" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Jacint Aguilar, 150m, V+/Ae, Elefantet, Montserrat

dijous, 8 de març del 2012


La història ve de lluny, gairebé de quan començava a escalar i ens vam ajuntar quatre eixelebrats amb ganes, poc criteri i una notable falta de traça alhora de traslladar les ressenyes a la paret. Així va ser com vam acabar fent dos llargs a l'Elefantet, pensant que érem ja a Sant Benet i sense trobar-li els més mínim sentit a l'exigu croquis que portàvem. A la que vam arribar a la feixa de mitja paret no vam saber cap on tirar i com que l'esperit senglar mai ens ha faltat vam acabar bosc a través fins aparèixer en un dels senders que creuen la muntanya màgica. 


Amb l'alegria pròpia de la inexperiència al cap de poca estona ja érem enfilats de nou en una nova via que va resultar ser el Camí de l'Alzina, tot i que això no vam esbrinar fins dos anys més tard. A hores d'ara dos d'aquests intrèpids exploradors ja van pel vuitè grau i jo, en canvi, em vaig rendir al parany subtil de la clàssica. Des de llavors que m'ha quedat el cuquet d'escalar l'Elefantet, un deure llarg temps pendent, però que no sabia com resoldre. Mai trobava la via adequada, la que no em superava per dificultat era una nebulosa confusa de la que era difícil treure'n l'entrellat. Així que quan vaig descobrir aquesta petita perla, que de tan discreta gairebé se'm passa per alt, va ser un regal caigut del cel, ja tenia via per pujar l'Elefantet i retrobar unes passes llarg temps adormides. 


No vaig haver d'insistir massa perquè en Josep m'hi acompanyés i fins i tot vaig ser capaç d'enredar-ne un parell més, en Xavi i la Montse, esperonats per una via que malgrat dur tant temps oberta ens semblava nova de lo poc coneguda que resulta. Curiosament, la Jacint Aguilar comença a la feixa on vaig abandonar el darrer cop, així que per arribar-hi encarem la placa de la Colorantes Permitidos.



I dic la placa perquè això és el que és, una placa sense cap mena de concessió a cap altre dels relleus que conformen i donen varietat a l'escalada. Placa neta, precisa i de simplicitat absoluta. Tècnica, de cantell petit, passos poc evident i seguros que no sempre són propers. Vaja tots els elements necessaris per garantir bellesa, elegància i màxima vibrazzione, sempre i quan t'agradin mínimament les plaques, perquè si no és així canvia de via. 


Aquesta monotonia disfressada de còdols i gris lluminós, dóna pas a arcades gòtiques que clamen al blau del cel de tan evidents com són. Creuem el petit bosquet que ens deixa a peu del contrafort i els nostres ulls, golosos, devoren la única fissura que contundent i decidida promet satisfer les nostres ànsies d'escalar quan més metres i variats millor, hedonisme en estat pur. 


L'escalada ja no és plana, ni en dues dimensions, sinó que passa a enriquir-se amb tot el barroquisme d'aquest pany de paret que de sobte ha cobrat vida i esdevé trencaclosques que volem resoldre. 


El primer pas per fer-ho és atènyer la xemeneia que neix a mitja alçada i com que el camí per arribar-hi esdevé de verticalitat obtusa i presa polida emprem el savi recurs de l'artificial, eina indiscutible de tot escalador clàssic que es preuï. El toc de color el donen els burins i un parell de ploms que han conegut temps millors, especialment el segon que ja ha exhaurit la seva vida útil i m'obliga a fer una autèntica demostració de destresa amb els estreps. 


Arribar a la reunió també té el seu punt d'emoció, amb tibada de propina que accelera les pulsacions. Ara toca respirar a fons, asserenar-se i retrobar la calma per encarar una xemeneia que té una mica de tot, diedre, encastament, ofF-with, llastres inoportunes, escates trencadisses, aire als peus i una capacitat de seducció absoluta refermada per una estètica directa i sincera. 


 

Curiosament no estem sols, a l'arcada veïna una cordada s'entesta a alliberar el que es feia a cop de pedal i se'n surten amb traça. Ja és casualitat, la Manyos i la Jacint Aguilar, dues vies agermanades en la placidesa d'un oblit que avui ha estat violentat per una gentada que no devien recordar en anys. 


Queda tan sols una tirada de perfils tan purs que sembla un encanteri, però és ben real i la roca que pessiga els dits ho corroborà. Reprenem aquest joc fet de subtileses amb el que guanyem metres al buit i amb un darrer cop de gas ens fem mereixedors de l'alegria del cim. 


El pas dels anys s'ha notat i avui he sabut estar a l'alçada de la via que ens ha recompensat amb una d'aquestes rares joies montserratines que s'han de saber apreciar en la seva justa mesura. Novament no em queda més que rendir-me davant el saber fer dels clàssics i agrair als que han sabut deixar que la via conservi tot el seu encant, incloses les reunions que tenen un espit nou pels qui no professem una fe absoluta en els burins.



7 comentaris:

Joan Baraldes ha dit...

Bon dia,

Mirant la foto amb l'escalador que està pujant la 4a. tirada i comparant-la amb la ressenya que hi penges, sembla que s'ha dibuixat la línia d'aquesta tirada massa a l'esquerra no ?

Salut i a tibar

Anònim ha dit...

Vaig tenir la sort de acompanyar a Fredi Parera en la apertura de la Jacint Aguilar ara fa un munt d'anys, es d'aquell tipus de via que el interès per elles no el tens fins que hi ets. Gracies per el poema descriptiu que en fas.

Antoni Aymamí.

molimolano ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
molimolano ha dit...

Joan, l'escalador que hi ha a la setena foto està pujant per la Manyos, el quart llarg de la Jacint va per l'ample fissura-xemeneia que hi ha a l'esquerra.
Una via que et deixa un bon gust de boca, salut!

laura pi ha dit...

Joan,
no perds detall noi i tens tota la raó, només que, com bé diu la Montse, l'escalador és a la via veïna, la Manyos. Del que no hi ha cap mena de dubte és que la doble arcada per on van aquestes dues línies és magnífica i d'una lògica rotunda.

Antoni,
merci, la via em va agradar per la senzillesa amb que encara aquest pany de paret traient-ne el màxim partit. Un itinerari singular que no hauria conegut a no ser per aquest la informació que circula per aquest món virtual que treu de l'oblit petites joies com aquesta. Espero que algú més s'engresqui a fer-la perquè s'ho val. Tot i que la seva solitud ja és part del seu encant!

Montse,
realment en surts content, però és d'aquelles vies que fins que no hi estàs pel mig no saps ben bé com anirà. L'equipament fa respecte i el grau clàssic encara més. Al final una via equilibrada, on cal escalar, però gaudint a cada tirada.

Salut, tàpia i burins!

joan ha dit...

Buscant he acabat aquí potser no os agradarà, vaig restaurar per tornar al origen de la via que es un artificial difícil i no la chapuza dels spits!

laura pi ha dit...

Bones Joan,

fa temps que vaig escalar aquesta via i per poder opinar hauria de tornar a fer-la per contrastar sensacions. De totes formes qualsevol restauració que sigui respectuosa amb el tarannà i concepció de la via és respectable. Desconec com devia ser inicialment, però pel que dius sembla que més guerrera de com la van deixar, potser algun dia la repeteixo per tastar-la en la versió original. Merci per la informació!

Salut, tàpia i alegria