" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

***** Via dels Suïssos, 300m, 6a, Gran Capuccin (3.828m), massís Montblanc

diumenge, 26 de juny del 2011
Vacances... és el moment de gaudir, de ser amos del nostre propi temps i emprendre allò que duem tot l'any anhelant. Però el camí dels somnis sol ser llarg i accidentat i aquest cop després de mil i un contratemps salvats a darrera hora, encetem ruta amb la motxilla carregada de projectes i els amics imprescindibles pel que ens espera.


Així doncs no és casualitat que estem còmodament instal·lats al bell mig de la glacera, a tres mil quatre cents metres d'alçada i a tocar del refugi Torino. L'únic atzar que ens ha conduït fins aquí ha estat secundar al Ferran en la seva quimera i deixar-nos encomanar per la seva il·lusió inesgotable que aquest cop pren forma de fantàstiques torres de granit vermell.


Fa temps que no dormia sobre neu i a alçada, però hi ha coses que no s'obliden i aprofitem el dissabte ventós i desagraït per afermar tendes i agenciar-nos a cop de pala amb una cuina-menjador de luxe. Pels companys l'experiència és nova, així que els fem partíceps del vell ritual de fondre aigua i sopar amb la calma, mentre la llum s'esvaeix desvetllant perfils de nitidesa perfecte ara que res els destorba.

La nit és breu i la impaciència mala companyia, així que aviat cruix sota els nostres peus la neu regelada de la glacera, blanca, de relleus suaus i confiada, les esquerdes però, amagades. Així doncs la corda ens uneix per solcar aquests pendents evanescents que menen al plató glacial on s'alça un jardí d'agulles, pilars, contraforts i crestes mil cops vistos en fotos i fets realitat de sobte.


No triguem ni mig segon en identificar el monòlit que li ha tret la son al Ferran tant de temps, el Gran Capuccin, fantàstic bastió de verticalitat absoluta i geometria truncada solcat per rutes que són veritables reptes al vertigen.


Aprofitem per intentar situar el traçat de la nostra via, la dels Suïssos, que tot i ser la més senzilla de la paret promet “màxima vibrazzione”. Les pessigolles del meu estomac no em deixen estar parada gaire estona i el millor remei és arribar quan abans millor a la via i començar a escalar, així que un cop a la base del Capuccin ens equipem en un sospir i amb en Pere enfilem el corredor nevat que mena a l'inici de la ruta.


La rimaia és poc més que un esglaó i la paret caldejada ja pel sol convida a deixar enrere tanta neu i gel per gaudir de l'aspror de la roca amb les mans nues. Dit i fet, deixem fermament lligades botes, grampons i piolet a les terrasses discontínues que són la part baixa de la paret i emprenem la recerca del camí vertical que ha de dur-nos al cim.



Les primeres passes són incertes, dubtoses, no estem avesats a aquest tipus de roca, però a la que perdem la timidesa comença el festival i és un gaudir de fissures, diedres, xemeneies i bavareses.


Aquest primer tram resulta una mica caòtic, terreny indefinit on es creuen diferents rutes, el resultat lògic d'aquest batibull són vàries cordades donant voltes confoses fins que de sobte les ressenyes esdevenen clares i meridianes i tots coincidim a la mateixa reunió.


Alegre companyia de catalans, italians i argentins esperant torn ordenadament i per davant un llarg d'una elegància i lògica aclaparadora. Una placa d'aparença impenetrable desvetlla relleus subtils i fissures amagades que porten a un sostre explosiu i de cantell precís.


Contents de saber que som al camí correcte, deixem que el resta de cordades ens avanci i comencem a volar paret amunt seguits per en Ferran i en Josep. La ressenya ens dóna la pista, la resta és imaginació, escollir la millor fissura i seguir-la en una dansa cada cop més vertical.



Els llargs són exigents i no donen treva, tant aviat són atlètics, com d'una finesa inesperada. No cal dir que l'equipament te'l fas al gust, algun que altre pitó solitari et permet agafar aire als trams més difícils i la resta gas i amunt.



Mirar avall esborrona i escoltar els allaus de neu i pedres que baixen pel corredor veí acaba d'adobar aquest escenari ja de per sí prou impressionant. Malgrat tot l'escalada és fa més fluida i quan arribem dalt un gendarme on la via salta al vessant oest de la paret ens adonem que ja duem més de meitat del recorregut escalat.


I d'entre tots els imprevistos ens visita el que tots més temíem, el mal d'alçada. En Josep va tocat, insolació i escalar a gairebé quatre mil metres són mala combinació per fer tibades sobre el buit. Consensuem entre tots i refem cordades, en Josep rapelarà i ens esperarà a peu de paret i nosaltres esdevindrem trio, Pere, Ferran i jo.


Dit i fet, de nou cavalcant paret amunt, ara absolutament aèria ja que la via va per una llastra esmolada de cantells amagats i passos precisos. La següent tirada és brutal, una única fissura ratlla la paret, però esdevé traïdora, arrodonida i sense treva.


El grau de la ressenya no té res a veure amb la realitat, en Pere s'ha d'esmerçar a fons en aquest joc d'equilibri, tècnica i força i per si això fos poc té un ambientaso que t'acaba de prendre el poc alè que et queda. Però les sorpreses encara no s'han acabat, som sota el sostre que marca el fi de les dificultats, ens queda tan sols superar-lo i en un parell de llargs més som dalt, però la cascada d'aigua que baixa de dalt tira per terra les nostres esperances de trepitjar el cim del Capuccin. El sol ha fos la neu que s'havia acumulat en les nevades dels darrers dies i estronca l'escalada, però no els nostres somriures.


Emprenya no poder seguir ara que ja ho teníem a tocar, però tenim clar que després de la travessa del sostre no hi ha retorn i si tal com sembla la paret és molla podem tenir un disgust. Així doncs, la prudència mana, és tard i toca desfer camí.


Fem uns quants ràpels abans no trepitgem de nou la glacera, enganxada de corda inclosa i retrobada amb un Josep avorrit, però força refet. Tot plegat és gairebé fosc quan arribem a peu pla i nit tancada quan cansats, feliços i amb les sensacions de l'escalada encara a flor de pell arribem de nou a les tendes. Ja dins el sac els records prenen forma de relleixos esquerpes, granit fosc i moviments nous emmarcats en un dia lluminós d'aire, fred i blau dels somnis!

20 comentaris:

albertganxets ha dit...

uauuuuuu
quin escalador no es moriria de ganes per pujar a un pirulo com el capucin ???
i a més en excel.lent companyia

ho celebro!!!

lux ha dit...

Weii Felicitats als 4! i enhorabona!
quina passada!...i ja no puc dir gaire cosa mes...

:OOOO

una abraçada!

llembresku ha dit...

Moltes felicitats maresmencs!!!!!! Quin ambientasso que es veu a les fotos. Ha de ser impressionant!!!!!
Salut!!!!!

paca ha dit...

...ho sento pero haureu de tornar, per que el cim be que so val!!!!

jo la vaig fer al 91 i la recordo amb menys neu tot plegat.
sort i alçada!!!!

SEVIDE ha dit...

Enhorabona! Com sempre feu venir enveja sana.
Aprofito de pas per demanar info de primera mà, a veure si em podeu ajudar: com es veu la nord de la Tour Ronde? i la Chere al triangle del Tacul, practicable? tot i que les condicions poden canviar en 10 dies, a veure què m'en podeu dir.
Salut!!!

Lai ha dit...

bua... quina passada...!!! moltíssimes felicitats!!! ak és un dels somnis que no sé si mai arribaré a fer...

RATAFIAIRE ha dit...

Totes les paraules que puc dir es queden curtes davant l'excelent relat d'emocions i escalades que ha fet la Laura.
Van ser uns dies fantàstics, i unes escalades per guardar a la memòria, però com va dir algú, el currículum no té sentit si no es frueix de la bona companyia, i aquesta va ser insuperable.

Gràcies Josep, Ferran, Laura...

JAUME ORS ha dit...

... sens dubte increíble !!! Les fotos i després dels ullets que teniau ahir mentres ho explicavau ho dieu tot. Ara només esperem al setembre veure un bon reportage per reviure les vostres experiencies. Una abraçada ben forta a tots quatre.

TRanki ha dit...

Feicitats bows!!

Gatsaule ha dit...

Mil enhorabones, un relat apassionant en un entorn brutal!

Esperarem amb candeletes els nous capítols!

Alfredo ha dit...

Eysss, una pasada.
Fotos, la piada..
me pido un Capuccin!!
Lo mas aguantar a esos dos impresentables(Monta y Ferranet)jeje..

cuidaros

nenivan ha dit...

cagumsatanasgudaiijudasiscariot!!! quina canya de via nanus, felicitats per l'escalada.

PD: i jo aqui consumint-me darrera un ordinador. No us sobra un cap de corda lliure?

Fins aviat

xiuli ha dit...

felicitats per la via!! Un somni de molts que es perem un dia es faci realitat! Felicitats de nou!

RUMBA TEAM ha dit...

guapa via,jo la vai fer fara uns 5-6 anys i també ho recordo amb menys neu... aquest ultim llarg que us quedava abans de lo facil crec pensar que és el que em va costar més (fisura de mida cabrona amb verglass dins...vaig flipar i penso que era 6a no?) en fin el cim s'ho val...millor opció muntar tenda més aprop, al plató mateix aprop de peu de via, deixant distancia prodencial per posibles purgues i fotre un bon madrugon...pilles poca gent o ningú i més numeros de triunfar...
Salut i sort

alpinistaderevista ha dit...

Magnífica escalada en el millor terreny de joc del món. Els Alps són el paradís, la Meca, l'origen, la gènesi, l'inici i el final. Allà tot comença i tot acaba. El que no es trobi als Alps no es troba enlloc.
Una forta abraçada,
Joan

laura pi ha dit...

Albert,
ja ho veus que som de cor fàcil i qualsevol aresta, agulla o paret amb neu o sense ens treu la son, així doncs, com no hauriem de deixar-nos temptar pel Capuccin...

Lux,
vam intentar deixar el pavelló del maresme ben alt pels Alps i gairebé ens en sortim jejeje.

Llembresku,
en aquestes vies a part de l'escalada l'escenari és un plus afegit, però realment val mil vegades la pena. Ara que ambientaso també el de la cara nord de Montserrat... felicitats per les vies, que per cert en prenem nota i idees!

Paca,
tens raó ens va faltar el cim, així que ens em mentalitzat per entrenar fort, que no és qüestió de repetir via i les altres que hi ha són moooolt guerreras. Ara que si a l'hivern se'ns posa a tiro alguna amb piolet i grampons... no se, no se!

Sevide,
merci i posats a ser útils la nord de la Tour Ronde estava perfecta i el dia que hi vam ser hi havien 4 o 5 cordades escalant-la. La Chere al Tacul també s'estava escalant i es veia molt formada. A veure si teniu sort i els hi podeu fer un tiento que escalar amb neu i gel a l'estiu és un petit luxe.

Lai,
per viote l'oest del Naranjo, mil i una felicitats, un altre cop demostreu el vostre saber fer com escaladors. Vies com les del Capuccin les podeu escalar sense el més mínim problema amb l'única condició que esteu disposats a agafar piolet i grampons, la resta tàpia i amunt!

Pere,
al final el que queden sempre són les sensacions i els records. Tan important és gaudir planejant les vies, com escalar-les i sobretot recordar-les un cop fetes, perquè tan sols llavors són una mica teves i dels amics amb qui les comparteixes que són qui les fan tan especials.

Jaume,
prenem nota i podeu tenir per ben segur que al setembre us atavalarem amb fotos, videos i totes les batalletes que puguem recordar que no seran poques. Haureu de prendre paciència, jejeje.

Tranki,
la il·lusió i motivació mouen muntanyes i en aquest cas gairebé ens deixen al cim d'una d'elles...

Joan,
costa transcriure en paraules les sensacions d'una escalada i més d'una tan intensa com aquesta, però per intentar-ho que no quedi. Intentarem fer bé els deures i estar a l'alçada en els propers capítols!

Alfredo,
en Pere ja el teniem clitxat, ja portem temps escalant plegats, però la combinació Pere-Ferran realment és explosiva. Sort que en el fons són bons jans i excel·lents models per les fotos!

Nenivan,
ens sobra una corda i un munt de males idees,així que si et vols arriscar sempre seras benvingut.

Xiuli,
que mai faltin somnis i projectes que són els que mantenen viva la motivació. Aquest cop hem estat afortunats i hem pogut tocar-lo amb les mans i mai més ben dit.

Rumba,
al ser encara juny vam trobar encara força neu, de fet més de la que esperàvem. Ens vam quedar just sota el sostre de 6b o A0 amb els cordinos podrits que hi penjaven a tocar, ara que per arribar-hi vam haver d'escalar una fissura que ens va fer suar de valent i que no sabíem com encarar, suposo que és la mateixa que menciones. Si tornem per aquí de ben segur que muntem la tenda al plató al peu de parets, perquè hi ha prou vies i agulles per estar-s'hi un mes sencer escalant-hi o fins que els braços et diguin prou!

Alpinista,
els Alps és un terreny de joc amb infinites possibilitats i en la major part dels casos et posen les piles ben posades. Malgrat tot mai ens cansem d'anar-hi, llàstima que no estiguin més aprop!

Gràcies a tothom de tot cor i salut, tàpia i alegria!

ferran ha dit...

ostres laura quina piada mes maca, ja saps que ens agrada tot el que fas, pero ara llegint com escrius... encara mes..
unes vacances excepcionals per tot, sobretot per la companyia, repetirem aviat.. i l'any que ve la walker de las jorasses
molts petons per aquests 3 bons amics que em van fer tan bona companyia

ferranet

laura pi ha dit...

Ei Ferranet,
que m'has fet posar vermella! Ves amb compte que els Alps enganxen i vas en camí de ser-ne víctima, ara que per la nostra part encantats d'acompanyar-te a les Jorases i on faci falta, això sí amb unes botes com deu mana, jejeje. Compartir corda amb tu és garantia que mai faltaran els somriures.
Mil petons i tota l'alegria del món guapo!

4Recauxutats ha dit...

Quin viatge mes guapo!

laura pi ha dit...

Doncs sí nois, perquè negar-ho jejeje. Aquest cop els elements s'han confabulat al nostre favor i ens han sortit uns dies molt ben aprofitats. Ara que amb vacances així llavors a veure qui és el guapo que torna a treballar!!!

Salut, tàpia i sol!