** NOVA VIA Esperó dels Lliberals, 135m, Vº, Roc Cabrerola, Vallclara, Les Guilleries.

diumenge 11 de setembre del 2011

La Setmana Santa del 2009, un company em diu que sap d'un sector d'esportiva nou (i a mi aixo ni fred ni calor...) a un lloc molt amagat i que davant hi ha unes grans parets i arestes sense vies (ara si que l'escolto...). Marxem a fer el “friki”, ell amb el grigri i jo amb martell, pitons i força artilleria. Efectivament, un cop alla davant de la petita escola d'esportiva, apareixen ben arrogants unes parets de les que no tenia cap informacio fins avui. No em costa gaire convecer-lo a ell i unes amigues que ens acompanyen per anar a explorar. Despres de voltar pel peu de la paret, decidim escalar una afilada i simpatica aresta que no sembla gaire complicada. 

L'escalada no es gaire dificil, pero la proteccio en aquesta roca no es pas facil i de moment nomes demana pitons per aquest granit tant poc fissurat. Pujo de peu sobre un gran gendarme i els hi crido que estic a punt de muntar reunio. De cop i volta mentres jo segueixo de peu, veig pujar a tota velocitat la paret per davant meu sense entendre res, el gran roc de la mida d'un cotxe, no ha aguantat el meu pes i ha cedit paret avall amb mi a sobre seu, sortosament caic cap a on la paret es mes vertical i una suau estrebada en dete al mig del buit sense mes consequencies. Una corda m'ha quedat totalment tallada i l'altre tot i que ha rebut fort encara m'aguanta. Pitjor sort han tingut els companys d'avall que han rebut de valent amb les pedres que els hi han caigut i el panorama pinta lleig. Baixo com puc, intento demanar ajuda per telefon sense tenir cobertura, quan al final trobo m'apareixen els incompetents del 112 (un dia li dedicarem un post..). 

Quan puc parlar amb els GRAE, resulta que no se on soc, ni com es diu aquest lloc que trepitjo per primer cop, ni gairebe com s'arriba.... Dos anys mes tard, aquesta historia arriba fins a en Pep, que es posa en contacte amb mi, ja que no pot creure que hi hagi una paret a Osona o voltants que ell no tingui controlada, ni escalada. Al final concretem una data per anar , ell per descobrir aquest indret i jo per recuperar el material que em va quedar alla penjat. Logicament ens arremanguem i acabem la feina que teniem pendent amb aquest esperó. 

Aquest cop la roca sembla mes solida, segurament els llargs dies de plujes van ser el desencadenant de la caiguda de fa dos anys del gendarme, tot i aixi anem amb la guardia alta, aquest granit es bo i compacte, pero els grans blocs son inestables i cal tastar-los amb estima. Torno a repetir el mateix primer llarg que ja conec i ara l'arribada a reunio sense el gran gendarme es força mes facil. Laura s'agencia el segon llarg, que es una mica brut, herbos i discontinuu i a en Pep li toca la cirereta, un llarg a tope de corda, que sense ser dificil te passatges molt estetics i aeris. Amb el material habitual pel terreny d'aventura es pasa be.

Un bonic divertimento de diumenge pel que estem segurs que no guanyarem cap Piolet d'Or (ni de plastilina), pero a vegades, sense saber-ho estem posant la primera pedra per futurs projectes molt mes engrescadors.

Aixi ho hem vist nosaltres: