*** Via dels Gallines, 230m, V+/Ae, Roc Galliner, Alt Urgell

dijous, 14 d'abril del 2011
Molt sovint escalar es part de l'excusa per la descoberta constant, ja sigui dels nostres limits, de personatges entranyables o de parets ignotes. D'aixo darrer a les amagades valls de l'Alt Urgell n'hi ha un munt, murs allunyats de facil visio i complexa arribada. Mentres remuntem la vall que resegueix l'allargasada muralla de Perles, just al seu darrera i amagades de mirades indiscretes i poc curoses, s'intueixen llargues parets de roca orgasmica, el Roc dels Collars, la paret dels Vinyals i mes cap a l'est el Roc Galliner. Just en aquesta darrera muntanya fa temps que hi tenim a l'agenda la via "dels gallines", oberta per en Masfi d'Avinyo. Despres de llegir en la singular resenya que van publicar que la defineixen com una via: simpatica i amable, amb passos puntuals de Vº grau i força equipadeta, constatem que resulta ideal per avui que no tenim gaires ganes de guerra.

Despres de moltisimes corves arribem a l'Alzina d'Alinya i seguim la pista que ens ha de dur al coll de Maçana, pero al poc optem per seguir a peu i evitar problemas amb el pedregos terreny. Una aproximacio si mes no singular, en cap moment mentres t'apropes es veu la paret que vas a escalar, toca deixar el vehicle molt d'on acabarem l'escalada o sigui aproximarem en baixada per terreny molt poc trepitjat i amb la sensacio constant que no anem pel cami correcte, si haguesim tingut aquest croquis que hem fet, tot hagues sigut força mes facil.

Superem un primer esglao amb l'ajuda d'una corda fixe i seguim avall per terreny trencat que no convida gens a retornar per aqui en cas de fracas durant l'escalada. Fins el darrer moment que no ens apareix de cop i volta la ruta a escalar, la tenim tant a prop que no es facil agafar referencies, la roca es veu magnifica amb trams de vegetacio, una linea amb força ambient. Es la tipica via que a priori pot semblar mes dificil arribar, que escalar-la.

En no res, ja estem enfilats i decidim que Laura s'encarregui de les tirades dificils i jo les de navegar, sembla mentida una petita lesio a un dit com pot baixar l'autoconfiança cada cop que t'enfrontas a un pas en el que cal donar la talla. Quan duu pocs metres escalats ja veiem que aqui el grau esta ben apretat i d'asegurances no regalen cap ni una. Just abans d'enfilar el tram mes vertical es lien les cordes i encertadament pujo a fer una R de circustancies just al peu de la tirada mes vertical, es tracta d'una preciosa escalada molt mantinguda i que trobes el pito en el punt just. Als darrers metres no fa el flaqueig a temps cap a la reunio i acaba essent un final de llarg al mes pur estil Tarzan.

La segona (o tercera) tirada corre del meu compte, d'entrada abans de sortir de la reunio no tinc ni ideia per on anar, cap assegurança ni senyals de pas a la vista que em doni pistes, opto per fer una travessa a esquerres molt lletja i amb les males sensacions de tenir totes les repises de peus sobre terra o fullaraca, el GPS treballa a tope, ni idea cap a on anar, al final alla lluny crec veure el diedre del final del llarg i cap alla que vaig obrint-me pas gairebe amb la destral, per sort un diedre xulu, xulu! normal no veure el material, sols hi havia un pito i estava amagat. He de confesar que al poc d'iniciar aquest llarg me han vingut unes ganes enormes de baixar-me de la via, pero nomes de pensar en remontar aquell tarteram de l'aproximacio me han pujat els anims per seguir escalant.


La tercera tirada sortim per la dreta de la reunio i sempre buscant el cami mes facil i logic, busquem alla on la vegetacio ens va obrint cami, fem una petita diagonal a esquerres fins trobar un petit diedre que ens deixa a una nova reunio. Per cert, curios equipament el de la via, uns bons "manetes" els seus autors amb pitons inox cassolans, millors que alguns que venen a les botigues i xapes de reunio artesanals on no entren els mosquetons HMS.

La quarta tirada es veu preciosa resseguint un fil de roca i que just quan s'acaba aquest ve el pas mes catxondo de la via, a la ressenya surt graduat de cinque (sic.). Laura s'ho mira i remira del dret i del reves, es bem obligat i fi on cal escalar, intenta protegir a una sabina seca, pero aquesta no aguanta ni el pes d'una cinta expres, col.loca finalment un friend a prop, cop de gas i amunt. Quan es el meu torn em quedo gratament sorpres de quin estat de gracia esta aquesta noia darrerament, que duri!


Despres d'un llarg de tramit a traves d'un jardi, hi la possibilitat de poder abandonar si volem desde aqui, jo he de confesar que fa una estona donaria per acabada aqui la via, pero despres de veure a Laura el subidon i autoconfiança que porta, no dubta ni un moment en encarar el que a priori son els dos llargs mes durs de la via. La sisena tirada comença per un bonic diedre vertical que va superant un parell de panxes amb unes fissures genials per catxarrear, el segon desplom es facil superar-ho en Ae, just superada aquesta es troba una R intermitja, pero ella segueix amunt, ara per un terreny mes rampos pero tambe mes trencat. just al peu d'un desplom es munta l'incomoda reunio.

Ara es el meu torn, pero em cago i reculo capcot. Sortida de reunio en llarga travessa, finisima de peus i impossible de protegir fins un clau. Despres pasatges verticals sobre roca discreta per gaudir al maxim de l'escalada fins el darrer metre.

La via no acaba a cap cim, ni promontori, mes aviat a una aresta que cada cop es va definint i esmolant mes i mes, pero tot i els seus passatges aeris progresem amb les cordes lligades a l'esquena. En resum una via que et deixa un excel.lent sabor de boca on la solitut esta garantida, llastima no s'hagi fet una mica mes a fons jardineria durant la seva apertura i poder alguna asegurança per evitar embarques mes que probables. Els graus que posa la resenya cal agafar-los amb pinzes i poder afegir a la definicio dels aperturistes...: simpatica, amable I FORÇA CATXONDA!