Gourette, un lloc que tan bons records ens ha deixat aquest passat hivern i ves per on, en la nostra recerca de petites joies pirenaiques hem trobat un nou motiu d'admiració d'aquestes valls. Avui anem fins a la ben anomenada via més clàssica de Gourette, la cara est de l'afilada Pene Sarriere.
Durant l'aproximació hem de reconèixer que hi havia un petit neguit: aquesta via té el segell Ravier i ja tenim bona experiència en com les gastaven aquell parell en els seus Vº i V+ clàssics. A dir veritat tampoc l'hem pogut tastar en el seu estat original ja que el malaguanyat Bunny en el seu moment la va reequipar amb expansions.
El primer llarg és potser el més “tonto” de tots, unes travesses fines que t'agafen en fred, el segon llarg, en canvi, no té cap més interès que anar a buscar l'evident esquerda diagonal que solca la paret, però que en cap moment arribem a tocar i, a partir d'aquí, comença l'espectacle!
Llargs de placa amb una pressa d'escàndol, amb passos prou verticals i en travessa, amb les assegurances en el seu punt exacte. Sobretot destacar el quart llarg, 50 metres que no volíem que s'acabessin mai i en els que hem xalat con feia temps que no ho fèiem. En la següent tirada, en teoria, està el pas clau de la via, un petit desplom i Laura no ha dubtat ni un moment en descobrir els seus acrobàtics passos.
En el darrer llarg hem apurat la corda al màxim, fins al mateix punt culminant de l'itinerari, però no hem entrat per la xemeneia original de la nostra via, sinó pels darrers metres de la “Wallon” i aquí ens ha calgut algun camalot.
Des del cim unes vistes superbes de la virgueria geològica que és la Pene Sarriere, no es podia esperar altra cosa amb aquest fàl·lic nom, oi!
I, com tot en aquesta via no pot ser de color de rosa, després de tota una nit de pluja ens espera una baixada molla i relliscosa, de fet tal com l'hem trobada no és apte per a cardíacs. Bé... i ja posats a demanar, per què no 200 metres més de via? Avui creiem haver descobert el per què a una via se l'arriba a considerar una clàssica, potser perquè en un matí de dissabte hi havia 8 cordades enfilades?
5 comentaris:
Ole Josep!!!
Jo la vaig fer amb el Ferran i l'Ester i la vaig piar al Vertex pq es fantàstica...
Per cert, proposo que ens veiem algun finde per sortir plegats a fer alguna cosa de neu....
Jordi ALpino
Hola Jordi! doncs si es una via 5 estrelles i poc coneguda per aqui.
Com sou els roqueros ehhh, mentres fa caloreta ningu es es recorda de la prole, pero quan arriben els primers freds tot son propostes deshonestes, tant es... estem encantats de dir que si a qualsevol temptacio.
Una abraçada i ja saps on trobar-nos quan vulguis!
josep i laura
Per cert, no t'oblides d'algú... que jo també hi tinc molt a dir i fer en aquest blog jejeje
Petons, Laura
Ostres Josep i Laura!!
quin blog tan xulo!!!
l'he descobert en un link;) i com m'agrada la vostra seleccio de vies !!! uaauuu!!
l'anire seguint segur!!
una abraçada!
Veus, jo la vaig fer encara amb l'equipament original, però en fa tants d'anys que no me'n recordo gaire. El que si recordo és una meravella de via, aèria i exigent, que ens va deixar un molt bon regust !
Enhorabona pel blog !
Hola Lux,
gràcies, el blog és l'excusa perfecte per anar fent un petit recull de les activitats que vas fent i sobretot de les sensacions i els amics amb qui les comparteixes. Nosaltres ja fa temps que anem seguint el teu blog i anem prenent nota de futures vies, tot i que el nostre grau en roca és força més modest jejeje! Res a veure si coincidim algun dia d'aquests penjats en una paret. Petons guapíssima i a seguir tibant amb ganes i il·lusió!
Ei Gautsaule,
la veritat és que la via és tot un descobriment, coneixiem la zona de Gourette de l'hivern passat, però en roca encara no hi havíem fet res i vam sortir meravellats. La llàstima és que se'ns va girar el temps i no vam poder seguir esalant. Però de ben segur que hi tornarem, el lloc és una petita jòia i ens hem quedat amb les ganes de tastar més vies!
Publica un comentari a l'entrada