dissabte, 2 de juliol del 2011
Bondia i benvinguts, això és el primer que et sembla dir aquest mar petrificat on les onades són cordals i les Jorasses el far que guia les nostres passes cap a la serenor de la glacera.
Bondia i benvinguts, això és el primer que et sembla dir aquest mar petrificat on les onades són cordals i les Jorasses el far que guia les nostres passes cap a la serenor de la glacera.
Cavalquem la finia línia de l'aresta, tènue fil de llum i glaç que agermana tots els qui ordenadament sortim de la cova de gel i trepitgem amb cura aquesta sendera de funambulistes que mena a la vall Blanca.
Per un instant tens la sensació d'estar absolutament fora de lloc, i no és per menys, pujar de cop a 3.800m amb telefèric i fer cua envoltat d'un munt de gent no és el més habitual per anar a escalar una via alpina. Però el bastió daurat de l'Aiguille du Midi fa la seva aparició i sents una esgarrapada a l'estomac que ni l'aresta més esmolada dels Alps pot provocar.
Curiosament li tinc molt més respecte a aquesta via que no pas a la del Capuccin. Sobre el paper no té raó de ser, és a tocar del telefèric i com a gran clàssica força freqüentada, però per més que m'ho miro no sé desxifrar el misteri de les seves línies, de tant simples semblen impossibles. Els meus companys semblen encomanats de la mateixa dèria, però no hi ha com la motivació per foragitar els dubtes.
Les ressenyes són confoses, tan sols tenim clar que hem d'anar a trobar un característic sostre i amb aquesta referència en Pere comença el joc. El veiem partir, escarrassar-se i lluitar, seguim les seves evolucions atents a memoritzar cada pas, però és un esforç inútil, perquè la llastra a resseguir és tant perfecte que no deixa marge a res més.
Un flanqueig aeri, vibrant i taquicàrdic posa la cirereta a aquest primer llarg que des d'on soc s'endevina francament antològic. En Ferran surt rere en Josep i els moviments es repeteixen.
Tibar, apretar les dents i equipar al límit per arribar a la reunió al·lucinant amb els graus. Quan és el meu torn no puc més que corroborar les impressions dels meus companys i encara que ningú digui res el pensament general és el mateix: - com la via segueixi així al següent llarg ens baixem! Però la sort se'ns gira de cara i el segon llarg és una preciositat.
Una urpada en forma d'arc que estronca la precisió d'aquesta placa monolítica i ens permet pujar allà on semblava que no hi havia camí.
Li estem trobant el què a l'escalada i comencem a gaudir de les peculiaritats d'aquesta roca tant diferent al que estem acostumats.
A cada pas descobrim nous moviments i metre a metre ens anem deixant seduir pel granit daurat de Chamonix, tot i que a estones mirant avall tenim la sensació de ser penjats en una remota paret de Groenlàndia.
L'ambient és brutal i la via també, ara que l'escalada és més fluida comencem a apreciar l'elegància de la ruta que enllaça desploms, diedres, bavareses i plaques magnífiques sense gairebé transició d'una a altra.
La nostra gran por, perdre l'itinerari en aquesta paret on les úniques referències són fissures d'una similitud desconcertant, passa a segon terme davant el repte de solcar aquest mar petrificat.
Afinem la intuïció i sortim a navegar disposats a no deixar cap cantell per explorar, ni fissura a equipar. No hi ha cap llarg que doni treva, tots tenen un pas o altre que et dispara les pulsacions, però cada volta som més a prop de descobrir la lògica d'aquesta successió de fissures que conforma la línia natural de la paret.
L'escalada és geometria pura i resulta fascinant anar descobrir la lògica absoluta d'aquest itinerari clàssic on els hi hagi. Al darrer terç la via creua al vessant veí i esdevenim improvisats espectadors de les elucubracions d'un munt de cordades que recorren la freqüentada aresta dels Cosmiques.
Però el que de veritat ens interessa és l'estrambòtic cim de l'Aiguille, un bloc gegantí de quadratura mil·limètrica en perfecte equilibri sobre el buit. En Josep i en Pere ja són rapelant per recuperar les motxilles que hem deixat a peu de via i la grata tasca de coronar cim ens la reservem en Ferran i jo.
Són pocs metres de verticalitat absoluta i roca llisa, mala combinació per fer en lliure, però pensada per fer en artificial. Cop de pedal, una aresta lluminosa i l'espectacle del cim tot per nosaltres i el munt de turistes que ens fan fotos des de les terrasses panoràmiques.
Un ràpel ens retorna de cop a la civilització, ens retrobem amb en Pere i en Josep que han desfet les passes del matí per recuperar el material i com no, un somriure que explica millor que mil paraules l'alegria que sentim.
Com anècdota del dia val a dir que vistos els horaris que dúiem teníem claríssim que no baixaríem a temps per agafar el darrer telefèric i havíem amagat menjar i material de bivac a l'estació per fer-hi nit, fins i tot vam fer una porra per veure qui s'aproximava més a l'horari de paret, cap de les apostes baixava de les 10 hores. Menys mal que no ens hi jugàvem cales perquè a les cinc de la tarda érem a Chamonix davant uns espectaculars entrepans. Contra tot pronòstic i previsió vam fer la via en un horari força digne, la cloenda perfecte per aquest examen de fi de curs i com diuen els Manel “en els dies bons som invencibles”.Per si algú s'anima a repetir la via aquí li deixem una bona ressenya, ja que tot i buscar no en vam trobar dues que coincidissin.
Conclusió de les vacances: si la perfecció existeix de ben segur que és a les fissures de Chamonix i si no n'esteu convençuts veieu i opineu...
