Mirem webs i mes webs meteorologiques i totes coincideixen..., dissabte tota Catalunya remullada. Doncs traspasarem les fronteres! en Grau ens proposa apropar-nos tal com ell diu al lloc mes sec de França, on no plou gairebe mai! ens apropem fins a Vingrau, una allargasada serra de poc mes de 100 metres d'alçada, generosa en calcari de qualitat i que juntament amb Tautavel completa una gran quantitat de roca i sectors, sobre tot de caire esportiu i a poc mes d'una hora de la frontera. Nomes aparcar el cotxe apareixem oportunes les primeres gotes de pluja, si mes no ens aproparem a la paret per coneixer un indret nou. Una debil pero constant pluja ens acompanya durant l'aproximacio. L'objectiu d'avui es una cridanera aresta a una roca que si li posem imaginacio si que ens pot recordar el seu germa gran dels Alps, el petit Dru.
Al final s'imposa l'optimisme sense limit d'en Grau i ens fa calçar els peus de gat per enfilar amunt. La via s'inicia en unes placas ramposes que xopes com estan ara, son un fart de riure. Superar aixo en sec deu de ser un joc de nens i per tant les assegurances allunyen, avui es tot ben diferent i cal espremer l'imaginacio per protegir-nos d'una mes que posible relliscada placa avall. Als pocs metres començem a veure el tarannar de la via, diedres, fissures i bavareses a dojo, tot i que aquestes ultimes sense adherencia als peus son prou delicades de negociar.
Un cop al tercer llarg trobem la tirada clau de la via, una sugerent i vertical fissura de mida ingrata, ni gran, ni petita i jo sense els Camalots adecuats! (com que la via esta equipada...), avui dona molt mal rotllo guanyar els primers metres en adherencia, intento enfilar amunt pero soc incapaç de confiar els peus en aquesta roca molla i relliscosa i abans de sortir volant avall, reculo discretament a la reunio. En Grau despres d'apretar i bufar fort supera la fissura just quan el xafec cau amb mes força a sobre nostre, aixo si... gaudim d'un bonic espectacle de columnes d'aigues i clarianes escampades per tot arreu.
En el penultim llarg torna el canto generos i alguna placa puntual relliscosa. Torno a enfilar la darrera tirada a traves d'una bonica i ample fissura amb les xapes a contrama, col.locades per provar pel bellmig de la placa, pero amb uns oportuns tascons grans tinc el meu problema resolt! Un seguit de passatges molt verticals i atletics que ens deixan gaire dalt del punt mes alt del serrat amb un bon sabor de boca. Baixo content, despres de gairebe 2 messos de molta calma vertical, la meva capsulitis al dit sembla que ja es historia. Bonic lloc i via per gaudir, que seca ha de ser l'ostia!!, hi tornarem, que aqui, com va dir el nostre home del temps...: mai plou!
