**** The Wall, 130m, V, l'Elefant, Sant Benet, Montserrat

dissabte, 6 d'octubre del 2012

Només cal plantar-se a peu de via per comprendre que el nom li ve com anell al dit, un fantàstic mur de còdols menuts s'estén per sobre els nostres caps fins on arriba la vista. Ni fissura, ni diedres, ni cap element dissonant que distregui l'atenció d'aquesta magnífica placa feta d'un únic i sòlid tramat. Començo a recordar perquè no m'hi havia apropat fins ara, el seu aspecte intimida i comprovar que la primera assegurança és tan amunt com indica la ressenya tampoc hi ajuda.

De fet avui, és un dia estrany, l'aproximació envoltats per un mar de boira que per estones ens feia sentir dalt d'un tepui, acaba de donar el toc de misticisme que reclama la tranquil·litat del paratge. Certament la cara nord de l'Elefant no és gaire freqüentada, sobretot si la comparem amb la Trompa on ja hi ha enfilades dues cordades i una altra fent-hi cua.

Deixem per més tard aquest vessant solejat i anem a tastar el rocam que aquí s'hi dóna. Poc a poc i bon cantell, no hi ha trampa ni cartró, només placa que es complau en el fet i amagar, perquè el cantell hi és sempre, però només l'endevines quan els dits el temptegen, llavors el pas esdevé certer i les distàncies relatives.

Perquè els bolts saberuts et marquen les giragonses del camí, mai propers, però sense que es puguin dir llunyans, el just per mantenir el punt de tensió que dóna pebre a la tirada, que cal dir-ho i remarcar-ho és preciosa. Delicada, llarga i subtil, obliga a l'elegància perquè aquí el compàs no el dóna la força sinó la complexitat del seu rocam, mosaic barroc que marca les pautes d'aquesta dansa.

Ritme que es dilata a mida que ens allunyen del terra i l'aire esdevé parella de ball, sempre benvinguda perquè així no li faltarà ambient al traçat. Però si el primer llarg és bo, el segon es un goig, de còdol més generós i verticalitat descarada fa que no pensis en res més que aquest mur capaç de seduir de principi a fi. 

Preses de totes mides, colors i textures rivetejades per una panxa breu i atlètica et deixen sense la poca objectivitat que em quedava. La via em té guanyada, és un petit must que cal degustar amb calma perquè s'acaba més aviat del que voldríem. 

Tan sols un llarg ens separa del cim, vibrant contrallum on el blau fa de frontera al plaer d'aquesta escalada amb denominació d'origen, perquè el segell montserratí es deixa notar a cada passa. Un cop dalt l'aire esdevé més nítid després de l'obaga de la cara nord, o potser som nosaltres que anem més lleugers amb l'alegria de l'escalada perquè la via és tan bona com m'havien dit i tot el que afirmaven les males llengües és cert. 

Sigui com sigui no som els únics visitants del cim de l'Elefant, avui som petita munió congregada en tan il·lustre mirador. No ens hi entretenim, perquè sense tenir-hi la devoció que hi té la Colla d'Ecos, volem repetir la jugada tot i que aquest cop pel vessant oposat. És d'hora i les nostres ganes de seguir escalant encara en són moltes, per sort som al lloc adequat!

Alfa Centauro + Platinium, 525m, Vº/A1, Cinglera dels Esplovins, Oliana

dijous, 4 d'octubre del 2012

Fa anys, molts anys abans que experimentes que era el buit. Recordo quan anava de visita a casa del meu amic Raul, alla a la seva habitació, en mig del desori mes absolut, dos imatges destacaven per sobre de la resta, un poster publicitari crec que de "L'Sportiva" on es veia l'espero Walker a les Grandes Jorasses en tota la seva esplendor i al seu costat una fotografia casolana  amb en Raul i l'Oscar que a llavors poder no teniem ni la majoria d'edat legal (no tenien edat per beure, pero si per ficar-se en una paret de 500 mts), amb dos chubasquerus de colors llampants envoltats de la foscor mes absoluta i cascant-se un bivac enmig de la paret d'Esplovins amb les seves cares repartides a parts iguals entre l'incertessa de si aconseguirien en-sortir-se i per l'altre banda la satisfacció de sentir-se grans i escaladors. Fa anys, molts anys abans que experimentes que era el buit ja m'havien parlat de la gran aventura que suposava escalar l'Alfa-Centauro, una de les vies mes llargues de casa nostre, de recorregut incert, equipament escas i graduació apretada. Poder al meu subconscient ha pesat molt les histories que em va explicar en Raul de la seva aventura a aquesta via i segurament fins ara la tenia un pel mitificada.

Res millor per deixar de creure en els mites que enfrontar-se a ells amb prudència i respecte. Ara la tardor no son les millors dates per encarar una via de mes de 500 metres d'aventura assegurada i teniem clar que l'unica opcio que teniem era anar a tota castanya per la paret i allargar al maxim les tirades. Primer contratemps: perdem gairebe una hora buscant on dimonis comença la via. portem 5 ressenyes diferents i cap d'elles coincideix amb les altres, ni en l'entrada ni en els primers llargs, per si fos poc al costat de la EDER s'intueix la paraula "alfa" i que de ben segur ha induit a molta gent a començar pel lloc erroni. El sentit comu ens diu que cal resseguir l'aresta que fa el canvi de paret i que esta uns 30 metres a la dreta de la EDER, anem a buscar el punt feble per un petit pi i seguim en tot moment la lògica mes facil que ens dibuixi la paret.

La primera reunio em  toca improvitzar-la i poca estona mes tard m'adono que me he quedat a pocs metres d'on calia arribar. Laura encara el segon llarg per l'altre vessant de l'espero, aqui uns quants pitons al bellmig d'un marcat diedre li diuen que va pel cami correcte i ara ja toca escalar de veritat.

Tercer llarg totalment en travessa, amb bones vistes i millors ambient sota els peus, equipament escadusser  i  un A0 sobre un buril d'època que li queden 4 telenotícies i que quan no hi sigui riurem... estic tant concentrat en  protegir mínimament la travessa que no m'adono que he acaronat la reunio que buscava amb el casc i he seguit fent una llarga, expo e inutil flanqueig fins a enlloc, per acabar muntant un "tinglao" de fortuna amb la conseqüent coletilla "simpàtica" que tant ens agrada escoltar...  -puja, pero no caiguis-

Laura retorna a la linea correcta i es fa creus com he pogut passar a tocar de la reunio sense veure-la i en canvi he optat per navegar per terreny cutre, cutre... El grau el trobem apretat, l'equipament es escas i no sempre podem protegir tot el que voldriem. El cinque llarg, ens acaba per minar la moral, segons la ressenya d'en Soldevila, que fins ara ens la que ens va orientant millor, li dona a aquesta tirada una dificultat amable de IVº grau, docs be... he d'acabar pasant en A1.

Un cop a la primera feixa, busquem amb urgència la primera ombra que trobem i arribem a la conclusio que avui no estem escalant amb prou fluïdesa i l'horari comença a anar massa just com per sortir avui per dalt. I aquesta nit, si o si cal estar a casa i ens fa molta mandra voler emular les mítiques aventures de joventut dels  nostres amics . Escollim l'opció directa i baixem en tres llargs rapels de pitons, tot el que hem escalat durant el mati. Tornarem a la primavera, la via s'ho val, pero cal estar a l'alçada.

***** Cistus Albidus, 470m, 6a, Paret d'Aragó, Montrebei

dimarts, 2 d'octubre del 2012

Cistus albidus, l'estepa blanca, quin nom tan dolç per aquest arbust de fulles de cotó i cistella de flors que s'entossudeix a perseverar a les feixes d'aquesta paret eixuta. Avui, convertits en botànics novells, estem decidits a seguir-li el rastre per veure si té la gentilesa de fer acte de presència en la via a la que dóna nom.

De nou la matinada acompanya les nostres passes en busca del recer de la muralla, en la que dues simples lletres en són porta d'entrada. Aquest cop duem l'equipatge complert. Ferralla, ressenya, gats, molta aigua, cordes i poc abric és tot el que necessitem per enfilar aquest pedestal immens on la verticalitat no perdona i encara menys enganya.

En sabem l'inici i també el final, una barrera de sostres que promet meravelles pels qui gustin de les acrobàcies i pel mig molta feina a fer per destriar-ne el camí. Així que ullada breu al full de ruta que avui sí que no hem extraviat i a treballar. En Josep és l'afortunat que enceta la travessia.

Les dues primeres tirades, malgrat que senzilles, són clar reflex del tarannà ferreny que impera per aquestes contrades. Però no cal amoïnar-se que la clau de pas més simple no pot ser, si ets delicat amb la roca, ferm en el pas i certer col·locant seguros la resta ve sol, tot i que un plus de confiança sempre ajuda a anar amunt.

Al tercer llarg la via ja comença a ensenyar les dents i li cedim gustosos el torn a Mister M que com sempre no té res a objectar i menys quan la cosa sembla que es posa interessant. L'itinerari té certa lògica i malgrat que d'entrada sembli rebuscat es dóna traça a trobar el pany més ben assortit de fissures i cantells, no sempre tan ferms com ens permetem suposar, pels que enganyar l'altivesa de la muralla. Feina de formigues a la que ens apliquem amb diligència i ganes, perquè la línia recta no sembla formar part d'aquest traçat i sí uns flanquejos que ens permeten el goig continuo del buit als peus i uns pèndols a tenir en compte. 

Emoció garantida per tots els membres de la cordada que manté la guàrdia alta i els dits lleugers, a més no cal patir perquè si la tensió decau en algun moment les reunions són el recordatori perfecte de la nostra insignificança en aquest marc excels.

Però la via té passatges tan bons que es fa perdonar totes les incomoditats, ensurts i apretades amb que ens obsequià desvergonyida. Sempre hi ha la bústia amagada, la fissura perfecta o cantell salvador que en el darrer moment converteixen el sostre, travessa o mur en un exercici d'equilibri que ens retorna la lleugeresa perduda.

Estem amunt, força amunt ja, a la gran feixa que recorre la part alta de la paret i la grandesa de l'entorn és un impacte directe als sentits que amenaça amb subjugar-nos amb la serenitat de la seva bellesa. Malgrat ens pesi ens neguem la gràcia de la contemplació, no és moment de repòs encara, doncs un encanteri més poderós cobra forma sobre els nostres caps.

Forma i color, una barrera de sostres pintats d'ocre que pren tons furibunds mentre interromp el blau del cel negant-nos el pas de forma ferotge. Sense recança ens acomiadem de la familiaritat del gris i ens llencem de ple a l'aventura d'aquest rocam on tot és incert, fràgil i tan precari com les travesses a les que ens veiem abocats per soscavar la rotunditat d'aquests sostres que no donen treva.

Ambientaso i no és una mera paraula, és una realitat que s'aferra a la boca de l'estomac i fa dens l'infinit espai que fuig sota els nostres peus. Levitar, això és el que intento, ser el més lleugera possible en aquests flanquejos de funambulistes sense red. La roca és l'únic element sòlid, la resta aire i una sensació de vertigen que em té absolutament fascinada!

Però la llarga travessa dóna fruits i ens condueix a l'única escletxa que trenca la rotunditat d'aquests sostres impertèrrits. Fugim per ella, però abans de trepitjar la fermesa de la carena ens veiem abocats a una darrera tanda d'acrobàcies no exempta de certa curiositat botànica, punt i final perfecte per aquesta via de traçat audaç.

De nou l'horitzó recobra el seu perfil habitual i els voltors recuperen la pau als seus dominis, avui ja els hem destorbat prou. Avancem lleugers pel camí que voreja el fil de la paret amb la màgia de Montrebei encara impresa a la retina i una sensació d'aventura que no decau. Per més que la civilització sigui cada cop més aprop del congost l'ímpetu salvatge de les seves parets manté integre el plaer indòmit d'escalar-hi. 

És aquesta la mateixa força amb que s'arrela el cistus albidus a les feixes de la via. L'estiu inclement li ha robat el color, però no la tenacitat amb que espera les pluges que li tornaran l'alegria del seu nom. 

**** Juan Gutierrez, 115m, V+/Ae, Camarasa

dilluns, 24 de setembre del 2012

Avui no tenim temps per carajades com els darrers dies, al migdia hem d'estar a casa i toca aproximació minima i exitosa. L'escollides son les parets de Camarasa. Just on el Segre i la Noguera-Pallaresa creen l'aiguabarreig, una passarel·la metal.lica aixecada uns metres sobre l'aigua donen un acces regalat a les parets mes clàssiques d'aquestes contrades. L'hivern passat ja vam venir fins aqui amb aquesta mateixa via al cap, pero un fred glacial, unit al molest vent que baixava congost avall ens va fer enrrere sense tant sols provar-ho.

El primer llarg es per mister M, que no li afecta com a nosaltres escalar a aquestes hores tant matineres, pero ben mirat tant es... la son marxa de cop quan ens toca apretar en les seves generoses fissures. Tota la via la trobem molt ben equipada, pero portar algun Alien i alguna peça mitjana no ens fara pas nosa per anar mes segurs. La roca a diferencia del que podia semblar a peu de via es força bona i poc sobada. I el que mes crida l'atenció es el gran ambient que hi ha nomes aixecar-nos del terra, segurament estar sobre el panta amb el terra de la passarel·la que deixa entreveure les seves plàcides aigues sota els nostres peus ajuda i molt.

Tot i ser una de les vies amb mes solera d'aquestes parets, creiem que es repeteix poc i la culpa la te el seu estètic sostre per on comencem la segona tirada, un gran liu pels frikis i massa generos pels clàssics ..., una passejada sobre el buit a traves d'un llarg sostre equipat paternalment o al menys en el seu tram mes horitzontal, la sortida del sostre i canviar els pedals per lliure es un altre historia, sobre tot quan veiem que ben amagat esta el bolt que tant trobaven a faltar per decidir-nos d'anar amunt....

El tercer llarg tot i la seva visio "matojera" i de recorregut poc clar, un cop et poses per feina es un gaudiment constant, ben equipat, bona roca i les regletes justes per anar guanyant metre a metre la paret sense parar de gaudir, amb una travessa força espectacular per arribar al final.

Els dos darrers llargs corren a carreg de Laura, comença pedalejant per un petit desplom farcit de forats,  i despres en una nova travessa guanyar una nova reunio. La via va serpentejant buscant les debilitats de la paret, pero a la que estem una mica amunt l'ambient es superb i veure alguna cordada veina tot un digne espectacle.

El pastis s'acaba, un parell de passatges on cal apretar i gaudir a parts iguals i en no res som al final de via amb un sonrriure d'ample a ample. cap dels 3 mai ha escalat aquesta paret i pensem que el millor i mes rapid es rapelar avall i crasso error! millor acabar de sortir i baixar caminant per l'esquerra còmodament  Tot i aixis, l'objectiu d'estar a casa a l'hora màxima acordada ho salvem sobre la campana i donem per molt ben aprofitat el dia. Via un pel oblidada pero molt recomanable i on el grau de la ressenya original esta durillu.