" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** El Pistacho Asesino, 240m, 6a, 4ª Agulla de Comalestorres, Cavallers

dissabte, 23 de juny del 2012



Arriben les calors i toca emigrar cap al nord en busca de les alçades i la fresca. Cavallers és d'aquells llocs als que sempre diem d'anar i sempre van quedant arraconats. També s'ha de dir que la seva escalada, eminentment plaquera no és ni molt menys el terreny on em trobo més còmoda, però tant ens han parlat de les meravelles del Pistacho que ja va sent hora que li fem una visita. D'entrada té tots els requisits perquè la via ens agradi, alta muntanya, escalada semi-equipada, fissures de somni, l'únic detall que ens n'ha mantingut allunyats tant temps (a part de les plaques) són les males llengües que afirmen que el grau és collat i l'escalada “recia”. 


Però que carai, duem tota la primavera escalant i en alguna cosa s'ha de notar, com a mínim en la confiança. Així que ens trobem amb les motxilles a l'esquena trescant pel bonic i dret camí que duu cap a tan nostrada agulla, la quarta de Comalestorres. Realment el paisatge és un luxe, boscúria antiga, pinzellades de neret, crestalls llunyans i unes parets que prenen forma de torres que lluny de ser inexpugnables ens tempten amb camins que només endevinen els ulls avesats a la seva verticalitat. 


Però ni molt menys som els seus primers pretendents, ja de lluny endevinen un parell de cordades assetjant el bastió i amb tan bona fortuna que han conquerit el seu seu pedestal deixant-nos el pas expedit. Comencem la nostra feina, però aquí no s'hi valen dames ni cavallers, sinó tan sols les ganes d'escalar tan netes i franques com la placa que ens espera. 



Massa simple per mi, que defujo el joc de l'adherència i em deixo guiar per l'evidència de la fissura de la via veïna, la Blues. La Montse més feta a aquest tipus d'escalada li troba el joc a aquest rocam clar on cap cantell és massa bo i tot esdevé de cop minúscul i precari.



Té tota la tècnica i col·locació que a mi en manquen i malgrat l'auxili de la fissura acabo fent una volada, breu, però suficient per regirar-me el turmell i fer-me veure que toca dubtar menys i mirar més com poso els peus si és que vull seguir amunt.


Així doncs, contra l'esperat el vol m'ha fet veure el que feia malament i m'ha espavilat de cop, cosa que em permet acabar la tirada sense més ensurts que un lleu dolor i el convenciment que en aquest tipus de roca les regletes no seran les nostres aliades. 


Regletes no, però sí unes fissures de manual, que són una declaració d'intencions en si mateixes davant les que no tens més remei que caure rendits i seguir-les fins on elles manin. Des de la segona reunió comencem a intuir el tarannà de la via, un seguit de llastres encavalcades que s'oposen al nostre avanç en forma de petits desploms i plaques de magnífica solidesa.



Com a mostra res millor que la panxa per sortir de la reunió, malparida i atlètica, un oportú espit ja indica que la cosa és posa fina. Però com tota muralla té punts febles i nosaltres som els encarregats de descobrir-los, així doncs aprofitem les escletxes per entaforar-hi les peces que ens faran agosarats i resseguir-les en busca del camí correcte.




La seva evidència no sempre és sincera, per sort els companys des de la reunió tenen millor panoràmica i m'indiquen com rectificar la trajectòria que d'erràtica passa a ser de màxima concentració, doncs superar el nou desplom i navegar per plaques lleument esquinçades requereix dosis extra de confiança. 



La reunió és un prodigi d'incomoditat i del tot penjada, però estic massa atenta als moviments d'en Josep per pensar-hi. La via ens està costant i la quarta tirada no dóna treva, és tracta de vorejar el relleu arquejat d'un puzle vertical on les peces són blocs fermament muntats sobre una placa decididament atlètica. La fissura permet encabir-hi qualsevol cosa que duguis a l'arnes, però quan s'acaba dóna pas a una placa on no tens més remei que tirar amunt confiant en la seva netedat. 



Arribats aquest punt en Josep diu prou, retorna a la reunió i em cedeix el testimoni de nou. Entumida per la incomoditat de la reunió enfilo decidida amunt, expectant i no falla: el tram que li mancava fins era tan curt com deliciós d'escalar, un mur tallat amb preses delicades, però fermes i una bavaresa tan rotunda que no gaudir-la hauria d'estar prohibit.



El que no li deixo fer és el diedre que ve tot seguit, objecte del meu desig des d'abans de començar la via, no en va havia repartit els llargs perquè em toques a mi. Coneixent-me em deixa fer i em deleixo en la mestria d'aquest pilar sostingut per fissures d'arquitectura imperfecte. Per fi ja tocava, una tirada on l'escalada és fa fluida i no cal anar al límit de pulsacions.



Tan sols un detall espatlla el karma del moment, el turmell regirat, de sobte, decideix fer-se notar amb una insistència que no augura res de bo. Per sort, queden tan sols dues tirades per acabar la via, així que li passo material a en Josep que navega per terreny indefinit, però de bon equipar i que es redreça per tal de coronar un petit esperó que sobresurt com un màstil de la paret. Arribar a la reunió requereix una bona tibada i és llavors quan me n'adono que el dolor del turmell és més que un simple avís.



Li torna a tocar a en Josep que per abreujar fa un delicat flanqueig a la dreta on li toca vibrar una estona abans enllaçar amb la via veïna que solca un diedre tan tombat com llis, però més senzill d'escalar que el Pistacho. No el veig, però endevino els seus moviments per les oscil·lacions de la corda i en Xavi al meu costat em va donant moral, corejat pels ànims de la Montse i l'Esteve.


No si moral ja en tinc, l'únic problema és que haig de fer els darrers metres clavant el genoll i realment m'emprenya perquè mira que és bonica la tirada, però escalant així és impossible apreciar-la tal com es mereix. Cim... i se'm planteja una equació de mala resolució. 


Des d'on som veiem la presa de Cavallers molt avall i a aquestes alçades no puc ni repenjar el peu a terra. Incògnita, com m'ho faig per baixar un desnivell important per un camí més apte per quadrúpedes que per humans amb una sola cama útil. La solució crec que l'endevineu, doncs sí, toca fer us del nostre eficient cos de Bombers. 


En el temps de rapelar fins peu de paret l'helicòpter ja era al lloc i en menys de mitja hora a Tremp. Resultat un esquinç al turmell, una revetlla alternativa i un mes de fer bondat. Això sí “pedazo” via el Pistacho!

9 comentaris:

Ricard de Mataró ha dit...

Hola, espero que no sigui massa greu, aquesta la vam fer fa un parell d´anys amb en Llembresku i es posible que amb un dels que et vam venir a buscar( si estava de guardia). Molt bona via això si,al principi costa una mica agafar el punt a l´adherència.
Deu i que et milloris

molimolano ha dit...

Que delícia d'escriptura, fins hi tot se'm fa curta la lectura!
Quin greu em va saber que et fessis mal i no passar la nit junts, perquè lo que és volar a ningú li agrada, però qui no ho ha fet? Jo aquest any en porto dos!
Una forta abraçada

blog del guillem ha dit...

Ànim ...... això es cura, així tornaràs amb mes ànims.
De moment ja has gaudit de una bona via i encara et queden moltes, per mes endavant.

Gatsaule ha dit...

Bona via, en tinc molt bons records, llàstima de la volada! Recupera't ben aviat, que no sigui res, i a veure si no t'arriba la factura, que no sé això del turmell en quina categoria d'accidents està!!

laura pi ha dit...

Ricard,
l'adherència és la meva assignatura pendent, així que ja em veig fent penitència a la Pedriza o a la Dent d'Orlu quan se'm recuperi el peu jejeje. Pel que em van dir cap dels que van venir a buscar-me l'havien escalat, així que les presentacions amb el teu company les haurem de fer un altre dia i en circumstàncies menys accidentades espero. La via, però genial, no decep en absolut i et posa les piles des del primer metre!

merci Montse,
realment em va saber molt greu no poder passar la revetlla plegats, però almenys vam compartir via ben apretadets a les reunions que us vam fer esperar una estona en alguns llargs. Sort que teniu prou paciència! Esperem que la propera escalada sigui menys accidentada i aviat!

gràcies Guillem,
és el que té aquest esport, que a vegades toca tenir paciència per solventar imprevistos com aquest esquinç. Però la cosa avança a bon ritme i de moment vaig recopilant ressenyes i agafant idees. Si t'agrada la muntanya és difícil desconnectar!

Ei Gat,
realment la via té ben guanyada la fama, però te l'has de treballar i a trams creure-t'ho per seguir amunt. Malgrat tot en vam sortir molt satisfets, ara que quan arribi la factura pot ser la percepció en serà un altre! De totes formes fa anys que paguem religiosament la federativa i dins la categoria d'imprudència tampoc crec que entri. Ara que vist com està el pati ja dubtes de tot!

Salut, tàpia i birres fresquetes!

nenivan ha dit...

nanu, espero que la lesió sigui poca cosa i en breu estiguis de nou enfilat.
Animus company

JAUME ORS ha dit...

Laura, recuperat aviat i a tornar-hi!!! Abraçades.

Mingo ha dit...

LLàstima de l'enquinç, perquè la via treient la segona tirada la resta són boníssimes.
Per les fotos de la quarta tirada en la que hi ha, crec que el Josep seguint la fissura fins al final, penso que alli es va equivocar doncs quan la fissura vertical es fa horitzontal allí fots un bon friend i surts fent el desplom que té unes preses molt bones (no sembla lògic, però en algun lloc ho havia llegit) i seguidament en la zona compacta et trobes una o dues expansions.
Moltes felicitats i que tinguis una ràpida millora

laura pi ha dit...

Nenivan,
merci, ja començo a tenir ganes d'enfilar-me de nou a les parets, la platja està bé, però masses dies seguits cansa molt jejeje. De totes maneres, el turmell evoluciona bé i m'ho prenc un descans imprevist, però que serveix per carregar piles pel que resta d'estiu!

gràcies Jaume,
veus una de les coses que té aquesta lesió és que tinc més temps lliure per quedar amb amics. Llàstima que l'altra nit no poguessis venir a Mataró que hauríem coincidit!

Mingo,
no em puc queixar ja que el peu no hem va fer la guitza fins gairebé acabar la via i la vaig poder tastar a fons que realment s'ho mereix. A la quarta tirada vam anar fent per la fissura i quan es va esvair en Josep va aprofitar una mena de merlet rocós molt bo per saltar a la placa i flanquejar fins quedar per sota l'expansió que protegeix el darrer pany compacte. De fet, la via té trams no del tot evidents, doncs costa de saber en quin moment has d'abandonar la fissura per encarar el següent mur, però aquesta incertesa li dóna encara més caràcater a l'escalada, perquè el que és la via personalitat en té un rato llarg!

Salut, tàpia i llargues vacances!