**** Hiwatta (125m, 6a+/Ae), Miranda de les Boïgues, Agulles, Montserrat

Divendres, 21 de juny de 2024

Monòlit convertit en muralla, el vessant est de la Miranda de les Boïgues és un altra versió d'Agulles. Paret d'ombres i contrallums feta de bosc que s'enfila per les seves obagues, baumes i còdol menut. L'escalada es centra en una placa aparentment simple, però on s'expressen moltes coses.

Cal tenacitat i confiança per encarar aquest conglomerat negat a la intuïció. La Hiwatta fa pensar. El temps s'atura en els seus passos. Hi ha vies que estan fetes d'aire, navegar-les és misteri preservat. I nosaltres sols en aquesta regió encantada!

Notes d’interès vertical: Hiwatta (ressenya ABC), esplèndida clàssica vuitantera que hauria de ser referent. Em reitero en el que vaig dir en el seu moment, elegant, sinuosa i perfectament executada, el pas del temps no ha fet més que destacar la força del seu traçat. Escalada austera on cal llegir bé, fa escalar i molt, en aquest pany il·lustre no hi ha altre argument que valgui.

- Oberta amb destresa el maig de 1981 per Manel Sugranyes, Ritchie Pelegrina, Rafa Alacuart i Oriol Pié.

- Equipada amb les assegurances justes i poques possibilitats d’afegir res. Actualment es troba completament restaurada amb bolts, tant tirades com reunions.

- De material necessitem dotze cintes, estrep opcional.

- Conglomerat típic d’agulles, còdol menut, tacte que dóna feina i lectura difícil. Panys compactes amb predomini absolut de la placa i verticalitat constant, les fissures són mera insinuació de formes arrodonides.

- Grau pensat per bons montserratins, collat per als qui no estiguin habituats a l’escalada de gest sobre còdols roms i regletes menudes (6a/6a+ oblig). Els artificials demanen escalar entre expansions, per qui vulgui provar-los en lliure trobareu la dificultat a la ressenya del Luichy.

- Compromís mitja, per sota del sisè grau assegurances distants, alejes a tenir en compte. Arrencada del terra molt fina fins caçar el primer bolt. Descens amb un parell de desgrimpades delicades.

- Orientació est, sol matiner a la paret, tot i que els primers metres al romandre dintre bosc queden a l’ombra fins ben entrat el dia.

- Traçat intel·ligent, demostra saviesa al navegar entre baumes i fissures sense estalviar-nos un àpex de la seva verticalitat, però permetent-nos gaudir-la. L’austeritat és norma, la línia demana bona tècnica i cap serè per gaudir de l’escalada. En conjunt recorregut exigent i de sòbria elegància, molt propi de l’estil dels anys vuitanta (foto Same UEC).

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta de federat 3€).

- Aproximació, seguim el GR passant pel Coll de la Portella, baixem per l’altre vessant i continuem en direcció al refugi Vicens Barbé. Abans d’arribar-hi, però trobem l’ampla canal del Cirerer i hem de localitzar una traça difícil de veure que comença un parell de metres abans de la pròpia canal i s’enfila a l’esquerra traçant una diagonal fins la base de la Miranda de les Boïgues. La Hiwatta és de les primeres vies que trobem, comença just a l’inici del pendent que ressegueix la paret (croquis general Onaclimb). Primers bolts visibles sota gran bauma (40min).

- Descens, delicat, cal fer un parell de desgrimpades exposades (III). Un cop al cim anem a la dreta (direcció nord) i desgrimpem un ressalt que ens deixa al coll entre la Miranda i el Mirador de la Miranda. Hi ha la possibilitat de fer un ràpel aprofitant un espit amb maillon. Seguim cap a ponent per fer una segona desgrimpada des del Mirador, caminem uns metres i després de remuntar un petit ressalt arribem al Camí d’Agulles (marques vermelles). Anem a l’esquerra, atents a marques i fites que ens condueixen fins el Pas de la Portella des d’on desfem l’aproximació (45min).

La intensitat de la Hiwatta t’agafa per sorpresa i t’obliga a concentrar-te de tal manera en la paret que perceps el seu batec. Vies en les que aprens a fer camí.

companydeviatgeiatzars:Lau

π

*** Adictes al Dissolvent (150m, 6b), Dent d’en Rossell, Núria

Dimarts,18 de juny de 2024

El groc fa estiu i la Dent d Rosell n'ha captat la sintonia a la perfecció. El seu perfil es retalla net recolzat en un cel que agilitza el seu relleu. M'agrada com llueix, en la llum del matí totes les línies hi semblen possibles. Avui però no és dia de fissures, hi ha ganes de placa i ens decantem per l'Adictes al Dissolvent.

Granit pirinenc, la cosa va de regletes i algun que altre desplom per donar una mica de picant al tema. Roca enamorada del verd, de saludable adherència i gest propi que no sempre és fàcil d'entendre, és un plaer tornar-hi. L'Adictes sap fer espontània qualsevol iniciativa de verticalitat, descomplicada i bonica ens imposa com única obligació gaudir-la.

Naveguem vers la certesa que dóna la generositat de l'equipament, fluint per la paret amb la naturalitat del qui s'ho passa bé escalant. L'estiu a la Dent hi té sempre la porta oberta, el donem per estrenat a la seva muralla.

Notes d’interès vertical: Adictes al Dissolvent (ressenya JoanAsín), atractiva i ben protegida s’emmarca perfectament en el conjunt d’escalades de nova fornada pensades per al gran públic. Una via de merescuda popularitat en un entorn d’alta muntanya que sempre fa bonic.

- Oberta per Àngel Rafart i Sergi Martínez (Patu i Xexu) el juny de 2015.

- Una via equipada amb caràcter esportiu amb bolts i un únic pitó anecdòtic. Perfectament assegurada permet arriscar sense patir, tan sols el penúltim llarg té un xic més de distància entre bolts que dóna un punt d’intensitat i et concentra de cop. Totes reunions equipades.

- De material només necessitem dotze cintes, estrep opcional.

- Granit de la Vall del Freser, compacte, adherent i amb inevitables trams de molsa i vegetació que persisteixen malgrat la freqüentació de la via. Predomini de placa amb cantells roms on les regletes donen la clau de pas. Un breu tram de bavaresa i un parell de desploms aporten varietat a l’escalada. Trams bruts i sortides a feixes terroses són lo únic que desllueix la sòlida identitat d’aquest granit.

- Grau emmarcat dins cànons convencionals (V+ oblig). Escalada tècnica de gest i adherència que es reserva la força pels desploms. Pensada perquè no obligui.

- Compromís baix, l’equipament domestica la paret.

- Orientació sud, vessant de ple sol, tot i l’alçada a l’estiu la calor es deixa notar.

- El regne de la regleta, traçat fet a mida. Basat en les millors plaques, té l’encert de cercar un parell de desploms que donen intensitat i afegir una bonica bavaresa i un breu diedre que refresquen altres tècniques més enllà de l’adherència. Són els bolts els que fan sorgir l’evidència de la línia que en les distàncies curtes demostra enginy i estil. Bonica i ben trobada, cada tirada té el seu què, tan sols el cinquè llarg exhibeix personalitat pròpia i obliga en els passos.

- Accés, des de Queralbs prenem la carretera que puja a Fontalba i aparquem passat el primer grup de cases en un dels dos aparcaments de l’esquerra (enllaç maps). A l’altra banda de la carretera surt el Camí Vell de Queralbs a Núria, al costat d’una pista asfaltada de manteniment del cremallera (rètol).

- Aproximació, agafem el Camí Vell que puja sense pèrdua per mig de bosc. Després de creuar alguns torrents i passar per una bauma el bosc s’obre i trobem una cruïlla. Deixem el camí pel que veníem (camí de Núria pel Pont Cremat) i girem a l’esquerra (camí de Núria pel Roc del Duis). Pugem fent llaçades i poc abans d’arribar a la paret, quan ja la tenim a la vista ens fixem en les fites que a través del bosc ens marquen la llarga diagonal que ens porta cap a la base de la Dent d’en Rossell. Si ens passem el trencant també podem pujar per la tartera que hi ha just abans de la paret (fites).

Pugem fins la part alta de la tartera per buscar l’extrem esquerre d’un esgraó rocós on unes fites ens indiquen el millor pas per les vires que porten a la base de la paret (50min). La via discorre per la part esquerra de la muralla i comença a l’esquerra d’una curiosa columna repenjada per on va la via dels Duis (foto oberturistes). Els primers bolts són visibles, tot i que els del desplom costen de veure.

- Descens, acabada la via remuntem uns metres a l’esquerra per anar a buscar unes campes d’herba i sense pujar a la carena flanquegem a l’esquerra fins el crestall on trobem les fites que marquen el descens. Baixem sempre per la mateixa cresta o sense separar-nos massa amb alguna desgrimpada senzilla (II) i un curt tram amb una corda malmesa. Baixem fins un ampli coll herbós que dóna pas a la gran canal que porta a la vira on comencen les vies des d’on desfem el camí d’aproximació fins el cotxe (45min).

Hi ha dies en els que escalar és plaer simple, l’Adictes al Dissolvent ens obre les portes de la verticalitat més amable de la Dent d’en Rossell. Granit estiuenc que convida.

conspiradordelavertical:David

π

**** Cade (220m, 6a/Ae), Agulla del Centenar, Frares, Montserrat

Dissabte, 8 de juny de 2024

Hi ha escalades que són bones i que seguiran sent bones per més temps que passi. En l'Agulla del Centenar la línia ho és tot, bellesa, esforç i recompensa, la Cade és elegància sense filtres. La vigència de la seva lògica no fa els passos més fàcils, però és d'un atractiu que transforma en racional la verticalitat de la muralla.

Aquí la placa tan sols és tràmit per arribar al magnífic diedre que converteix aquesta clàssica en imprescindible. La seva netedat marca estil. Dues rotundes parets i una simple fissura contenen totes les nostres passes, l'estètica de l'escalada és simplement perfecta. Conglomerat amb tacte de la nord i rovell donen a la via un compromís fàcil de rebaixar amb flotants.

Equipar és alhora plaer i necessitat, sensacions que ja coneixia, però que necessitava tornar a experimentar. Fa anys vaig escalar la Cade quan encara em faltava rodatge per entendre el seu llenguatge. No tocava. Se'm va quedar la certesa, però que hi tornaria perquè la magnitud de la via fos plena. He estat fidel al meu propòsit, traç impecable el d'aquesta fissura amb molt a dir encara.

Notes d’interès vertical: Cade (ressenya Edunz), gran clàssica de Frares per la bellesa i elegància incombustible de la línia. Tot i ser de les més repetides de la muralla, manté el caràcter amb que va ser oberta i l’ambient sever de vessant nord. Una joia que el pas del temps no fa fet més que realçar, esplendor vintage plenament actual.

- Oberta de forma magistral per Joan Badia, Emili Albir, Josep Lalueza i Ramon Masats el maig de 1974.

- Via semi-equipada amb l’austeritat que caracteritza als recorreguts tradicionals, llevat d’algun bolt ocasional a les tirades només trobem material antic, per no dir d’època (burins en mal estat, tacs de fusta testimonials i pitons ben col·locats). La major part d’assegurances es troben concentrades al primer llarg i al quart, la resta de la via és a equipar en gairebé la seva totalitat. Predomini de fissures franques d’assegurar, tot i que la regularitat de la seva amplada obliga a dosificar flotants. Reunions equipades i rapelables (2 o 3 bolts amb anella), excepte la R5 a muntar en un arbre.

- De material necessitem vint cintes, joc de tòtems/friends (de tòtem negre a C4) i repetir de C1 a C3, tascons grans, dues plaquetes recuperables i estrep. C5 opcional, útil al quart i cinquè llarg per rebaixar exposició.

- Roca, conglomerat que obre les portes a l’aventura per qualitat no sempre certa i les múltiples possibilitats de protegir que brinda. En conjunt la roca és bona, tot i que el tacte no és el seu punt fort, la pàtina de la nord es deixa notar. Còdols robustos on predominen cantos roms, tan sols al quart llarg trobem forats que realment mosseguen, la sensació al tocar-los és espectacular. Cal prestar atenció al pedestal inicial del primer llarg, roca crostosa combinada amb fang. Els murs que defineixen el diedre són per norma compactes, tan sols a la part final del cinquè llarg els còdols es converteixen en mòbils. Compte a la tercera tirada, senzill, però descompost, vires en equilibri.

- Grau intens, reflexa el caràcter aspre de la nord. Llargs mantinguts i amb tan pocs reposos com assegurances, demanen bona tècnica de diedre i encastament per gaudir del lliure. Trams atlètics acaben de collar la dificultat (V+/A1 oblig).

- Compromís mitjà/alt, tot i que les reunions estan reequipades amb bolts i la fissura permet protegir al gust, les tirades conserven encara les assegurances originals i resulten precàries pel rovell i escasses. Trams de roca a controlar sumen aventura al conjunt.

- Orientació nord/nord-oest, ombra durant gran part del dia, l’estiu és el seu moment.

- Traçat lineal (foto DesventurasyMilagros), una única fissura ho arranja tot per guiar-nos inflexible fins a tocar del cim mateix. Elegància visual que es trasllada a l’escalada, un recorregut on es demostra que amb poc es pot fer molt. Tan sols el primer i el darrer llarg no discorren pel magnífic diedre al voltant del qual gira la via.

La primera tirada comença plaquera, combinació de lliure i artificial sobre peces velles que ens deixa una mica descol·locats, fins que no assolim la fissura costa saber com anar-hi. Després ja verticalitat, netedat i tècnica de diedre en tota la seva varietat. Segon llarg de manual, sostingut i elegant a parts iguals. Al tercer deixem momentàniament el diedre per escalar el pany esquerra, senzill, però descompost. La segona i tercera tirades es poden enllaçar.

El quart és el llarg estrella de la via, una fissura que es redreça fins a desplomar, de la seva mà resseguim el sostre que ens retorna al diedre més convencional. Atlètic i aeri, et deixa encès, tremendament clàssic. Cinquena tirada que no es pot menystenir, diedre d’una amplada que cal saber gestionar i tram final per placa senzilla, però amb una roca que activa alertes. Sisè llarg, voregem la bola cimera fins situar-nos en el vessant que mira al Bruc i pugem pel terreny que veiem més obvi, senzill i net.

- Accés, des de l’aparcament de Can Maçana (enllaç maps), de pagament festius i caps de setmana (6€, amb targeta de federat 3€). 

- Aproximació, des de Can Maçana prenem el GR172 que voreja la muntanya en direcció el Monestir. Creuem per sota la Cadireta i més endavant el camí es bifurca, agafem el trencall en direcció Coll de Porc. Pugem fent esses i en una segona cruïlla anem a l’esquerra, el camí ara comença a planejar sota la muralla.

Abans d’arribar al Bisbe pugem per un corriol a mà dreta (fita) fins a peu de paret i flanquegem per una vira cap a la dreta. Després de destrepar per una corda fixa comença la via, localitzar-la és senzill, el seu diedre és inconfusible (50min). El primer llarg discorre per una placa situada a l’esquerra de la vertical del diedre (assegurances visibles).

- Descens, des del cim fem un ràpel (40m) pel vessant sud fins al fons d’una canal que ja ens deixa en el mateix camí (alta ruta de Frares, marques blaves). Seguim el camí en direcció est i quan arribem a la Canal Ampla (marques blanques) tombem a l’esquerra i baixem per la canal fins el refugi Vicenç Barbé. Des del refugi prenem el GR que creua pel Pas de les Portelles i ens retorna a Can Maçana (1h).

Amb el pas del temps aprens que si li dones una oportunitat la intuïció funciona, la sabia bona aquesta via i ho és, l’experiència m’ha permès redescobrir-la en una faceta més plena (enllaç primera coneixença). Un tros d’història montserratina que ha de formar part del bagatge de tot escalador clàssic.

conspiradorsdelavertical:Lau&David

π