

Doncs ens falten ulls per abastar tant de vici, agulles, parets i roca més que suficient per fer feliç a vàries generacions d'escaladors. Vici pur i dur, ho confessem sense recança, estem completament enganxades a aquesta droga que és Montserrat, en totes les seves formes i variables i no pensem renunciar-hi. Avisats esteu! 

PD: la via m'ha encantat, però no penso donar-ne detalls. Millor aneu-hi i tindreu la vostra dosi de vici sense adulterar amb detalls forans. Salut i tàpia!

**** GEEB, 140m, 6a+/Ae, Cadireta del Diable, Flautats, Montserrat

dijous, 10 d'octubre del 2013

Aquesta via em va agafar per sorpresa i l'assalt va ser tan inesperat que no vaig poder fer més que quedar seduïda pel perfil potent d'un sostre equilibrat al capdamunt de la filigrana dels Flautats. Escalant l'Elefant no podia evitar que la vista fugís cap a la cordada que s'hi equilibrava a cop d'estrep i la imaginació divagava cap a les possibles meravelles del itinerari, així que va ser inevitable que no pares fins esbrinar de quina via es tractava. La tasca va ser senzilla, doncs l'evidència del traçat la fa inconfusible i, malgrat que la ressenya prometia meravelles pels amants de fissures genuïnament montserratines, va quedar arraconada al calaix de les pendents. 

Arraconada que no oblidada, així que quan en Kiko em va dir que escollis via vaig aprofitar l'ocasió al vol per plantar-me al peu de l'anhelada fissura. I haig de confessar que d'entrada intimida, neta, dreta i roca amb la típica patina de cara nord que convida a temptejar amb cura abans d'afermar cada pas. 

Però van apareixent pitons amagats i cantells prou contundents per desmentir els clarobscurs d'aquesta escletxa que et fa treballar equilibri, força i ganes de contenir l'alè cada cop que aixeques la vista i no divises més que la seva regularitat imprecisa. Reunió, però tan és mirar amunt, com mirar avall, verticalitat mana, per tant millor concentrar-se en el pes de la ferralla que aviat en farem bon ús. 

És elegant, com negar-ho, la fissura esdevé cada cop més subtil fins que s'estavella en l'aridesa de la placa. És el moment de fer un salt enrere en el temps i apreciar l'enginy dels aperturistes a l'hora de creuar-la en busca de la continuació de la línia natural 

Tot i que restaurada, la via no ha perdut caràcter, pitons i peces antigues preserven el seu tarannà, però s'agraeix que les reunions arcaiques siguin tan sols testimonials. Més encara quan el diedre es redreça rabiós, indignat per la intromissió de la placa que gosa truncar el seu predomini. 

Trenem passos fins i moviments resolutius per entomar-lo pel dret, un pols a la vertical en el que no volem cedir terreny al buit, almenys per ara, ja tindrem temps d'esplaiar-nos-hi abans no acabi la via. 

Destresa i força han d'anar parelles si volem enlairar-nos fissura amunt, ja que juntes lluny de contrariar-se tramen la simbiosi que ens manté arrapats a la paret. I és ara, quan comencem a familiaritzar-nos amb la fluidesa d'aquest diedre que la via fa un canvi de registre absolut i ens deixa suspesos del fil de l'escaire. 

Ens endinsem de ple en l'arrogància de l'aresta i avancem a cop de pedal defugint tota brusquedat doncs la indolència d'algunes assegurances exigeix delicadesa en el tracte i acte de fe en les bondats de l'artificial. I per si a aquestes alçades a la via li faltes ambient, fet que puc desmentir amb vehemència, el sostre que remata l'agulla és el cop definitiu per deixar-nos absolutament csptivats.

Itinerari traçat en majúscules on bellesa i lògica van de la mà i que de si alguna cosa peca és d'un injust oblit. Però ben mirat no podria ésser d'una altra manera ja que poc freqüentats són els Flautats. Només això explica com és que sent tan propers esdevinguin sempre tan remots. Benvinguda ignorància que preserva la solitud!

**** Trabucaires, 245m, 6a, Roc Cabrerola, Vallclara, Les Guilleries

dimarts, 8 d'octubre del 2013

Poc a poc anem pervertim a en Kiko, ara que te tant de temps lliure per fi s'ha deixat convencer que hi ha parets mes enlla de la cara nord de Montserrat, Montrebei o Ordesa i l'anem portant a llocs que ens encanten, per tal l'etiqueta de lloc "raro" ja la te assegurada. Recordo que fa mes de tres anys va ser a ell el primer que li vaig ensenyar una vista mal impresa d'aquesta paret, li vaig mostrar com si per mi fos un petit secret i era cosncient que en aquell moment entreobria el meu cofre dels tresosrs perque algu hi fiques el nas. 

-Aqui vols obrir una via?

Va ser el seu exceptic comentari al no veure cap linia evident per obrir. Temps despres no amagava la seva sorpresa en veure com havien tret "petroli" d'una paret com aquesta. Era el moment de descobrir-li les Guilleries mes amagades.

La tardor es una data perfecte per perdres per aquets boscos disfressats de calida llum i fulles de castanyer que ho envolten tot. Refem les fites on no ha quedat cap de peu i fem cami cap a la via. Primers metres que no engresquem ni al mes motivat i mho demano jo, un llarg de tramit que dona pas ara si a una paret lluminosa i agraïda d'escalar. Ara es en Kiko qui agafa la punta calenta de la corda i gaudeix fins el cim de l'escalada a una via que tot i el taranna esportiu que desprem pel seu equipament, en tot moment tenim la sensacio d'estar a un terreny salvatge i ben poc modificat. Queda clar que les vies cal valorar-les sobre el terreny i mai deixar-nos enganyar per un tros de paper per molts colorets i puntets imaginaris que tingui.

** Via de la Mare de Déu dels Cingles, 90m, Vº/Ae, Salt de la Minyona, Osona

dissabte 28 de setembre del 2013

Despres d'un estiu on per diversos motius hem tingut molt abandonades les parets, ja ens toca tornar a recuperar sensacions. Nomes disposem d'un mati i a mes l'home del temps dona pluja al migdia, dubtem si anar a fer una caminada o una escalada, al final decidim que ho ajuntarem en una excursió vertical. Ens decidim pels penya-segats de fang solidificats que senyoregen els voltants del panta de Sau, Jo mai he estat al Salt de la Minyona i a dir veritat, m'atreu mes descobrir el perque d'aquest nom, que no pas la via que anem a escalar. Laura fa tant de temps que la va recorre que no recorda gairebé res.

L'accés i les vistes ben valen una visita a aquesta raconada del nostre pais, un balco aeri i panoràmic amb vistes de luxe sobre el Montseny i les Guilleries. Avui hem optat per l'accés a la via que menys m'agrada de tots, rapelant. Primer per d'incertesa de tornar al cim en cas de complicacions i segon perque m'agrada aquella mena de diàleg  intim cara a cara amb la paret quan la tinc davant meu, imaginarme la linea mentalment, que em trobare i on seran els secrets de la ruta. No trobem cap instal.lacio de rapel, tampoc la busquem gaire, passem doble corda per la barana i avall que fa baixada.

Mentres fem els dos rapels, el sol fet d'equilibrar-nos amb els peus fa que anem arrencant còdols de totes mides quan el terreny no ha estat sanejat, sembla impossible escalar i equipar aquesta roca leprosa que dona tant poca confiança, aixo darrer els escaladors locals ho han solucionat col·locant "Ps", una mena de varilles d'encofrar ben llarges i sikades. L'inici de la via es un pel estrany amb equipament desigual i traçat poc definit, es la tònica que ressegueix a traves de la menys pitjor roca.

Segurament el segon llarg, no se si es el millor, pero si el mes fotogènic. Enfilem a buscar un estètic diedre fissurat, malauradament les xapes ens enviem cap a la placa i l'alegria ens dura pocs metres. Es nota que la via ha sigut víctima de l'equipament, sobre-equipament i posterior des-equipament parcial, com sempre es la roca qui paga els plats trencats de la nostre impericia.

Tot i la qualitat de la roca en cap moment cal patir, l'equipament es generos tant si vols apretar o vols acerar com es el nostre cas. La via va resseguint en la seva segona meitat el fil de l'espero per anar a sortir al mateix mirador, on podem veure la cara d'ensurt dels turistes quan els apareguem per sorpresa entre les cames. Posiblement el crunx de la via es concentra en la fissura que ens deixa al cim i on es recomanable algun Camalot mitja per aqui.

L'elecció ha estat la correcta avui, via simpàtica ideal pel passeig vertical que buscaven avui i de propina un entorn de luxe. Aquest cop l'home del temps la va encertat i la tarda va caure el cel sobre Osona.

*** Micky Mouse, 125m, 6a+, Roca Gris, Montserrat

dimecres, 02 d'octubre del 2013

La tardor és a la cantonada i encara que la temperatura desdiu la lògica, el que no fa marxa enrere són les hores de llum que cada cop són més minses, així que més val anar per feina i aprofitar aquestes darreres tardes en les que encara sembla que tenim tot el temps del món per enfilar-nos allà on ens plagui. Això sí, per si de cas, posarem el frontal a la motxilla! 

Avui li toca triar via a la Judith i em sorprèn gratament quan em proposa la Micky Mouse ja que fa temps que tenia ganes de repetir-la. La Montse també està encantada amb l'elecció, així que ja ho tenim tot fet, tan sols ens queda escalar-la i gaudir de les seves plaques, perfectes pels amants dels còdols menuts i cantelluts perquè en tindreu un reguitzell per degustar. 

La via és un assortit de plaques variades sense que cap d'elles desmereixi la verticalitat que dóna aire a l'escalada. La primera és la que té la presa més esmunyedissa, però no cal patir, perquè quan la paret és redreça rabiosa els dits s'aferren a qualsevol cantell per petit que sigui.  

I sort d'això, perquè la tirada és tan mantinguda com bonica. Després el ritme afluixa, que no l'interès ja que cal afermar el pas i encertar el camí correcte en un pany en que no tindrem gaire metall que ens distregui del camí. 

Sabines i fissures esdevenen aliats perfectes per gaudir com cal d'aquest mur franc en la presa i ferm en la verticalitat. Festegem amb l'aresta que vol ser esperó, però mai s'afina prou per assolir l'esveltesa d'espadats més àgils. 

Placa rotunda i ben traçada que ens porta fins la línia de fractura que marca el seu cim i, en vista de la feblesa de la tarda front les ombres que li guanyen terreny, enfilo directa per la clivella ignorant la falsa simplicitat d'un desplom més físic que no pas elegant. 

La nit reclama ja el seu territori, però ens dóna temps a fer el darrer ràpel abans que el seu domini sigui absolut i ara sí que podem donar l'escalada per ben aprofitada i millor resolta. Certament un bon comiat d'aquestes tardes d'estiu que semblen no voler acabar mai i en les que tot i la seva bonança sempre falten hores per perdre's per Montserrat... benvolguda muntanya màgica!