" La il·lusió ens fa l'horitzó més ample "

** Pic del Sotllo, 3.072m, Vallferrera

dimecres, 22 de juliol del 2009
En Josep i en Jordi estan treballant al refugi de Vallferrera (de fet entre ells dos i els paletes el tenen absolutament potes amunt!), així que aprofito per anar a tatxar algun que altre tres mil de la meva particular llista. La idea inicial és pujar al Rodó de Canalbona, seguir crestejant cap a la Punta Gavarró, d'aquí a la Pica i acabar al pic del Sotllo, d'aquesta forma, sense masses complicacions em ventilava d'una tacada els tres mils que tenia penjats per aquesta vall pirinenca. Una cosa és la teoria i l'altra la pràctica i a muntanya gairebé mai coincideixen, sobretot si els temps es posa en contra nostre. Una bona tempesta nocturna ja fa que em llevi a l'expectativa de com serà el dia, sembla que hi ha sort, així que a les set del matí ja soc enfilant la primera rampa.



El cel es veu seré i radiant, el que no comptava era amb el vent, que a l'entrar al barranc del Sotllo gairebé em tira a terra. Doncs anem bé! és el primer pensament que em ve al cap, el segons: segur que més amunt el vent afluixa! Així que segueixo amunt sense preocupar-me massa, el camí és de bon fer i gens perdedor i abans del que em pensava soc a l'estany del Sotllo. El vent segueix bufant de valent i enlloc d'afluixar sembla augmentar d'intensitat per moments.


En fi, quan arribi a l'estany d'Estats decidiré! Hi arribo en un no res, després de creuar-me amb quatre nois que han fet nit allà dalt i baixen desmoralitzats per les fortes rafegues que no et deixen ni estar de peu. Ufff, la cosa no pinta bé! fer el Rodó de Canalbona i la punta Gabarró absolutament descartat, amb la que està bufant allà dalt impensable crestejar! Però ja que estic aquí no penso donar mitja volta encara, vaig molt bé d'hora i no es veu ni un sol núvol.

Enfilo la ja coneguda i un xic penosa pujada del Port del Sotllo i amb només un parell de paradetes soc dalt, ara que els darrers vint metres han sigut avançar contra una ventorlera que et tirava a terra, això sí un cop dalt el Port i creuat a l'altre vessant el vent s'atura com per art de màgia. Un cop a recer menjo una barreta i avalua la situació, des d'on soc es veu perfectament el Sotllo, endevinar per on va la pujada no es tasca fàcil, un gran pedregar que convida a pujar per múltiples llocs, cada qual més trencat que l'anterior.

L'opció més lògica seria anar a buscar l'aresta i reseguir-la fins el cim, però avui no és viable, així que m'ho agafo amb resignació i pujo penosament pel tarteram desfet que et mena sota la muralla final del cim. Per sort aquí el vent passa per sobre, doncs sinó ni podria intentar la grimpada final. Deixo els pals repenjats en una roca, ja els recolliré a la tornada i vaig amunt. No és difícil i es pot pujar per on millor et sembli i un cop al cim per si hi hagués algun dubte de si hi hem arribat el llibre de piades et dóna la benvinguda.

Com sempre la vista magnífica, des d'aquesta atalaià es veu la resta del cordal, el Verdaguer, la Pica i al fons el Gabarró i el rodó, però aquests darrers els deixarem per un altre dia, avui no serà.

La baixada és rapidíssima, un lliscar per tartera i deixar-se anar, ja tocava! Baixant em vaig creuant amb gent que puja amb els mateixos dubtes que jo amb el vent, els encoratjo ha anar amunt i segueixo desfent el camí pendent avall.

Al migdia ja soc de nou al refugi i sorpresa, m'hi esperen dinat en Josep i en Jordi i m'han guardat un enorme plat de fideus, d'això se'n diu arribar i moldre, una jornada ben profitosa!