*** El Templo de los Sueños (230m, V+/Ae), Peña Predicadera, Guara

Dimecres, 19 de setembre de 2018 

Hi ha raconades que captiven des del primer moment, llocs en els que no hi has estat mai, però reconeixes com a propis, Peña Predicadera n’és un. Té un ritme assossegat que t’obliga a participar de la seva serenitat i quedes immers ens l’encanteri d’una llum tan nítida que el paisatge sempre sembla acabat de rentar.

Mentre aproximem per lloms amables que espongen l’horitzó les distàncies es relativitzen, per moments els espadats estan lluny i a prop alhora, temptats estem de deixar el material d’escalada i atansar-nos fins Vadiello fascinats pel reflex de l’aigua en l’embassament i el caprici d’unes parets de morfologia ondulant.

Però al girar la mirada veiem Peña Predicadera, discreta muralla de formes inaudites que sempre em fa pensar en un Mamut en petit traslladat al cor de Guara. El dubte s’esvaeix davant l’expectativa d’una escalada exòtica en tan singular cinglera que ben bé podria haver servit d’inspiració a Gaudí.

Fa pocs anys que es van aixecar les regulacions que prohibien escalar-hi i en l’interval han aparegut una munió de vies que solquen aquesta arquitectura complexa, l’elecció, però, és senzilla: la ruta més llarga de la paret, El Templo de los Sueños. Rotund esperó que tanca la muralla per l’oest i neix al peu d’un dels barrancs que amb paciència infinita perfilen aquests relleus.

Una primera tirada “riglera” que sorteja amb habilitat els desploms de la base de la paret ens deixa al peu d’una esvelta columna que ens reserva una verticalitat constant i un buit creatiu, doncs t’obliga a inventar-te passos sobre els estreps per no perdre el pols amb aquest rocam que treu pit, ferm i bombat. Cal ser hàbil per trampejar la dificultat en artificial sense desmerèixer l’enginy de moviments que podem resoldre llegint bé el traçat.

Dues tirades magnífiques sobre una roca de somni, compacta, aspra i esquerpa en cantells distribuïts amb metòdica exactitud. Superat aquest primer contrafort, una àmplia balconada ens deixa davant la següent capa del pastís, no tan vertical, però més sinuosa en la forma. Aquest cop els oberturistes defugen el fil de l’esperó on ja hi havia una altra via i en un gir astut l’ataquen pel flanc dret.

Ben vist, un flanqueig pintoresc que es redreça per moments ens mena cap un mur acanalat en que la clau de pas són forats sempre rodons, petits porus que desmenteixen la inviolabilitat d’aquest calcari compacte i atapeït de còdols sòlidament incrustats. Una deliciosa xemeneia esculpida per l’aigua referma l’originalitat del traçat, pedra feta corba i nosaltres oposant-nos al seu moviment, ben oberts de cames fins trobar l’equilibri en la vertical amb la corda penjant del buit, única línia recta permesa.

Una aresta senzilla posa punt i final a la diversió, perquè veritablement escalar a Predicadera és un regal. Un lloc on recrear-se en el detall és obligat, no té res en especial ni li cal, el seu encant rau en l’harmonia del conjunt, aquí tot encaixa!

Missal del temple: Escalada on el gest i la col·locació mana, tot i tenir trams atlètics que requereixen contundència i tècnica a parts iguals. Via elegant, potent i tan variada com el mateix rocam que la configura. A la part baixa aprofita sense contemplacions la verticalitat d’una columna poc evident que es despenja de l’esperó principal i al tram final va en busca de les característiques canaleres de Predicadera.

Equipada amb generositat permet adaptar les dificultats a l’estil de cadascú, lliure o artificial. Les tirades claus són la segona i tercera (6b+ o el clàssic V+/Ae), en les dues tenim passos d’artifo llargs i sortides en lliure que cal treballar-se (V+), compte que en la tercera hi ha un parell de trams que sense antena apreten (6a).

Un cop al l’ampli replà de mitja paret, és important no seguir el fil de l’esperó, la via va per la seva dreta, just per sobre una profunda canal. A l’arnes us pesaran les cintes, en calen 25, fora d’això només necessiteu un parell d’estreps. Una antena és útil per trampejar els passos més obligats del tercer llarg.

Per la xarxa trobareu prou informació de com arribar-hi, com a referència, està a prop del poble d’Aguas a uns 30qm d’Osca. Cal fer un curt tram de pista (2.8qm) en molt bon estat, penseu que la zona d’aparcament és per set cotxes i si aparqueu fora multen.

La via és rapelable, però molt millor i més bonic baixar caminant, per la gran canal a l’esquerra del cingle. Un racó de món per descobrir amb un ventall d’escalades prou ampli per haver-hi de tornar sense cap mena de recança!

*** Esperó Tort (130m, 6a), Busa (cara sud), Solsonès

Dilluns, 17 de setembre de 2018

La muralla de Busa té un magnetisme al que és difícil sostreure’s, desprèn una força primitiva que té un punt intimidant. Sempre és un encontre inesperat, perquè encara que ja la conegui em fa contenir l’alè quan es desplega al meu davant i em descobreixo novament incapaç d’endevinar-li punts febles. Malgrat que breu, rotunda i esquerpa, pretendents no li falten i darrerament a les seves parets han proliferat un munt d’itineraris que són un fidel reflex d’aquest caràcter.

L’Esperó Tort el van obrir fa té tres estius d’una tacada i sense expansions, posteriorment es va adreçar el traçat pels panys més esvelts i li van afegir alguna xapa per compensar l’exposició que com podrem comprovar esdevé segell de la ruta. Porto un parell de mesos sense tocar roca i la idea és una via de bon fer per anar recuperant sensacions, així que confiem en la ressenya que ens presenta l’Esperó Tort com via de grau moderat i bona per iniciar-se al cingle.

Part de raó té, el grau de la via està sempre dins els límits raonables, però la roca és una autèntica loteria, de cada quatre còdols un cau segur i en conjunt resulta molt poc franca d’equipar amb la conseqüent dosi d’exposició que comporta. L’arrencada ja apunta maneres, un diedre roig d’anar fent sense presa, deixant que els dits s’acostumin de nou a la textura d’aquest rocam, aspre, adherent, però irremeiablement incert.

Un flanqueig potent sobre cantell menut i ben protegit per un bolt que no pot ser més oportú ens treu de sota el sostre i ens permet recuperar la lluïssor de l’esperó. Però abans d’atènyer la línia franca de l’aresta ens topem amb un diedre ingrat i esmicolat en la que un pitó dubtós torna a disparar la concentració al màxim. La següent tirada s’intueix emocionant, ens aboca de ple a la verticalitat en una travessa tan excitant com perillosa (paraules del company i plenament encertades).

L’esveltesa de la placa incrementa la sensació de buit que tenen tots els flanquejos i la roca té la desesperant virtut de meravellar-te i sobresaltar-te a parts iguals. Com poden uns còdols tan ben plantats esdevenir volàtils a la que baixes la guàrdia i tibes com reclama la seva insolència. Si li afegim que costa d’equipar i poc material trobem a la paret, el resultat és una via on el compromís mana. La concentració amb que escalem en dóna fe.

Tercera i darrera tirada, completament neta, que no decaigui l’esperit aventurer. Una placa senzilla de gest menut i verticalitat minvant posa el punt final a aquesta escalada que ha resultat ser vibrant. Certament la ressenya que portàvem i la descripció que en feien els oberturistes no reflecteix en absolut el veritable caràcter de la via, la bellesa del traçat és parella al seu atreviment, però falta polir-la perquè llueixi com cal. No apta per taquicàrdics!

Test de còdols: Via potent que requereix tenir clar el compromís que suposa un rocam delicat, difícil d’equipar i assegurances escasses (deunidó els oberturistes aventurar-s’hi amb tan sols flotants). Tres tirades en les que cal escalar en totes elles, el diedre inicial i la placa del segon llarg són els que defineixen el traçat.

Poc material trobareu a la via, un bolt i un pitó al primer llarg al que cal sumar un pont de roca i tres bolts a la segona tirada, compte amb la segona reunió que és d’un sol bolt i costa de reforçar. La roca, tot i les llastres i còdols mòbils és prou bona, compacta i neta de fissures, us haureu d’esforçar per protegir mínimament els passos.

No calen peces grans, portàvem vuit cintes, friends (0,5 al 2), aliens i no oblideu tascons mitjans o tricams que faran feina. La via és xula, però són de les que s’han de pair a poc a poc, apte tan sols pels iniciats amb rodatge en aquest terreny d’aventura!

**** Dent de la Llardana (3.085m), recuperant els orígens

Setembre 2018

 

El 28 de desembre del 96 trepitjava el meu primer tres mil, el Posets. Era un d’aquests dies d’hivern de fred rabiós, però tan nítid que semblava que només calia allargar la mà per notar el fil tallant de les arestes. Desconeixia que la bellesa pogués ser tan simple, només blanc i blau apropiant-se d’un paisatge on totes les sensacions eren noves.

Llevat de les botes, la resta de material era prestat, el refugi d’Angel Orús encara era una petita construcció fosca i humida engolida per la neu, però no recordo cap ni una d’aquestes incomoditats, tan sols l’alegria de l’aventura. L’experiència em va enganxar de tal manera que perdre’m pels cims del Pirineu es va convertir en sana addicció. 

Mai m’ha agradat col·leccionar objectes, de què serveix tenir l’espai envaït per coses que ja han fet la seva funció. En canvi col·leccionar aquests cims agermanats per la cota dels tres mils metres m’emplena l’esperit sense fer gens de nosa. És com un joc al que li he agafat el gust, però com a tal a vegades queda relegat per la intensitat d’una nova joguina.

En aquest cas ha sigut la verticalitat de les parets la que m’ha mantingut allunyada dels cims més alts, però el mapa del desig on cordals de blau bromós es desdibuixen en l’horitzó ha mantingut intacta la seva aura. Sempre ho he dit, jo vaig començar trepitjant cims, l’escalada és sobrevinguda, una conseqüència de voler anar sempre un pas més enllà i que s’ha revelat com el complement perfecte per gaudir a fons d’aquestes muntanyes.

Així que; com pot ser que faci ja quatre anys que no trepitjo cap tres mil! Ha sigut pensar-ho i sentir una enyorança que m’ha empès a rescatar la meva llista de cims. De fet no calia, tenia clar a quin volia anar, el Dent de la Llardana, formidable ullal que s’alça com un bastió inaccessible a tocar del Posets i únic pic que em faltava d’aquest indret.

Als bons records se li suma la part pràctica, serà la prova perfecte per comprovar si tinc recuperat el dit del peu que m’he trencat aquest juliol. Dit i fet, em calço les botes a Eriste i enfilo els gairebé mil metres de desnivell que em duen al nou refugi d’Angel Orús (2.148m), un edifici sense sentit ni estètica que ha engolit el vell ja fa un grapat d’anys.

Per sort, la gent que hi ha fent travessa o ascensions té tot el caliu que li manca a aquestes parets enrajolades. L’endemà toca matinar, activar cos, ritme tranquil i deixar-se portar per la cadència d’un paisatge que va desgranant meravelles, agulles de Forcau, gorgues de la Llardaneta, ibons i crestalls, més un cel farcit de núvols que pugnen per imitar el relleu del massís.

Els grampons fan cruixir la neu de la Canal Fonda i com qui no vol la cosa ja sóc al coll de la Dent (3.015m), al meu davant apareix la seva silueta francament imponent. Si no et deixes impressionar per la seva arrogància és senzill endevinar-li el punt dèbil. Un flanqueig curt, aeri i un pèl exposat per les grades herboses del flanc esquerre et deixa a l’aresta cimera.

Tan sols has de girar-te per contemplar com el Posets desplega les seves arestes, Espadas, Bardamina i Paúl l’esguarden impassibles. Estic sola, tot aquests espectacle és tan sols per mi i de nou em sento afortunada d’haver trobat aquests cims al meu camí.

El Dien de Llardana o Tucón de la Canal (quin nom tan sonor, m’encanta) ha estat un retorn a un Pirineu que tenia una mica oblidat i per mi ha tingut un punt simbòlic. Retrobar-me amb el Posets m’ha portat tants records, que m’he fet el ferm propòsit de no deixar passar massa temps abans no torni a trepitjar aquests cims!

PD: Deixant de banda la qüestió simbòlica aquesta ascensió tenia també un vessant pràctic, testar si el dit del peu trencat s’havia recuperat prou bé. Només puc dir que objectiu complert, el dit perfecte, s’ha cruspit desnivell, pedres i neu immutant-se lo just. Espero que en breu hi hagi notícies des de la vertical!