**** La Danza de la Lluvia + Diedro de las Sirenas (230m, 6b+, 6a+ oblig), Puig Campana, Alacant

Dijous, 29 de desembre de 2022

El calcari estima l'aigua, la necessita per forjar la seva identitat, sense ella nosaltres no sabríem dels seus camins. Atracció que en ocasions cristal·litza en itineraris magnífics capaços de fer sublim el pany més esquerp. La Danza de la Lluvia n'és un, escalar-la ens fa afortunats.

El seu és un traçat que entén el Puig Campana i deixa que s'expressi a través d'una roca que ens ho dóna tot. Una línia de fissures ens guia a través de murs on infinites gotes han deixat la seva empremta. Calcari filós, punxant, que talla l'alè i afina la tècnica, gràcies a ell la verticalitat juga al nostre favor. I quan la paret per fi es digna a donar-nos una treva seguim pel Diedre de las Sirenas, espectacle de via.

Entrem en una altra dimensió, la roca es converteix en corall, milers de crestalls diminuts que ens afermen a una tensió que parla el llenguatge del buit. Diedre apoteòsic, crea el seu propi espai i l'emplena d'una elegància contestatària que et deixa en estat de gràcia. El vent es suma a la festa, ja fa estona que corre per la paret i ens recorda que aquí no som terrenals.

Notes d’interès vertical: quan plaques i fissures es combinen amb una roca sputnik el resultat és una escalada que no és d’aquest món, estem a La Danza de la Lluvia i el Diedro de las Sirenas (ressenya Luichy). Dos itineraris que sumats ens brinden una línia única, d’una elegància tan rotunda com els mateixos passos que li guarden el secret, perquè l’indiscutible atractiu del traçat resta eclipsat per la poderosa presència del vessant sud del Puig Campana.

La Danza va ser oberta l’any 1990 per P.P. Díaz del Río i diferents companys de Cartagena que respectant la naturalesa de la línia varen optar per un traçat semi-equipat amb bolts, alguns claus i uns pocs ponts de roca. La primera i darrera tirada les trobarem gairebé netes i a la resta no està de més col·locar alguna peça, sovintegen trams amb aire i bones fissures.

L’any 1994 Rosa Real i Carlos Tudela obren l’espectacular Diedro de las Sirenas, quedant una via gairebé equipada (bolts). Els alejes són interessants, però a la que t’hi poses descobreixes que els bolts estan on toca, tot i que més d’un a contramà. Totes les reunions muntades (bolts) i algunes amb anelles de ràpel. La Danza va ser re-equipada el 2010.

De material necessitem quinze cintes, semàfor d’aliens, friends fins C3, tascons i estrep a discreció. Roca impressionant, calcari de gotes d’aigua i regletes perfectes amb un tacte ultra adherent que fa possible una escalada minimalista i de precisió. Diedre final excepcional, roca corall i cantells de fil perfecte, esdevenim elegants per força.

Sostinguda i obligada en el sisè és una via de continuïtat, en general força tècnica tant en plaques com en fissures i amb passatges atlètics, el grau podria ser revisat a l’alça, sobretot en la Danza. Convé dur un 6a+ ben afermat. La seva orientació sud-est garanteix sol des de primeres hores del matí.

Traçat (foto Luichy) intel·ligent i decidit en el que predominen les plaques a l’inici, però que es converteix en magnífic terreny de fissures a la part superior. En conjunt és una via que et fa llegir i molt perquè tot i que les assegurances et marquen el rumb i les fissures són franques li manca l’evidència del gest. La lògica i la noblesa de la roca són les millors eines de que disposem per resoldre els moviments.

Destaca el segon llarg com el més obligat i el darrer com el més psicològic per la distància entre assegurances i per la imponent imatge del diedre que si d’alguna cosa va sobrat és de presència. La finura de la tercera tirada li dona un plus de tensió inesperat. Cinquena tirada la més clàssica de totes, es gaudeix navegant-la.

Acabada la Danza de la Lluvia en l’anomenat “Jardín de Alicante”, la sisena tirada flanqueja en lleuger ascens cap a l’esquerra per terreny desagraït de roca descomposta i vegetació (III), la referència a seguir és l’irrepetible Diedro de las Sirenas. Caldrà escalar l’inestable pilar que el sustenta per arribar-hi (V). No cal fer la reunió intermèdia que trobem amagada a l’esquerra abans d’arribar al pedestal. El Diedre de las Sirenas és dels millors que pugueu escalar mai, vertical i cec, impacta.

Accés, des del poble del Finestrat anem a la Font del Molí al capdamunt de la vila i seguim per la carretereta aproximadament un quilòmetre. Lo ideal és aparcar en la petita esplanada que trobem al marge esquerre (enllaç maps) uns cent metres abans d’una gran esplanada en el marge dret amb un rètol de prohibit aparcar (heliport).

Aproximació, en l’esplanada de l’heliport prenem un marcat camí amb marques grogues i blanques (PR-CV) que primer puja fort i després planeja còmodament. Prenem el primer trencant que trobem a la dreta (fita) i pugem en direcció al Puig Campana. El desviament està just abans d’un arbre amb marques grogues i blanques.

Seguim per un sender ben traçat que supera un contrafort rocós i puja decidit cap al vessant sud, només la part final és més indefinida (50min). Un cop a l’alçada de la paret deixem el camí i flanquegem a l’esquerra, La Danza de la Lluvia comença uns metres a l’esquerra de la Diedros Mágicos i de la Diada del País Valencià (foto localització). Té el nom picat a la roca, però és molt tènue i costa de veure.

Descens, tres ràpels per la via. Des de R8 fem un ràpel de 60m fins la feixa de la base del pedestal des d’on desgrimpem fins R5. Des de R5 rapelem fins R2 (60m) i des d’aquesta tercer ràpel (60m) fins el terra. També hi ha l’opció d’un cop acabat el Diedro de las Sirenas escalar un parell de llargs de l’Esperó Central fins arribar a les vires superiors per les que es baixa caminant cap a la dreta (descens llarg i entretingut).

Bellesa on res no destaca, però en la que anem entrant paulatinament fins quedar-nos captius. Vies com aquesta són un viatge... són el viatge, el que ens endinsa al cor del Puig Campana. Escalar-la és una festa. Quan la roca és somni!

**** Same + Virginia Díez (385m, 6b+, 6a+ oblig), Penyal d’Ifach

Dimecres, 28 de desembre de 2022

Un penyal sempre vesteix i si és sobre el mar encara més, en tenia ganes de la roca clara d'Ifach. No és fàcil escollir-hi línia, la verticalitat és troba còmoda a les seves parets i converteix en atlètica qualsevol intenció d'escalada. S'imposa el buit i una cautela instintiva sorgida del tacte d'aquest calcari polit fins el desgast. Amb aquestes premisses encetem via, una combinació que s'endevina intensa, Same més Virginia Díez.

Dos itineraris diferents en estil, però amb el mateix caràcter murri. I compleixen expectatives, vaja si les compleixen, ens regalen un viatge trepidant que ens endinsa en el sentit literal del terme en el flanc oest del penyal. Same, la clàssica, terreny de fissures despietades on bolcar esforços i neguits. Aconseguim fer-les bones. Zeladora d'una xemeneia que la fa única al penyal demostra una astúcia digne del més hàbil dels il·lusionistes.

Convençuts per les seves argúcies, ens llencem de ple vers el traçat portentós de Virginia Díez. Impecable l'agudesa amb que cerca el diedre final navegant per un pany entestat en desplomar. I contra tot pronòstic trobem una roca capaç de fer meravelles mercè d'un canto que només coneix la desmesura. Soroll constant de mar i gavines, quina escalada més exòtica. Closos en aquest blau que ho fa tot remot el cim es converteix en port.

Notes d’interès vertical: Same (ressenya Luichy), una línia com aquesta, posseïdora d’una roca que converteix en exòtiques tant fissures com plaques i on ni tan sols les xemeneies enslliuren del buit, només podia ser clàssica. Més moderna, Virginia Díez (ressenya Luichy) ostenta una verticalitat sense excuses, filtres ni artificis, un traçat magnètic que esdevé plaer d’alçada. La combinació de les dues estructura un itinerari esplèndid que ens allunya de tota massificació i crea un espai propi que només admet la presència del mar.

Oberta per Josep Ll Moreno, Jordi Pallàs i Santi Llop, la Same és fidel reflex d’una època i un estil i com a tal és una via semi-equipada amb notable austeritat i material divers, bolts (alguns d’ells mòbils o rovellats), pitons i ponts de roca. En els trams on la dificultat baixa les assegurances gairebé desapareixen. Reunions equipades amb dos o tres bolts i anella, però cal tenir en compte que en totes elles tan sols un dels bolts és nou, la resta són precaris, rovell a dojo.

La Virginia Díez és una concepció diferent, oberta el 1991 per Miguel Díez i Jaime Arviza és una via pràcticament equipada amb bolts i algun pont de roca. Reunions ja més competents (bolts). De material necessitem quinze cintes, tascons, joc aliens i friends (des de l’alien blau fins el C4), estrep opcional.

El penyal acusa el minuciós treball de desgast efectuat per la sal i el vent, el resultat un calcari amb denominació d’origen que alterna trams de roca espectacular i tacte excepcional amb d’altres on la roca s’escama. Contra tot pronòstic els passos polits no abunden, tan sols la quarta tirada de la Same i l’inici de la Virginia incomoden i són prou relliscoses per no poder-les gaudir com es mereixen.

Allunyada de la freqüentada i a vegades massificada paret sud, la Same solca pel bell mig la monolítica planxa del vessant oest que garanteix ombra al matí i el que és més preuat encara, roca poc sobada i d’un color clar que recorda el d’una cara nord.

El grau està collat, excepte a les dues primeres tirades podem pujar mig grau a tota la resta de la via. Per norma l’escalada és atlètica i a la Virginia fins i tot desplomada, les fissures són treballoses i els murs, tot i tenir bones bústies i cantells no donen treva, el que suma compromís i un plus de dificultat (6a+ oblig).

El traçat l’has de voler veure (foto Luichy), la subtilesa de la línia requereix de proximitat per descobrir-la i tot i així sempre es guarda una carta per sorprendre’ns amb algun gir sorprenent, com la xemeneia, veritable túnel alçat que ens permet eludir la verticalitat més temible del pany central.

Nosaltres no vàrem entrar per la fissura original de la Same (llarg de 6b+ net), sinó que vam optar per la variant dels Suïssos amb roca més franca i assegurances als passos més durs. La via s’escala en cinc tirades, intenses i expeditives, comença ascendint en diagonal per unes grades que busquen encaixar-nos en la base de la cridanera fissura del segon llarg. Ampla i ben plantada, té aires de xemeneia i algun pas marmori que activa les alarmes (6b+).

El diedre obert de la tercera tirada té un punt desconcertant, demana gest i cop de gas, perquè fins que no l’escales no entens els passos. El quart llarg ens endinsa literalment en l’impressionant mur de parets llises i desplomades de la part superior de la paret. Placa de forats a l’inici, polida i rabiosament vertical que condueix a l’única escletxa que altera la inviolabilitat de la muralla. L’enigmàtica xemeneia de la cinquena tirada ens permet travessar-la en un exercici d’acrobàcia subterrània.

Al sortir-ne, no fem la reunió intermèdia i allarguem L5 fins el mateix cim (60m) gaudint dels tubs d’orgue i l’aspror de la roca de les plaques finals. Acabada la Same, cavalquem l’aresta (senzilla i aèria) fins un petit coll des d’on fem un únic ràpel (40m) que ens deixa al peu dels dos darrers llargs de la Virginia Díez. Rapelem per la placa de los Valencianos sempre en tendència a la dreta i tenint present que la nostra reunió no és la primera instal·lació que trobem, sinó la segona que està cinc metres per sota en una vira.

Els primers metres de la Virginia Díez són compartits amb la Polvos Mágicos, una bavaresa senzilla que patina tant com la fama del penyal garanteix, però a la que enfilem el poderós contrafort vermellós el tarannà canvia i gaudim d’una verticalitat creixent amb presses d’escàndol que cal negociar. Un mur de forats i moviments atlètics seguits d’un diedre rabiosament aeri i d’una estètica que tot escalador sap apreciar posen punt i final a unes dificultats que no poden ser més ben trobades. Tan sols resta una tirada senzilla fins el cim del Penyal d’Ifach.

Accés, un cop a Calp ens dirigim al port pesquer i aparquem en la Carretera del Puerto, el més a prop possible de la Cala el Racó on comença el Paseo Ecológico Príncipe de Asturias (enllaç maps).

Aproximació (40min), recorrem el Paseo Ecológico fins el final i quan aquest acaba remuntem un monticle per accedir al sender que ressegueix tota la base de la paret sud del Penyal (fites i pujada). Recorrem la paret sencera i quan el camí finalitza al peu de la Valencianos anem avall pel dret per una canal de pedra solta (desgrimpada amb saltiró). Trobem un sender més desdibuixat que segueix vorejant de nou la paret, el seguim i quan passem a costat d’un immens bloc característic ja veiem la lleixa diagonal on comença la Same (bolt visible i també R1 a l’interior petit nínxol).

Descens, cal seguir el marcat i desgastat camí de marques vermelles en direcció est, deixant Calp a la nostra esquena. Quan portem un bon tros recorregut el camí fa un gir i seguim baixant en direcció Calp. Els trossos pedregosos són relliscosos fins nivells impensats, els trams de cadenes resulten de molta utilitat si entra la boira marina. El camí desemboca en un altre de més ample, el seguim a l’esquerra. Després de creuar un túnel tallat a la roca el camí es converteix en passeig empedrat que ens deixa sense pèrdua als carrers de sobre el port (50min).

Tot i ser a la vista de tothom la línia s’amaga rere la blanca fermesa de l’escut oest, tan sols la seva lògica la salva dels paranys de la sinuositat. Afortunada combinació que ens mostra la cara més genuïna del penyal i ens deslliura d’aglomeracions, roca polida i calor. Territori conquerit a les gavines, mar que s’escala!