*** Gastón va Bufat (165m, 6c, 6a oblig), el Dru (el Càmping), Montserrat

Dijous, 7 de juliol de 2022

Hi ha parets que queden relegades a l'oblit, però quan algú te les proposa ets conscient d'un atractiu que no entens com se t'ha passat per alt. Això és el que m'ha succeït amb el conjunt d'esperons que s'alcen sobre el Càmping de Montserrat. El seu aspecte discret fa que no els hi dirigeixis més d'una mirada, però quins murs tan esvelts que es drecen al recer d'aquests perfils desordenats.

El nom de la nostra agulla denota unes aspiracions que esperonen la curiositat, el Dru i per no desmerèixer és la Gastón va Bufat qui dóna la nota de tast. Meravella de plaques les que enllaça amb encert aquest traçat tan hàbil en el gest. No hi ha excessos de cap mena, tan sols la simple elegància d'uns murs d'aparença impenetrable i cantells exquisits.

Roca que mossega i que ens ancora a una verticalitat impensable en aquest caos d'esperons. Passos que fan pensar, però quan entens el llenguatge d'aquest conglomerat esquiu la força del seu moviment captiva. L'estratègia d’aquests panys és la calma i un equilibri que tan sols s'assoleix des del tacte. Aprenem. Tardes que ens retornen al plaer simple d'escalar, construïm indispensable bellesa d'aire i contrallums.

Notes d’interès vertical: Gastón va Bufat, via de les que supera àmpliament expectatives, roca excel·lent i escalada sostinguda en dificultat i elegància la converteixen en referent de bon gust. Ràpida d’escalar, però intensa, ens submergeix en un espai propi delimitat per la verticalitat d’aquests esperons que fan de les alçades el seu àmbit natural.

Via equipada amb espits als tres primers llargs i bolts que ja exhibeixen certa capa de rovell a la resta. Reunions rapel·lables d’aquella manera, hi trobem mallons i bagues velles. Equipament correcte, però distància interessant entre assegurances i passos que tenen el seu compromís. De material necessitem tan sols quinze cintes i l’alien groc.

Orientació est/sud-est, sol fins ben entrat el migdia, l’ombra arriba cap a les tres de la tarda. Roca magnífica en la major part del recorregut, còdol menut i aspre, alternat amb bons forats i alguns romos. Roca mediocre tan sols a la quarta i cinquena tirades on cal parar atenció, tot i que estan més sanejades del que sembla a primera vista.

Escalada on predomina la placa tècnica, amb ocasionals passos de bloc a les panxes i curts trams atlètics que ens deixaran servits. Grau ben posat i obligat en el 6a. L’únic tram exposat de la via el trobem al sisè llarg, just a l’inici del desplom, l’alien groc ajuda a protegir el pas. Primer llarg té arrencada rabiosa i el primer espit està a un parell de metres del terra, però amb cura s’hi arriba sense entrebancs.

Accés, des de l'aparcament del Monestir de Montserrat. Aproximació, des del Monestir prenem l’ample camí que porta al Càmping (camí de Sant Miquel), el passem i una mica més endavant creuem una tanca que barra el pas als cotxes. Continuem pel camí principal uns metres atents a trobar un corriol a la dreta que ens pugi bosc a través cap a les parets pel dret (20min).

En l’esperó que ens ocupa la Gastón va Bufat és la línia situada més a l’esquerra, comença just abans del perfil de l’esperó, no confondre’ns amb les dues vies que ens queden a la dreta. Descens, tot i que nombroses ressenyes parlen de baixar rapelant per vies veïnes, nosaltres optem pel clàssic descens caminant, en aquest cas, còmode, evident i bonic.

Des de final de via tan sols hem de grimpar uns pocs metres fins el llom de l’aresta per la que avancem seguint traces de camí (fites) que ens deixen en poca estona a l’estació del cremallera de Sant Joan, des d’on retornem per l’ampla pista (30min).

La Gastón va Bufat ens suposa un interval vertical en les proximitat del monestir, concepció moderna de l’escalada en un racó de món on la tradició mana. L’ofici aquí està en el gest!

conspiradorsdelavertical:Neu&company - π

*** Frondellas, crestes iniciàtiques

Dies d’aire, 16 a 18 de juny de 2022

Corria l'any 98 quan vaig pujar el Balaitús, havia trepitjat tan pocs cims pirinencs que no en reconeixia ni un de l'esplèndid panorama que es desplegava al meu davant. Era finals de desembre i el seu cim va ser un regal a una il·lusió que naixia ja sense aturador. He tornat varis cops a aquestes valls per camins cada cop més aeris, però el seu record ha quedat lligat a un paisatge fet de neu i la sensació que tot era possible.

La fressa del riu Aguas Limpias, impetuós com mai, em recorda que l'estiu també hi té cabuda en aquest paratge, la neu però, continua a l'espera en les alçades. La distància dels anys fa que tot sembli nou i una solitud inesperada ens fa sentir pioners d'aquests cordals. Improvisem ruta seguint el rastre de fites i una intuïció sorgida d'èpoques més alpines. La immensitat dels contraforts que ens rodegen intimida. Sentinelles d'esguard ferotge... de veritat pensem que cediran als nostres anhels?

Recupero la tenacitat imprescindible per aquests menesters i passa a passa ens fonem amb l'austeritat mineral que ens envolta. No hi ha pressa, tan sols des de la calma entendrem aquests camins fets d'aire i vertigen. Els Frondellas ens acullen, quin privilegi ser de nou genets d'arestes. Convidats del cel torno a tenir la certesa de que en aquests dominis tot és possible. La il·lusió continua intacta!

Notes per embastar cordals: Agulla Cadier (3.022), Frondella Nord (3.062m), Pic de Frondella (3.071m) i Frondella Central (3.055m), cims propers, germans d’aresta, però cadascun amb una identitat prou marcada per definir el seu propi caràcter i donar les pautes de la seva ascensió.

El primer, Agulla Cadier, el més petit dels germans, inquiet, entremaliat i entestat en esgarrapar el cel amb el seu perfil esvalotat. El Frondella Nord l’observa aposentat amb fermesa en l’amplitud de l’aresta, torre guardiana del cordal que cedeix, però el protagonisme al Pic de la Frondella, patriarca que ens acull amb generositat ancestral. El Frondella Central és l’amabilitat que dóna repòs i obliga a la pausa de la contemplació. Ens en va mancar un per completar el cordal, Frondella Sud Oest, el guerrer que ens espera, solitud temerària la seva.

Varis són els camins que ens apropen a la cresta, muralla ben definida que es despenja a l’oest del fantàstic bastió del Balaitús o Pico Os Moros (mai deixaran de fascinar-me les possibles històries que hi han rere aquests topònims tan sonors), nos ens decantem per un itinerari clàssic en estil i execució. El primer dia des de l’embassament de La Sarra (1.450m) ens atansem al refugi de Respomuso (2.208m) i bivaquegem molt a prop seu.

La segona jornada la invertim en crestejar, activitat en terra de ningú i per això mateix concebuda per esperits alpins. La ruta escollida ens submergeix en la perfecta soledat de la vall encaixada entre la cresta de Diablos i l’aresta Le Bondidier i ens deixa a tocar de la Bretxa de Latour on improvisem la grimpada que ens porta al primer dels cims, Agulla Cadier.

Cavalquem el cordal seguint rastre de fites i atents al joc dels núvols fins el Frondella Central, la cresta cau, emprenem el retorn per una xemeneia que ens transporta a l’hivern, neu que mossega. Voregem el darrer dels contraforts, Ledormeur, les alçades van quedant lluny mentre destriem la complexitat de la tartera que ens retorna a la verdor aquàtica de Respomuso. Ens permetem el luxe del descans i una nova nit d’estels, abans de desfer camí seguint el curs del riu Aguas Limpias el tercer dia d’aquest inesperat viatge als meus orígens.

Amb un bon mapa i intuïció podreu moure-us en el terreny indefinit que són l’essència de tota cresta, oportunes fites acudeixen en el nostre auxili en punts claus que marquen el millor vessant per progressar. Un cop a prop de la bretxa de Latour, vam pujar abans d’hora en busca del cordal i vam acabar fent una petita escalada, així que haureu d’investigar vosaltres la xemeneia que hi mena i de la que totes les ressenyes parlen.

L’Agulla Cadier és el cim més delicat, roca trencada i una grimpada curta, però aèria (II+) li donen ambient. El Frondella Nord no s’escala pel dret, sinó que el voregem pel vessant oest (fites) traçant una llarga diagonal fins trobar terreny franc que ens porti de nou a l’aresta. Un cop al seu cim ja no abandonem l’aresta, cada cop més ample i agraïda, fins trepitjar els dos tres mils restants.

El descens per l’embut de la xemeneia dels Frondellas no és senzill (fites i reunions de pitons), baixem per terreny cada cop és més dret fins atènyer la pala de neu que aguanta fins ben entrada al temporada. Així doncs, a nivell pràctic, si bé aquest tram de cresta no té veritables passos d’escalada dur algo de material de fortuna (cordino, arnès, bagues i algun encastador) pot ser una opció sensata en aquest terreny on mai tenim la certesa d’anar pel lloc correcte.

A principis de temporada grampons i piolet imprescindibles si es vol baixar per la xemeneia dels Frondellas. L’accés a l’embassament de La Sarra es fa des del poble de Sallent de Gallego i es pot aparcar a la dreta de la pressa, un cop passats els edificis. Horaris, aquest cop em nego a parlar-ne, el temps es torna secundari en aquests menesters i en el nostre cas l’únic que marcarà el ritme és la descoberta.

Estranya bellesa la d’aquests camins, s’arrapa al cor i el fa vagabund!

companydeviatgeiatzars:Lau

*** Canas y Espits (120m, 6a/Ae), Dent de Cabirols (N), Pedraforca

Dimarts, 14 de juny de 2022

La silueta del Pedra captiva des de qualsevol perspectiva, però és a l'estiu quan el seu atractiu reclama proximitat. Qualsevol vessant és bo, roca fresca i línies de passos intrigants. Torno a Cabirols, poc a poc hi vaig sumant vies i cadascuna una descoberta que aporta gestos que no li coneixia a aquest calcari rentat pel nord. Avui la proposta amb que m'han temptat és Canas y Espits, mana la placa.

Orfes de l'adherència prodigiosa de la Sud recorrem a una fe que tan sols funciona contenint l’alè i llegint, llegint molt bé aquests panys monolític polits amb cura infinita. Escalada condensada en tacte i intuïció seguint el rastre d'espits rovellats entossudits en fer-nos solcar plaques d'aparença impossible. Ni pensar en portar-los la contrària.

Dòcils indaguem i amb l'auxili del traç rotund d'un parell de bavareses descobrim les subtileses d'aquesta adherència singular. Quina intensitat en tan pocs metres. La Canas y Espits conserva una sobrietat de caràcter que ja no s'estila, reflex de temps i lloc. Elegància i precisió amb aires d'aventura en són la conclusió.

Notes d’interès vertical: la muralla nord de la Dent de Cabirols a part de magnífiques vies de fissura clàssiques a rabiar ostenta al pany central una immensa placa gairebé monolítica. Canas y Espits la solca amb notable atreviment. Oberta l’any 93, suposa un canvi de mentalitat i amb l’ajut d’espits avança forçant passos hermètics en aquest mur de fissures comptades i relleu escàs.

Pràcticament equipada amb espits que ja tenen els seus anys i uns pocs pitons demana material amb discreció, a les tirades (llevat de la darrera) poca cosa col·loquem, però les reunions són de dos espits vells i és convenient reforçar la R1 i R2. Amb catorze cintes, friends fins C2, semàfor aliens i estrep ja farem, tascons opcionals i compteu que una plaqueta pot ser útil per reforçar la R1 (cap burí).

Grau collat i un calcari polit al que és difícil confiar-s’hi ens faran anar ben atents. L’escalada és exigent i mantinguda, l’equipament alleugereix tensió, però el rovell d’algun dels espits i la col·locació d’altres en els trams més impenetrables de la placa fan que alguns passos resultin obligats sobretot si no els llegim correctament (6a/V+ oblig).

Tècnica i adherència seran el nostre mantra, interromput tan sols per un parell de bavareses que ens regalen benvingudes tibades sobre cantell franc i l’auxili de sigil·loses regletes que ens ajuden a resoldre el misteri d’aquest calcari impol·lut. El traçat per estones no és fàcil de seguir ja que es creua amb altres vies (sobretot L2), la clau està en buscar espits vells, algun d’ells pintats de blanc. Tercer i quart llarg es poden enllaçar fàcilment, la R4 són dos bolts amb anella.

Accés, des de l’aparcament del Mirador de Gressolet continuem per la pista fins trobar la instal·lació del petit telefèric amb que pugen material al refugi, aparquem. Aproximació, a l’alçada del telefèric trobem camí que puja en pocs minuts al refugi Lluís Estasen des d’on seguim el GR en direcció l’Enforcadura (esquerre), abans d’arribar-hi creuem la gran tartera que baixa de la Dent de Cabirols. Traspassada la tartera prenem un corriol (fites) que puja pel seu marge esquerra de la tartera, primer per bosc i després per terreny cada cop més dret i pedregós fins peu de paret (30min).

L’inici de la via costa una mica de localitzar ja que comença en una incòmoda vira penjada (grimpada II), un arbre amb una baga vella és R0. Com a referència just a l’esquerra de la canal per on va la Gaston, veiem els primers espits de la nostra via en una placa amb una fissura/bavaresa a la meitat i que després marxen en descarada travessa a la dreta.

Descens, dos ràpels, de R4 a R1 (55m) i d’aquesta al terra (40m). També és possible continuar escalant per la canal on acaba la via, són unes tres tirades de terreny d’aventura (IV) fins el cim de la Dent de Cabirols.

La Canas y Espits és curta, però plena. Escalada estival que lluny de refrescar et deixa el cos encès per la insolència amb que contradiu la física obligant-nos a solcar l’austeritat d’uns murs que són pura elegància.

conspiradorsdelavertical:loromànticguerrerParce&Angélica&π