" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

**** Intrepida Sirena, 103m, V+, Punta Milà, L'Escala

dijous, 8 de setembre del 2011
Aquest estiu hem descobert llocs de bellesa increïble a cop de pala, les cales i penya-segats de la Costa Brava ens han obert les portes i han estat mes presents que mai gracies a les rutes de caiac que hem fet. El passat diumenge mentre fèiem la ruta Montgo-Medes-Montgo, m'apareix per sorpresa l'espectacular visió s'un superb desplom de canto increïble i generosament equipat amb químics. Es tracta de la "Intrepida Sirena", una via equipada l'estiu passat per escaladors locals. Parlo amb el que me ha llogat el caiac i em diu que si vinc abans de que tanqui la paradeta el cap de setmana següent em duu en Zodiac fins a peu de via. Dit i fet, nomes disposem de les tardes lliures i cap allà que enfilem. A en Grau aquest cop es fàcil convèncer-lo al dir-li que el portem a una via que no s'assembla a res del que ha escalat mai ( i ell ha escalat molt!). Curiosa la sensació de caminar amb les cordes penjant a l'esquena pel bell-mig d'una platja atestada de gent que ens miren com si ens haguéssim begut l'enteniment. Ens embarquem i compartint la Zodiac amb uns submarinistes, ben curiós tot plegat... uns buscant les profunditats i els altres les alçades i tots trobant la nostre felicitat.



Un cop davant l'objectiu, la paret imposa respecte, un imponent penyasegat de 100 metres sense treva de verticalitat o desplom i millor no pensar en res mes que no sigui sortir per dalt, això si... venir a la tarda ha estat un èxit, l'encaracio a l'est de la paret farà que escalem tota la via a l'ombra.. La mar esta un pel picada i fer el salt a la paret ja te cert punt d'emoció, riem al adonar-nos que cap de nosaltres no hem fet mai una aproximacio tant curta i plaentera. La via son 5 llargs un primer de 40 metres que faré jo i els altres mes curts se'ls reparteixen Laura i Grau, un parell per cada un.

Els primers metres son d'escalada molt curiosa: verticalitat i desploms es van alternant. Canto, canto i mes canto tota l'estona, els químics no estan tant aprop de com semblava des del mar, pero l'escalada et fa concentrar tant que es el darrer en que et fixes. Tot i resseguir un diedre a vegades no tens gaire clar quina es la línia correcta per on anar i l'inoxidable o els ponts de roca no els trobes gairebé fins que els tens davant els morros. La roca calcaria fa unes formes que semblen haver estat moldejades expressament per ser escalada, això si... sobretot en aquest primers metres mes propers al mar una fina pel•lícula de sal fa que el tacte no ens deixi fluir tot el que voldríem.


Poc abans de la primera reunió trobem potser el passatge mes fi de la via, una fina travessa a la dreta gairebé sense canto, on cal donar la talla. La vista des de la reunió es increïble, nomes veure com es separa la corda paret avall et fa adonar que no ha estat una falsa percepció anar tota l'estona amb l'esquena enrera. Veure als companys com intenten matar el desplom amb bicicletes i altres invents de boulder, em fa adonar que avui caldrà apretar de valent tot i el grau humà de la ressenya.

el dos llargs centrals son per Laura, ara la paret deixa de banda les insultants busties i progresarem enllaçant bavareses i fisures desplomades i fins i tot alguna placa! Aqui dalt l'ambient es brutal, ara sabem que es sentir-se gavina! inconscientment gastem mes cura del normal en les maniobres o xapatges, la mes minima errada fara que mai mes tornem a veure el que ens caigui paret avall.


L'idea inicial es enllaçar els dos seguents llargs, molt curts sobre el paper, pero fan una mica de volta i davant l'incertesa de fer curt de cintas, s'estima mes muntar on toca. Totes les reunions son autentics nius d'aligues de rocs penjats sobre el buit, pero suficientmment comodes per una cordada de tres persones. Al iniciar el tercer llarg trobem un passatge desplomat (com no..), pero aquest cop prou dificil d'encarar recte amunt i que la obliga a zigzagejar per la paret amb el darrer seguro ben lluny dels seus peus.







Tot i fer nomes un any que la via ha estat equipada amb quimics inox 310, es molt evident l'incipient oxidacio que aquets anclatjes estan començant a patir i poder no sigui l'aliatge mes adecuat en una via situada en aquest entorn tant corrosiu .


Els dos llargs de sortida son per en Grau que fa estona que te ganes de sentir en primera persona i de primer la roca i l'ambient. El quart llarg es increible! mai a la meva vida havia vist un IV+ que arribes a desplomar tant i tanta estona, comença primer per un espero i al poc marxa a buscar una inmensa placa, quan arribem a aquesta ens trobem que esta creuada per escandaloses fissures horitzontals que no veiem desde avall, pero que es traguen la ma sencera quan arribem a elles.




En Grau va tant euforic que no para ni a la reunio i segueix xalant bustia rere bustia cap el cim proper, ara cal mirar-se una mica la roca per no trobar-nos cap sorpresa desagradable. Quan no el veiem, escoltem volar pedres i crits, no entenem res... al final ens explica que s'ha trobat al mirador a gent tirant pedres per divertir-se, a nosaltres que estem a la paret cap problema, pero si estas en barca a peu de via, l'ensurt (per ser suaus) pot ser majuscul!






Els darrers metres de via, com no... son un desplom, pero aquest cop mes bestia encara, on cal ficar-se dintre una gran fissura i treure tot el cos a fora amb gran espectacularitat, sera la prova de foc pels nostres castigats avantbraços.


Resumint: espectacular i singular via, en un entorn idilic, d'escalada per gaudir al maxim, un grau un pel apretat tota ella al no donar treva la paret en cap moment, equipament correcte pero on cal escalar, nosaltres vam portar algun catxarro pero no els vam fer servir. Sense cap mena de dubte ha estat la via mes desplomada que hem escalat en lliure fins ara. Si podeu no la deixeu passar.


Si algu te intencio d'anar, millor faci una ullada al blog dels aperturistes amb dades practiques de com arribar i com sortir d'alla.




17 comentaris:

Anònim ha dit...

ei merçi per la info i la ressenya,te molt bona pinta akesta via..keda apuntada ....no pareu cracks.sergi.Alella.

nenivan ha dit...

bruuuuuuuuuuuuuutal nanus, hi aniré d'aquí poc fijo. Les fotos guapes de debó...
Fins aviat

Joan Baraldes ha dit...

Gràcies per disfondre aquesta descoberta i felicitats per l'escalada.
Algú sap perquè els inox també es reovellen ??

salut i a tibar

nenivan ha dit...

el tema està amb la materia primera que es fa servir per fabricar el material: no tot l'inoxidable és igual.
Tot i que l'inox és la millor materia primera amb que actualment és fabrica el material d'escalada, per ambients marins no n'hi ha prou. L'inox més habitual per fabricar els anclatges és l'AISI 306 tot i que hi ha fabricants que també en fabriquen amb AISI 301 o altres. La diferencia entre un i l'altre és practicament inapreciable a escala domestica. A nivell tecnic si que hi ha diferencies pel que fa a durabilitat, tenacitat, flexibilitat... i en funció de si es fabrica una xapa, un quimic o un parabolt en fan servir un o l'altre. A nivell de carrer podriem dir que aquests son tots iguals.
El tema canvia quan parlem d'equipaments en ambients marins. Aqui unicament funciona el material fabricat amb inox AISI 316 especialment indicat per aquests menesters. Qualsevol altra material es rovellarà en poc temps: inox "estandart" i ja no parlem de acer o alumini que s'acaba engrunant amb els dits...
La pregunta logica seria: així, perque les marques no fabriquen el material amb el millor inox que existeix i que aguanti a tot arreu? Pos per un tema estricamente economic. Obviament un inox "estandart" és molt més barat que un del tipus AISI 316. En equipaments en ambients marins, que al final són una minoria, ja pots trobar el material adecuat, pero cal pagar-ne les ganes. Si no fos així, no veuries material inox enlloc perque seria inaccesible.
Un temps endarrera em vaig trobar amb lo mateix: durant unes vacances vaig equipar una viota a Llafranc i em vaig gastar una pasta amb el material inox. "Aixó quedarà de puta mare" vaig pensar. A l'any següent vaig tornar a visitar la zona i ja començava a xorrejar el rovell. És molt frustrant.
En fi és el que hi ha
Saludus

Joan Baraldes ha dit...

Moltes gràcies per la teva acurada explicació nenivan.
Salut i a tibar

Anònim ha dit...

Sense paraules !! Serà massa tard per anar-la fer ? Aguantaran els químics per la pròxim temporada... ?
Felicitats una vegada més ! i jo tb vull!!! Petonassos parella!

Carla :-)

laura pi ha dit...

Sergi, si si, te tanta bona pinta com sembla o mes..., tens un mail

Nenivan, carai a part d'anar empollat en frikades televisives varies, tambe veig que el tema metall ho toques força be, la mateixa resposta que tu em va donar un Osonenc ilustre que feia poc l'havia escalat tambe i per aixo vaig posar el detall del inox210.

Joan B. No hase falta desir mass..

Carleta, ja veus quina via et vas perdre dijous, et voliem portar amb els ull tapats i sense dirte res de res d'on anavem, poder un cop a peu de paret ja hagues estat tard per tornar-ten nadant. Ves-hi, els matins assolejats d'hivern tambe poden ser una bona opcio, els quimics duraran prou. No ens tornis a fer campanes!!!

salut, tapia i alegria!!

RATAFIAIRE ha dit...

Joioso vosaltres de fer aquestes descobertes entresetmanals....
Tota un enveja pels que currem en horaris estàndar de dilluns a divendres...

Ja mirarem de fer una escapadeta.

Felicitats.

laura pi ha dit...

Eii Pericu! vols que et faci memoria de no fa gaires anys enrrera qui era el PRINGAT i qui eren els que feien curriculun entre setmana?
Una via curiosa i on surts amb un gran sabor de boca, si pots ves-hi, crec que la Carla busca compinche. Prenen nota del teu oferiment, saps que som de cor facil...

salut, forçes i ratafia!

SEVIDE ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
SEVIDE ha dit...

Mmmmm, us adelanteu fins i tot a les vies que tinc a tocar de casa. La vam anar a provar, tossut com sóc amb la idea de rapelar. A part de tossut, burro, perquè em vaig equivocar de cantó de cala Montgó i al final ja era massa tard.
Ara, se m'ha girat feina i crec que caldrà aparcar-la... NENIVAN si vols anar-hi fes un toque!! Potser una matinal em puc escapar entre volqué i volqué!!
Salut!!!

laura pi ha dit...

Eii Sevide, no us la deixeu perdre, la via i el lloc ben val la pena.
Una pregunta per a tu que ets local d'aquelles contrades...
Tinc entes que a la muntanya a sobre de L'Estartit hia alguna via llarga amb cert interes, les heu fet? teniu info o alguna ressenya d'alla?.

Apa... salut, alegria i tapia!

I.Royo ha dit...

Bones gent;

Soc L'Isaac Royo un dels aperturistes de la via "INTRÈPIDA SIRENA" i només volia fer un parell d'apunts. Comentar-vos que efectivament TOTS els rings que varem utilitzar per la via son del d'inoxidable 316 per ambients marins, el que es veu a la foto es l'òxid que es genera sobre la pasta química a curt/mig plaç. Els rings tan sols presenten una lleugera pàtina d'òxid segons ens va informar el fabricant del tot normal.
Canviant de tema a Rocamaura hi ha una via llarga "DIRECTA GRESCA" força antiga, descuidada i amb roca molt descomposta fins i tot perillosa. Nosaltres us recomanem la via que hem obert aquest any anomenada "CER L'ESCALA" i que transcòrre paral·lela a la Intrepida Sirena per la seva esquerra. En breu penjarem la seva ressenya al nostre blog: www.activitatsdemuntanya.blogspot.com

Salut i tàpia!!

nenivan ha dit...

Ei Sevide, tinc previst anar-hi en breu amb uns companys. Quan haguem decidit el dia t'ho dic per si t'hi vols apuntar. Aquesta gent del blog em fan venir una enveja amb l'activitat que fan...
Josep i Laura, si voleu tinc la ressenya de la directa gresca. Envieu-me un mail a nenivan@hormail.com i us la faig arribar. També a mí m'agradaria tenir més info de les vies que hi ha pel Montgrí perque entre tanta jornada comapistica es posa molt bé poder-se escapar a enfilar-se. A veure aquesta gent del pais si s'enrolla. De totes formes, crec que hi pot haver-hi restriccions pel tema del parc natural. Pero bé, serà questió d'anar-hi fora de temporada alta...
Issac, primer de tot felicitar-vos per la feina que heu fet, sense haver-la fet ja es veu guapissima, i també per fer servir el material correcte: d'aquesta forma assegures una llarga vida a la via a canvi d'un elevat preu aixó si...
Esperem impacients aquesta nova via

Fins aviat

laura pi ha dit...

Bones Isaac, res mes lluny de nosaltres criticar la bona feina i el material que heu emprat en aquesta apertura, simplement voliem comentar que equipar ni que sigui amb inox en un lloc tant exposat al salnitre no es pas facil con li va passar a Nenivan, gracies pel aclariment del epoxi. Enhorabona per la via que heu obert de cara al gaudiment de la classe baixa escaladora, molts de nosaltres poder sigui l'unica via llarga on sabrem que es sent en una gran paret desplomada escalant en lliure. Tot i la seva singularitat d'acces estem segurs que molta gent s'apropara a tastar aquesta linea tant ben trobada.
Sobre la via nova que comentas, ja ens vam fixar, ufff quin ambientasso per aquell espero!, es possible que fos espits l'equipament? diriem que aquesta ja pica una mica en grau, veritat?
Gracies per l'info de la DIRECTA GRESCA, els teus comentaris encara ens motiven mes a treure el nas per alla.

Nenivan, aixo de l'enveja va per barris... Ja ens han fet arribar la ressenya de la DIRECTA GRESCA, pinta força xula i caxonda, gracies igualment pel oferiment.
Ara quan els dies siguin mes curts i freds ens aproparem, la bona companyia sempre es agraida, t'avisarem!. Carai... acabaran sortint vies llargues a Girona sota les pedres!

salut, alegria i tibades!

I.Royo ha dit...

Bones gent,

Deunidó quina vida que te el vostre blog, veig que sou una gran familia i aixó està molt bé i us honra(enveja sana). Nosaltres som una secció de muntanya modesta d'un club esportiu modest d'un petit poble de costa modest; L'Escala i resulta que en comptes de mariners hem sortit escaladors ves per on. Vull dir-vos a tota aquesta gran família que des de fa alguns anys, des de la secció de muntanya del CER L'Escala, hem emprés la llarga, cara i àrdua però no menys agraïda tasca d'equipar AMB SENY tot allò que MEREIXI ser equipat per les nostres contrades, ja sigui via llarga o esportiva i que de moment ho estem duent a terme quasi sense treva. Josep i Laura comentar-vos que la via "CER L'Escala" no es d'un grau superior a la "Intrèpida", segurament es queda en el 6a pelat i si la Intrèpida us va agradar estic quasi conveçut que aquesta també us agradarà. El que vas veure a la paret no son spits son multimontis i estan de manera provisional fins que els nostre proveïdor de material d'equipaments ens faci arribar els que ens manca. M'agradaria deixar clar perque ningú no pateixi que ens gastem una petita fortuna en les vies de cara a mar triant el millor material possible perquè ens agrada fer la feina ben feta i la fem a consciència i perque volem que perduri molt anys. Hi ha gent a la secció que duu mes de 20 anys equipant per la zona (dels pioners per Girona) i ens han transmés tots els coneixaments a les seguents generacions d'equipadors de la secció. També tenim molts projectes a mitges en diferents parets de la zona i ens encantaria que gent de fora vinguessiu a probar-les amb el temps.

Salut i tàpia a tothom!!!

laura pi ha dit...

Eiii Isaac, fins 3 setmanes mes tard que no he vist el teu darrer comentari.
Ja veus com funciona avui en dia l'escalada 2.0, segurament en pobles petits com el vostre encara es tot mes directe, pero aixo no es un fi, mes be una bona eina per posar en contacte amb gent amb les mateixes deries.
Prenen bona nota d'aquesta nova linea a la Punta Milà i tambe de totes aquelles vies que aneu recuperant, obrint, o restaurant.
Feu servir espais com aquest per fer public el que creieu convenient. Seria una pena que la vostre bona feina no tingui la divulgacio que es mereix, a mes... en el mon vertical, L'Emporda es un dels grans desconeguts i estic segur que amb moltes cosses per oferir i sorprendens.

Bones escalades!