** Alba Artigues, 275m, 6c, Cap del Ras, Ager

dissabte, 10 de desembre del 2010

Fa un parell d'anys que no coincideixo amb en Kiko, pero avui tocava i com sempre que m'encordo amb ell es per fer vies de recordar llarg temps. L'idea inicial es anar a la paret del Doll, pero una boira espesa i pixanera ens fan buscar recorreguts a mes alçada i com sempre que passa aixo a aquest indret, el Cap del Ras es l'escollit. Queixalada a Lo Torres mentres copiem d'urgència alguna ressenya i amunt! Ens ha anat d'un pel no tastar la boira, esta gairebé a l'alçada de la pista, pero per sort gaudirem del sol amb un bonic mar de núvols com a teló de fons.

La via en els primers metres ja marca la tònica, grau ajustadissím, equipament auster, on caldra saber llegir la roca. Tot  i donar la ressenya un cinquè pelat em trobo agafat com un estaquirot al primer pitó que em surt al pas, avui caldra apretar... Quan arriba el torn del company, aquest negocia amb soltura una estreta fissura xula i mes facil del que pot semblar a priori, per passar despres per unes plaques fines fines... fins la reunió.

La tercera tirada s'inicia en una llarga i espectacular travessa, per enfilar despres per un diedre molt vertical i totalment net a equipar al gust de cada un. Surt una escalada aeria i plaent amb bona roca. El quart es una altra historia, equipat sense cap mena de lògica on la primera xapa esta a l'alçada de la reunio uns 8 metres a la dreta buscant un terreny força monolític. Kiko opta per seguir el sentit comú i surt recte amunt fins trobar una feixa on cal fer travessa i buscar de nou la ruta, aparentment es mes facil, pero tambe força expo, ja que en tota l'excursió que fa no aconsegueix col.locar res sensat. Jo de segon  opto per la tercera via, o sigui fer tot el possible per evitar aquest mega-pendul i em trobo en un tram de roca trencada, mal equipada i on en costa molt pujar tot i fer mil guarrades. Al retrobar-nos coincidim o que canvia molt aixo o es un bon "trunyu" de via.

Torna a sortir ell, on negocia un intens desplom lateral equipat amb el cul, quan arribo jo de segon i desxapo em jugo un bon galetot al sortir en lliure dels pedals i per mes inri, despres toca desgrimpar per recuperar-los. Tenim ganes d'acabar la via i opto per enllaçar els dos propers llargs que no son res mes que les típiques panxes discontinues tan habituals a la part alta d'aquesta paret. Ara la via va a tocar del Fanal Nocturn i a vegades estic temptat de marxar cap a ella. 

Ja estem a la darrera feixa on coincideixen en pocs metres varies reunions i evidentment la nostre ruta va pel pany mes evident per guanyar el cim. Aixo si...  un cop guanyem els primers metres finets,  l'escalada es torna noble i agraïda sobre una roca genial amb fissures horitzontals tipus "Vilanova" i on cal apretar el cul fins el darrer metre.

Només per les vistes del capvespre dalt d'aquest privilegiat mirador del Montsec ja ha valgut la pena l'excursió vertical. De la via em queda un sentiment agredolç, dos llargs força bons (tercer i ultim) i la resta un recorregut molt rebuscat i amb un equipament que si no vas sobrat et posa dels nervis i a lloc. El 6a es obligat del tot.

QUIN ANY!!!, ENTRADA NUMERO 100 i les que falten....

*** Cita a Cegues, 150m, V+/Ae, lo Peladet, Rúbies

dimecres, 7 de desembre del 2011
Matí fred, molt fred, matí de cristall i valls emboirades. Avui l'hivern s'insinua en la transparència del cel i en aquest blau que de tant nítid pot arribar a tallar. La pista és i es fa llarga, però no tenim pressa, perquè abans d'escalar cal esperar l'impuls del sol.

Així doncs, resseguim aquesta espina dorsal feta de parets i espadats que no donen treva fins caure a pic cap el congost de Terradets i tot i així la vista encara es perd en carenes que no deixen mai d'aixecar-se cap a l'horitzó.

La mirada, però, queda presa en Rúbies i una sensació de pèrdua t'estreny el cor. Impossible evitar la nostàlgia d'un passat que no coneixem i d'una gent ferrenya, feta a aquest paisatge dur i auster. L'alenada del record passa i ens posem en moviment, ara són les nostres passes les que donen un tarannà nou a aquest indret, però aquest cop els camins són verticals.

És la nostra primera visita a Rúbies i la via escollida sembla tota una declaració d'intencions, Cita a Cegues. En Xavi i la Nuri ens acompanyen, però com que avui tenim tota la paret per nosaltres sols se'n van a la veïna Maduritas Calientes, no és qüestió de saturar les vies! El primer llarg ens agafa en fred i no en el sentit literal del terme.

La roca encara guarda la fredor de la nit, però el sol, puntual, acut en el nostre auxili i les sensacions de l'escalada comencen a brollar. Cal trucar a la porta, temptejar la roca, provar el pas i encertar fissures.

Les assegurances són ben distribuïdes, ni massa a prop, ni massa lluny, sense perdre l'encant d'haver de col·locar alguna peça pel camí, ni l'emoció d'algun pitó dubtós.

Petits cantells que és trenquen, trams més verticals del que esperàvem, menys adherència de la que temíem i una munió de passos d'allò més variats. Plaques que donen pas a diedres, petits desploms, regletes exigües, bústies generoses i fissures a dojo.

A mida que escales canvia la percepció de la paret, la primera impressió era de roca prou compacta per esdevenir monòtona, però no! El traçat solca la paret fent gala d'una lògica descarada que evita les principals dificultats i ens regala amb passatges aeris, flanquejos vibrants i murs on el que no hi falta són cantells.

En Xavi i la Nuri fan via a la par que nosaltres ben escortats pels espadats veïns que s'alcen insolents poc disposats a cedir protagonisme. Tan sols ens veiem a estones, però les suficients per saber que les bones sensacions de l'escalada són compartides.

El cim arriba abans d'hora, quan encara no hem sadollat l'ànsia d'escalar, però aquest cop el rellotge mana i baixem cap a la Portella Blanca. Ens ha agradat el lloc, el seu silenci amaga històries que ja no coneixerem, però les línies que es dibuixen a les seves parets parlen per si soles d'un nou despertar d'aquest racó de món!

"El fil" the video!

***** NOVA VIA "El fil" 250m, 80º/M5+/A2, Cambredease

diumenge, 4 de desembre del 2011

Els dies s'escurcen, les nits s'allarguen, les temperatures baixen i ja tenim aqui un nou hivern, amb indissimulada il. llussio que sigui mes llarg i millor que l'anterior (que no sera gaire difícil...) i tant punt ens assabentem que hi ha algun lloc amb un minin de condicions per picar cap alla que marxem, aquest cop encetem la temporada alpina a la tardor i el lloc escollit es Cambredease, un indret on tot i les seves bones rutes encara ens hi hem d'estrenar. Ens ajuntem 6 fanàtics que creiem veure sempre amb millors ulls les condicions del que realment son i ja posats anem a tastar les dues vies de mes renom del circ, la dels Alfons i la Visionaris.

Mentres aproximem un estret fil de neu que trascorre a la dreta del esperó de la Poire em crida l'atenció cada cop més i més, al final no em puc estar de dir en veu alta....: -jo allo ho veig escalable, qui em vol acompanyar?- els companys em mirem com si m'hagués begut l'enteniment i fos nomes una vacil·lada de les meves, certament de lluny i frontalment es veu força cachondo i mes al comprovar amb els binocles que a la goulotte no s'intueix la sortida perque acaba sota un sostre rocos. Pero jo continuo insistint i perseverant, tinc clar que sempre m'ha emplenat molt mes explorar que repetir (tot i que sovint l'exit acompanya poc), ben al contrari que la majoria de gent que per sobre de tot han de "fixar". Com vaig escoltar un cop a un gran alpinista... "desde que se invento el rapel, no hay via que no merezca un buen intento". Al final en Pere s'acaba engrescant i aproximem rapids a la ruta, sabem que la jornada sera llarga i la foscor arriba a finals de tardor massa aviat.

La ruta es veu tremendament estètica. Hi ha un curios efecte òptic que es dona sobre tot amb la neu i el gel, es que al peu de via tot es veu bastant mes tombat i assequible del que veiem frontalment, sovint en poca estona ens adonem del nostre auto-engany, com es el cas que ens ocupa. Avancem els primers 100 metres a pel per guanyar el maxim de temps i muntem una reunio sota una paret protegida al inici de la goulotte.

Nomes superar un curt resalt glaçat em trobo una reunio d'inviolables a pocs metres d'on hem muntat, decidim mudar-nos aqui, ja que les vistes ara son millors. Segurament es tracta d'alguna via nova de roca que va a buscar l'esperó i de la que no hem trobat cap informacio a hores d'ara. Ens anem fixant i veiem xapes i pitons escampats per tot arreu, certament aquest granit fissurat deu ser un goig d'escalar a l'estiu. Per davant tenim un llarg preciós que cada cop es va posant mes encaixonat i vertical, amb algun tram picant de difícil protecció. Qui dimonis deia a peu de via que semblava rampos..? Just en el tram mes vertical de tots, s'acaben els 60 metres de corda i hem de fer un curt tram ensamblats. Sortosament m'apareix el darrer longlife del dia i l'aprofito per muntar una reunio "homologada".

Es el torn d'en Pere, la seva tirada tambe comença amb la mateixa tonica encaixonada i mantinguda, al menys en el tram que podem veure des d'on ens trobem, aixo si... se'ns ha acabat gaudir del piolet-traccio! ara va trobant neu endurida a mig regelar que de tant en tant s'enfonsa sota el seu pes. I just aquell tram que no veiem es on trobem el "bacalao", ara la neu nomes es un destorb que impedeix veure les fissures netes per ganxejar i anar guanyant metre a metre amb l'adrenalina pels núvols. L'evident linea tambe ha desaparegut i cal anar canviant de diedres, fent travesses en un terreny força vertical i no gaire franc de protegir, sort de la molsa glaçada que punxar en ella ens proporciona algun que altre moment de plaer i serenor. Crec que mai havia escoltat de la boca del company tants cops i seguits la paraula pilla-pilla. Quan em toca a mi ho entenc tot, quin peaso llarg mes precari que s'ha currat el malparit i aixo que no es pas el seu terreny!

Les tirades han sortit molt llargues i intuïm que ens queda nomes una, pero tambe intuim que aqui caldra suar de valent. Hem muntat reunio a un niu d'aligues envoltat de desploms i parets verticals, per sobre dels nostres caps s'endevinen dos esquifits diedres tapissats de blanc, pero aviat ens adonem que no es res mes que la maleïda neu-sucre que hem trobat a l'anterior llarg, per tant toca sortir com sigui, o sease... a fer una mica d'artifo-alpino-rudimentari. Per sort aviat trobo una allargassada i vertical fissura on els pitons i els tascons entren a caldo, aixo si.. previa neteja del gel. Algun pas de riure amb els camalots en fissures verglasejades i ja hi som en una suau rampa que es la porta de sortida i el que pot semblar el tram mes facil de la via ens acaba posant dels nervis. Una monolítica placa amb neu sense consistencia que la tapa tota i que de tant en tant derrapo per la roca amb aquell irritant i inconfusible soroll metàl·lic, fins trobar un petit perfil que m'atura i aixi anar seguim aquest diabòlic joc una estoneta.

Una darrera aresta amb molt d'ambient sobre neu inconsistent, amb vistes d'ocell sobre el circ. Molt a prop de la carena aprofito un gran bloc per muntar la darrera reunio. Alucino quan veig al company pujar per la placa-trampa amb un sol piolet, l'altre li ha caigut avall. O sigui que res de retrobar als companys que deuen estar a hores d'ara sortint de Visionaris i retornar plegats plàcidament per l'aresta oest, tocara rapelar tot el que hem escalat. Per sort el piolet ha quedat clavat a mitja via i ens estalviarem cavar a peu de la ruta per trobar-ho.

Sense venir a buscar res, avui, marxem amb un dels millors dels tresors que podien trobar, una preciosa i efímera via amb la que encetem una nova temporada hivernal, aixo si... som conscients que em tingut la flor al cul de trobar en la nostre primera incursió al circ aquesta petita joia i a mes..., que els "jefes" de la zona estiguin a milers de quilometres, just quan EL FIL s'ha muntat.

***** Via dels Alfons i Visionaris (sortida), 250m, 80º/M5+, Cambra d'Ase

diumenge, 4 de desembre del 2011
Quan fa temps que no toco roca en tinc ganes, però és l'alpinisme el que em té el cor robat i quan s'apropa l'hivern la sensació és prou potent per fer-me sentir per un instant tota la fredor de la neu que està per venir. Es desvetlla un enyor que cada temporada és més intens doncs el fred s'està tornant un visitant estrany i breu que sempre ens deixa insatisfets.

Aquesta tardor desendreçada amaga sorpreses, però aquest cop la meteo juga a favor nostre i és el Pirineu Oriental el que es guarneix amb el mantell d'argent que tan ens agrada.

És fàcil suposar que no som els únics en deixar-nos temptar i resulta d'allò més curiós veure un munt de gent amb piolets a l'esquena pujant per unes pistes d'esquí sense gens de neu.

Però el circ és ben blanc, un blanc esponjós que s'avisa traïdor perquè aquest cop el tapís és tènue, el just per amagar la roca i fer-nos creure que les línies són muntades. Però ja ens va bé deixar-nos enganyar i cadascú tria la línia que més li abelleix. En Josep i en Pere marxen d'exploració i en Jordi i jo ens decantem cap a la que ja dúiem en ment Visionaris o Alfons.

A en Cèsar i Salva també els hi cau en gràcia i s'apliquen amb ganes a la paret que des del primer moment esdevé sincera doncs és tot el que prometia vista de lluny.


Verticalitat, neu inconsistent, absència total de gel i molt de mixte, vaja que segur que no ens avorrirem! Escalfem al primer llarg i després d'un tram curt de transició comença l'escalada de veritat.

La via ressegueix una cicatriu de roca que s'arqueja fins enllaçar amb les plaques de la part alta de la paret i pel camí cal lidiar amb alguns estretaments on amb prou feines s'hi enganxa una neu de sucre en pols.

Els companys, però, són traçuts i aprofiten amb seny els poc que aquesta enfarinada dóna de sí i sense gairebé clavar piolets aconsegueixen esgarrapar metres a aquest sense sentit que tan ens fa gaudir.

Les reunions no són precàries, són directament inexistents, a la via no trobem res, ni un trist pitó d'aquells que tan alegren l'esperit en aquestes sòbries parets. Toca improvisar i triangular, doncs dos pitons per un parell de cordades deixen molt marge de maniobra als friends que no sempre s'adapten bé a aquestes fissures gelades.

Però som bons companys i compartim material, alegries i trossos de neu (que no gel, perquè ja ens agradaria que n'hi hagués) que ens llencem uns als altres. En compensació fotos, no tantes com voldríem, però si des de molts angles diferents i amb cada cop més blanc als peus.

És difícil parlar de llargs, de dificultats o graus doncs les condicions són sempre diferents i els escaladors encara més. El que sí és cert és que la via és bonica, no té la bellesa directa d'una goulotte, però en canvi té una elegància delicada, com la d'una teranyina que s'esfilagarsa si la tractes bruscament.

L'escalada és compromesa, va pel vessant més sostingut del circ i està molt just de condicions, però lluny de ser un inconvenient la fa més interessant, més intensa. Diedres, canaletes, plaques gebrades es succeeixen en un joc d'equilibri i destresa que permet esgarrapar metres a aquesta paret amb pocs trams senzills i on el millor punt de tracció sol ser herba glaçada.

Tècnica, imaginació i nervis temperats són les eines necessàries per avançar segur per aquest terreny inestable i en Jordi en això és un mestre, els companys tampoc es queden curts, tant és així que abans del que voldríem la paret ja fuig avall i el pendent s'ajeu cap a l'amplitud de la carena.

Llum, gent, molta gent i més vent encara que mossega i glaça malgrat l'alegria del sol. Desistim d'esperar en Josep i en Pere que encara estan fent feina a la paret i girem cua escortats per un munt de francesos que tenen envaïdes les canals veïnes.

Desfem passes per un llom amansit que baixa suau cap a la vall on una corrua de pics nevats li fan de teló de fons. - Poca neu encara, penso, però avui és difícil proferir cap mena de queixa. La via té caràcter i és un must d'aquells que es donen tan sols en temporades afortunades que són ben poques.

Tardor encara i ja hem tret la pols als piolets, les sensacions són bones ara queda veure el que ens depara aquest hivern que està per venir. Esperem que no es faci de pregar!