Manaslu 2013

Aquest passat dimecres en Raul Coromines i en Pere Herms han marxat cap al Nepal amb l'objectiu de fer el cim del Manaslu a finals de maig. Segurament no seria cap noticia a destacar com tantes altres que rebem de gent que anhela trepitjar qualsevol dels cims mes alts de la terra. Pujar cims de mes de 8.000  metres ja no te l'èpica  ni el prestigi de fa unes decades enrrere,  mes aviat s'ha convertit en un objectiu viable si estem disposats a passar algunes penalitats i sobre tot a tenir la butxaca ben plena, no cal dir que un ampli bagatge previ a muntanya avui en dia, no te cap mena d'importància.

I que fa diferents a en Raul i en Pere diferents a la resta? doncs gairebé tot! La manera simple i honesta d'afrontar el viatge, d'apropar-se a les seves gents i les seves muntanyes. No son cap expedició a l'us, son ells dos i les seves il·lusions  tant grans con les muntanyes que volen trepitjar. Marxen 5 mesos abans on intentaran fer una metamorfosis total amb el territori que els acollira. D'entrada, per aclimatar i agafar un bon to físic, marxaran a fer un "petit" treck de 600 quilometres força allunyats dels recorreguts mes convencionals.

Vam coneixer a en Raul, Rusky pels amics durant una calida nit Mendocina envoltats de cerveses i il.lusions. Tots teniem al cap trepitjar el cim d'Aconcagua, ell amb els seus amics de tota la vida per la ruta normal, nosaltres vam optar per la Glacera de Polacos.  Mesos mes tard va apareixer a Bolívia i vam unir esforços per caminar i escalar durant dos inoblidables mesos al cor dels Andes. Aixo li va servir de llavor iniciatica perque dos anys mes tard fes realitat un gran somni, tornar a voltar de sud a nord amb l'objectiu de pujar en solitari els cims mes alts de cada pais andi. Ho va fer realitat i a mes a mes, tambe va assolir diversos cims verges a remotes serralades. En Rusky te una manera molt personal i singular de viure i d'entendre la muntanya, com aixi sovint ho expressa al seu blog. Molts que el coneixem encara ens preguntem si es mes home, o mes isard....

En Pere no tenim el plaer de coneixer-lo encara, pero pel que en Rusky ens ha parlat d'ell es la persona ideal per tirar endavant una aventura d'aquesta envergadura. A part de ser l'anima d'aquest projecte es un bon maratonià i escalador tot i que sense dedicar gaire temps diu molt de les seves capacitats. En Pere te una productora audiovisual anomenada Abissinia Films, que ha fet interessants treballs d'un alt valor cultural, etnogràfic i artístic i que ha venut a diverses cadenes de televisio d'arreu d'Europa

El Manaslu de 8.163 metres, anomenada pel poble sherpa "la muntanya dels esperits" ha estat el cim escollit per ells, no val a dir que ni es plantejam pujar dopats al cim amb oxigen embotellat i que el minimalisme durant l'ascensió sera la seva màxima, reduint al minin l'ajuda externa.

Un cineasta com en Pere no deixara passar l'ocasió per filmar aquest llarg cami de dues persones que per primer cop s'apropen a una muntanya de mes de 8.000 metres, volen estar en contacte directe amb la seva gent i amb els que els hi engresqui el projecte. Han creat un blog de l'expedició  tambe les seves cròniques es podran anar seguint al diari ARA.cat i alla també podem veure un vídeo on explicàvem el seu projecte.

Fins i tot TV3 s'ha interessat pel seu projecte i han arribat a un conveni de col·laboració on segurament podrem gaudir d'aqui a un temps des de el sofa de casa del reportatge que hauran portat des del cor del Himalaia. Moltes forces i sort, us les mereixeu!

***** Julia, 165m, 6a+ (V+/A1 Oblig.), Puig Campana

dijous, 3 de gener del 2013

Vam sortir tan contents ahir de la Diedros Magicos al Puig Campana que desistim de la nostre idea inicial d'escalar cada dia a una paret diferent d'Alacant. Quan trobes un petit paradís, cal marxar...? la nostra resposta estava clara, no! Esperonats per l'Emili i la Montse que el dia abans també havien baixat encantats d'aquesta línia, ens la recomanen amb delit, serem ben minyons i ens deixarem aconsellar pel seu bon gust vertical, que aquest parell, de pedres entenen una estona llarga.

Nova línia dels Gallego Brothers, ja te nassos el tema, mai havíem fet cap d'ells i 3 de les 4 darreres que hem escalat han estat signades per aquest clan! Via 100% clàssica  fissures i diedres evidents on no regalen ni el grau, ni l'equipament. Avui tocara apretar fort i auto-protegir-nos fins l'avorriment mentre guanyem metres per aquest genial calcari.

Un cop trobem la inscripcio a peu de via, enfilem per un primer llarg que es l'excusa i l'escalfament pel festival que ens espera una mica mes amunt, terreny indefinit i totalment desequipat es el peatge a pagar per arribar al pastis que ens espera d'aquí a una estona.

A partir de la segona tirada comença el festival, un evident diedre rematat per dos curt i intensos sostres, equipament just al punt exacte i que ens faran apretar les dents de valent, darrers metres per una bavaresa fissurada que es faran arribar a la reunio exultants.

Laura enceta el tercer llarg, un inici poc evident que ens duu a una petita panxa obligada i despres terreny mes amable, pero en tot moment aeri i del que gaudirem a fons de la roca i del gest.

Tant sols son 4 llargs, pero el darrer es d'aquells que es recorden durant molt de temps. Segur que molts hem tingut humits somnis libidinosos de com hauria de ser un llarg perfecte, doncs aquest que tenim ara davant nostre inclou tots els ingredients per caure en la mes absoluta concupiscència  Inici en travessa resseguint una bavaresa perfecta i despres un diedre perfecte que cada cop es va posant mes vertical. Gairebé desequipat, pero ratllat pel bell-mig per una fissura que s'ho tragara tot el que li donem. Per una banda ens fara tibar al màxim i per l'altre costat desitjarem que no s'acabi mai. Podria vendre encara mes les seves excel·lències pero crec que res millor que alguna foto per anar salivant....

Avui portem horari de turista i la nit encara cau massa aviat, optem per baixar directament amb tres rapels ja instal.lats i senyalitzats que en no res ens deixen al terra amb la sensació de deixar enrere una via que recordarem llarg temps.

Via imprescindible. Avui si, sobre excel·lent roca, poc equipada pero en la que no tindrem problemes per auto-protegir-nos. Vam dur joc complert de tascons i Camalots fins el nº3, repetint el nº1,2 i 3.

*** Diedros Mágicos, 230m, 6a+ (V+/A1), Puig Campana, Alacant

dimecres, 2 de gener del 2013

A una via amb un nom així s'hi ha d'anar, perquè per més tòpic que sigui et deixa amb el dubte d'on deu raure la seva màgia i al final la curiositat et pot. La ressenya també part de culpa, perquè qualificar-la d'itinerari imprescindible, summament estètic i dels millors del Campana com a mínim incita. Així que tenim motius de sobra per no dubtar alhora d'escollir, tenint una via de referència farcida de fissures i diedres d'atractiu contrastat per què hem de buscar més? 

Per tant ens llevem a primeríssima hora del matí a l'aparcament del Ponoig (sí del Ponoig, heu llegit bé) i com que fa una ventolera de mil dimonis deixem aquesta nostrada tàpia per un altre dia menys airejat i enfilem cap al Campana a veure si allà els vents ens són més favorables i no amenacen amb arrencar-nos de la paret. 

Ja és la nostra tercera visita a aquesta meravella de muntanya, una de les més representatives d'Alacant, però la sensació d'avidesa quan veig els seus flancs, no decau. Vull escalar-los tots, gaudir sense restriccions del seu calcari, en el meu record, filós, aspre als dits i ple de goloses escletxes per equipar amb desimboltura. 

En fi, que venim més que predisposats a gaudir escalant una nova clàssica dels incansables Gallego i aquí pequem d'ingenus. Coneixent l'ímpetu d'aquests germans hauríem d'estar sobre avís, però l'amabilitat de la ressenya ens fa abaixar la guàrdia. Ara que l'alegria no dura massa i ja a la primera tirada ens adonem que hi ha una divergència notable entre la tinta impresa i la realitat. 

Atlètica, tècnica, polida i neta, et posa a lloc només separ-te del terra i això suposa assumir que la d'avui no serà una jornada tan tranquil·la com suposàvem, però per contra molt més interessant. També implica que els virus que en Josep arrossega no estan disposats a que els passegin per la paret en aquestes condicions i les poques forces que li quedaven les esvaeix amb el picant d'aquest primer diedre. 

  

En fi, que tornem a ser dos, en Pere i jo, i una via que promet per davant. Promet i compleix, perquè si bé és cert que l'elegància dels diedres i l'eficàcia de les fissures per traçar camí en aquest pany arrogant són notables, també ho és el desgast de la roca pel pas de generacions d'escaladors atrets per les seves lloades virtuts. 

En conseqüència ens toca bregar amb la incertesa de cantells polits i preses patinoses que afegeixen un plus d'emoció a una via ja de per sí prou intensa. Els llargs van alternant i cadascun d'ells té la seva gràcia i el punt d'apretar, les dues primeres tirades purament de diedre deixen pas a una secció central més indefinida, on toca fer alguna travessa en placa fineta, fineta i algun punt prou confós per fer-me marxar a una via veïna. 

Res greu, perquè el cridaner sostre de la cinquè llarg és prou evident per no perdre la ruta en cap moment, a més per arribar-hi cal escalar la fissura “Dientes de Coral” i evidentment no ens volem perdre una placa amb un nom tan suggestiu. Les xemeneies de la darrera tirada són el punt i final perfecte per una via variada, exigent i amb una roca molt menys bona del que havia promès a en Pere perquè clarament no té res a veure amb el que havia escalat aquí fins el dia d'avui. 

Res de roca aspre, res de grau amable, però sí un itinerari intel·ligent, reeixit i amb una solera que només tenen les vies que ja són part de la història de la paret. La màgia, però la deixo per a vies més lleugeres i amb un traçat més refrescant, aquesta té massa caràcter per anar amb subtileses intangibles. 

Se'ns ha fet tard, així que deixem l'Espolón Elegante per un altre dia (avui ja n'hem tingut prou de noms que indueixen a error) i optem per rapelar. Mètode ràpid i eficient per arribar al terra abans que les cabres que tresquen a peu de via facin de les seves i de passada poder desfer camí sense frontals. 

I com que avui ja tenim la feina feta, de tornada em permeto el gust de la reflexió i en aquest cas em ve al cap una teoria que em va cridar l'atenció fa dies, però no puc estar-me de relacionar filosofia i escalada. Teoria de la percepció de l'estètica, les vies com les obres d'art acumulen experiències i amb el temps s'emplenen de matisos que en canvien la forma com les assumim, en aquest cas la seva freqüentació ha suposat un desgast que ha polit cantells i a fet més intensa l'escalada.

O potser tot plegat és més senzill encara, la distància que ens separa de generacions precedents és quelcom més complexe que el simple grau o nivell tècnic, és més aviat una percepció de la dificultat i compromís que per ells era inherent i nosaltres entre l'excés d'informació, millores del material i globalització de l'escalada molts cops oblidem. 

Així doncs, estan bé aquests recordatoris que retornen l'escalada a la seva dimensió i ens tornen la sensació de ser novells en aquestes dèries, amb la lliçó d'humilitat que això suposa, però també la satisfacció d'haver-te hagut d'esforçar per guanyar-te-la. En resum, m'agrada escalar i la contradicció que sovint comporta, impossible avorrir-se! 

*** Llobet-Bertomeu, 250m, V+, Mascarat, Calpe

1 de gener del 2013

Si el que busquem sovint quan escalem es un entorn bucòlic i solitari, segur que quan ens plantem davant l'espectacular barranc que conforma l'Estret del Mascarat ens entraran ganes de sortir corrents ben espantats. Sembla increïble que en menys d'un centenar de metres hagin sapigut ficar amb calçador, la carretera antiga i la moderna, l'autopista, la via del tren i just pel bell-mig els escaladors ens hem entestat a deixar també la nostre petja, que ja no ve d'una! El mes sorprenent de tot, es que un cop penjats a sobre d'aquest scalextrix el soroll es gairebe imperceptible.

Encetem l'any i no es tracta de matinar en excés despres d'una dura nit de cap d'any, per tant el Mascarat avui es una opció ideal amb poca aproximació, pero potser tant o mes perillosa que la via que anem a escalar. Aquest congost es va fer famos a principi dels anys 80 perque aprofitant les seves enlairades passarel·les es van fer els primers puentings de l'estat. Molt per sota els nostres peus busca el Mediterrani proper, un contundent i estret barranc tallat amb paciència per la força de l'aigua i dels segles.

Optem per una de les mes clàssiques d'aquest congost, la Llobet-Bertomeu, anem avisats que els primers llargs desmereixen molt la resta de la via i aixi es. Els dos primers llargs, sols es l'excusa per guanyar alçada i trobar el pany vertical i de excel·lent roca que ens brinda aquesta paret. 

A partir del tercer llarg, sortosament la tonica de la ruta canvia per complert, la roca trencada deixa pas a un calcari genial i els trams perdedors ara son guiats per un equipament encertat i suficient que sempre ens donara l'opcio d'millorar-ho si ens cal.

A mitja paret, ens anem creuant amb varies vies, però res que una bona ressenya i bon criteri no pugui arreglar. A la part final de la via trobem disperses diverses reunions i segons l'encert de muntar en una o un altre, tindrem mes o menys fregament i millors o pitjors fotos panoràmiques dels companys tibant amb el mar sempre omnipresent. Al penúltim llarg trobem un estètic diedre que seria una autentica delícia d'escalar si no es trobes tant patinós  Darrera tirada amb aèries travessies i recorregut zigzaguejant on ens caldrà encertar be els xapatges si volem arribar al cim sense treure la llengua fora de tant estirar la corda.

 

Sensacions contraposades des de dalt d'aquesta privilegiada talaia, per una banda la bellesa serena de la llum càlida del capvespre que acarona la Mediterrània. Però si baixem la vista a primera línia de la costa, sera inevitable el mal de panxa al veure les autentiques burrades urbanístiques que ha patit el territori a les darreres dècades per aquestes contrades de Llevant.