**** Trabucaires, 245m, 6a, Roc Cabrerola, Vallclara, Les Guilleries

dimarts, 8 d'octubre del 2013

Poc a poc anem pervertim a en Kiko, ara que te tant de temps lliure per fi s'ha deixat convencer que hi ha parets mes enlla de la cara nord de Montserrat, Montrebei o Ordesa i l'anem portant a llocs que ens encanten, per tal l'etiqueta de lloc "raro" ja la te assegurada. Recordo que fa mes de tres anys va ser a ell el primer que li vaig ensenyar una vista mal impresa d'aquesta paret, li vaig mostrar com si per mi fos un petit secret i era cosncient que en aquell moment entreobria el meu cofre dels tresosrs perque algu hi fiques el nas. 

-Aqui vols obrir una via?

Va ser el seu exceptic comentari al no veure cap linia evident per obrir. Temps despres no amagava la seva sorpresa en veure com havien tret "petroli" d'una paret com aquesta. Era el moment de descobrir-li les Guilleries mes amagades.

La tardor es una data perfecte per perdres per aquets boscos disfressats de calida llum i fulles de castanyer que ho envolten tot. Refem les fites on no ha quedat cap de peu i fem cami cap a la via. Primers metres que no engresquem ni al mes motivat i mho demano jo, un llarg de tramit que dona pas ara si a una paret lluminosa i agraïda d'escalar. Ara es en Kiko qui agafa la punta calenta de la corda i gaudeix fins el cim de l'escalada a una via que tot i el taranna esportiu que desprem pel seu equipament, en tot moment tenim la sensacio d'estar a un terreny salvatge i ben poc modificat. Queda clar que les vies cal valorar-les sobre el terreny i mai deixar-nos enganyar per un tros de paper per molts colorets i puntets imaginaris que tingui.

** Via de la Mare de Déu dels Cingles, 90m, Vº/Ae, Salt de la Minyona, Osona

dissabte 28 de setembre del 2013

Despres d'un estiu on per diversos motius hem tingut molt abandonades les parets, ja ens toca tornar a recuperar sensacions. Nomes disposem d'un mati i a mes l'home del temps dona pluja al migdia, dubtem si anar a fer una caminada o una escalada, al final decidim que ho ajuntarem en una excursió vertical. Ens decidim pels penya-segats de fang solidificats que senyoregen els voltants del panta de Sau, Jo mai he estat al Salt de la Minyona i a dir veritat, m'atreu mes descobrir el perque d'aquest nom, que no pas la via que anem a escalar. Laura fa tant de temps que la va recorre que no recorda gairebé res.

L'accés i les vistes ben valen una visita a aquesta raconada del nostre pais, un balco aeri i panoràmic amb vistes de luxe sobre el Montseny i les Guilleries. Avui hem optat per l'accés a la via que menys m'agrada de tots, rapelant. Primer per d'incertesa de tornar al cim en cas de complicacions i segon perque m'agrada aquella mena de diàleg  intim cara a cara amb la paret quan la tinc davant meu, imaginarme la linea mentalment, que em trobare i on seran els secrets de la ruta. No trobem cap instal.lacio de rapel, tampoc la busquem gaire, passem doble corda per la barana i avall que fa baixada.

Mentres fem els dos rapels, el sol fet d'equilibrar-nos amb els peus fa que anem arrencant còdols de totes mides quan el terreny no ha estat sanejat, sembla impossible escalar i equipar aquesta roca leprosa que dona tant poca confiança, aixo darrer els escaladors locals ho han solucionat col·locant "Ps", una mena de varilles d'encofrar ben llarges i sikades. L'inici de la via es un pel estrany amb equipament desigual i traçat poc definit, es la tònica que ressegueix a traves de la menys pitjor roca.

Segurament el segon llarg, no se si es el millor, pero si el mes fotogènic. Enfilem a buscar un estètic diedre fissurat, malauradament les xapes ens enviem cap a la placa i l'alegria ens dura pocs metres. Es nota que la via ha sigut víctima de l'equipament, sobre-equipament i posterior des-equipament parcial, com sempre es la roca qui paga els plats trencats de la nostre impericia.

Tot i la qualitat de la roca en cap moment cal patir, l'equipament es generos tant si vols apretar o vols acerar com es el nostre cas. La via va resseguint en la seva segona meitat el fil de l'espero per anar a sortir al mateix mirador, on podem veure la cara d'ensurt dels turistes quan els apareguem per sorpresa entre les cames. Posiblement el crunx de la via es concentra en la fissura que ens deixa al cim i on es recomanable algun Camalot mitja per aqui.

L'elecció ha estat la correcta avui, via simpàtica ideal pel passeig vertical que buscaven avui i de propina un entorn de luxe. Aquest cop l'home del temps la va encertat i la tarda va caure el cel sobre Osona.

*** Micky Mouse, 125m, 6a+, Roca Gris, Montserrat

dimecres, 02 d'octubre del 2013

La tardor és a la cantonada i encara que la temperatura desdiu la lògica, el que no fa marxa enrere són les hores de llum que cada cop són més minses, així que més val anar per feina i aprofitar aquestes darreres tardes en les que encara sembla que tenim tot el temps del món per enfilar-nos allà on ens plagui. Això sí, per si de cas, posarem el frontal a la motxilla! 

Avui li toca triar via a la Judith i em sorprèn gratament quan em proposa la Micky Mouse ja que fa temps que tenia ganes de repetir-la. La Montse també està encantada amb l'elecció, així que ja ho tenim tot fet, tan sols ens queda escalar-la i gaudir de les seves plaques, perfectes pels amants dels còdols menuts i cantelluts perquè en tindreu un reguitzell per degustar. 

La via és un assortit de plaques variades sense que cap d'elles desmereixi la verticalitat que dóna aire a l'escalada. La primera és la que té la presa més esmunyedissa, però no cal patir, perquè quan la paret és redreça rabiosa els dits s'aferren a qualsevol cantell per petit que sigui.  

I sort d'això, perquè la tirada és tan mantinguda com bonica. Després el ritme afluixa, que no l'interès ja que cal afermar el pas i encertar el camí correcte en un pany en que no tindrem gaire metall que ens distregui del camí. 

Sabines i fissures esdevenen aliats perfectes per gaudir com cal d'aquest mur franc en la presa i ferm en la verticalitat. Festegem amb l'aresta que vol ser esperó, però mai s'afina prou per assolir l'esveltesa d'espadats més àgils. 

Placa rotunda i ben traçada que ens porta fins la línia de fractura que marca el seu cim i, en vista de la feblesa de la tarda front les ombres que li guanyen terreny, enfilo directa per la clivella ignorant la falsa simplicitat d'un desplom més físic que no pas elegant. 

La nit reclama ja el seu territori, però ens dóna temps a fer el darrer ràpel abans que el seu domini sigui absolut i ara sí que podem donar l'escalada per ben aprofitada i millor resolta. Certament un bon comiat d'aquestes tardes d'estiu que semblen no voler acabar mai i en les que tot i la seva bonança sempre falten hores per perdre's per Montserrat... benvolguda muntanya màgica! 

*** nova via PUNXADITS 125m, 6a, Roca Maura, L'Estartit.

ENTRADA 500 AL BLOG, gràcies a tots!

En el mon de l'escalada segurament existeixen parets i sectors que estan de moda, pero sobre tot hi han d'altres que cauen en l'oblit mes absolut sense saber ben be el perquè. Si a mes a mes li sumem una aproximació inexistent, una roca increïble com poques i una paret sobre un enclau turístic de primer ordre , visible a molts quilometres a la rodona, el fet que acabi caient dins el fosc pou de l'oblit el fa mes inexplicable encara. Fa un temps ens vam apropar a fer el nostre primer tast, d'entrada trobar informació acurada per la red va ser una petita odissea, al final vam enfilar per la que estava considerava la mes interessant i factible de la paret, la "directa gresca", la desil·lusio va ser total al trobar una linea on primava l'escalada artificial, plena de vegetació, brutícia i amb equipament certament perillos. Tot aixo ens va fer marxar amb la cua entre cames, pero va ser el detonant perque tot un seguit d'aconteixements en cadena fessin que tornessin molt sovint a descobrir els secrets amagats d'aquesta modesta paret. Una mena de febre aperturista es va iniciar en poc temps amb un denominador en comu, primava l'estètica, el grau moderat i el bon equipament. I aixi quedava definitivament oberta la porta a Roca Maura per l'escalada de consum.

No podia ser de cap altre manera, nomes en Grau es capaç de enviar-me un wap i dir-me: 

-tu, dema tinc lliure i ganes d'obrir alguna cosa llarga, on quedem?- 

Li proposo provar a Roca Maura, pero també es cert que no tinc res ullat. 

-tant es... escalem Poseidon i decidim que podem obrir- 

Dit i fet, ens fixem en una successió de plaques que transcorre paral·leles a aquesta via, adelantem a tota castanya a una cordada que ens trobem pel mig de la Poseidon i que al·lucinen amb la nostre elaborada estratègia aperturista. En no res estem a peu de via amb uns quants encastadors i pitons. Dues hores mes tard ens trobem al cim gaudint de les vistes i fotent-me pressa el company perque vol escalar una tercera via "la del Maño". Simplement es flipant anar a trepar amb un mega-motivat com aquest que com molt be diu... obrir amb taladro, a mes de car, es lent. A la via sols ha quedat un pito, tinc clar que una via tota neta com aquesta, en molt poc temps quedara devorada per futures lineas de xapes. Unes setmanes mes tard m'apropo amb Laura a deixar una via "comercial" i arregladeta que segueixi el tarannà de les seves veines. Dues hores per obrir-la, tota una jornada per equipar-la... Al final resituem les reunions i fem que surti un llarg mes, que ens sera de molta ajuda per evitar el gran fregament de la corda en aquesta roca tant abrasiva i punxant.

1er llarg: S'inicia gairebe en comu amb la Poseidon, marxem a la dreta a buscar una bavaresa lateral que ens deixa al peu d'un diedre exigent ben protegit, diverses opcions per superar-ho i trobem la R1 a la nostre dreta. 20 metres, 1 pont de roca, 1 tasco, 1 pito i 1 parabolt

2on llarg: Enfilem recte amunt per una succesio de plaques que van evitant la vegetacio i la roca dubtosa. 

A la part final trobem una fina placa de peus i equilibri protegida per un pito que ens dona pas a la reunio.

45 metres, 5 parabolts, 2 pitons i un pont de roca

3er llarg: Baixem uns metres fins situarnos al peu d'uns blocs verticals que escalem fins arribar a una curiosa i amplia cova, seguim amunt a traves d'una placa on la textura i les formes de la roca canvia totalment i on caldra protegir. 25 metres, 2 pitons i 2 ponts de roca.

4art llarg: sortida fisica amunt i anem enllaçant curts desploms amb fissures de varies mides, cal parar compte en la part final de la via amb els grans blocs inestables. Curta travessa lateral amb ambient i en no res som al cim de Roca Maura. 35 metres, 4 parabolts i un pont de roca

Acces: de L'Estartit pujem direccio a l'urbanitzacio de Torre Moracha, continuem per carrer que va resseguint la paret i aparquem a un petit espai per tres cotxes des d'on surt amunt un petit corriol que ens deixan a peu de via en 5 minuts

Descens: seguim per la pista ample avall i quan aquesta fa un port gir a la dreta seguim endavant per un estret corriol que ens deixa al carrer que hem aparcat, 15 minuts.

Material: 10 cintes expres, semàfor d'Aliens i Camalots fins el nº1

Una activitat molt recomanable es fer la trilogia de vies noves i on surt una jornada la mar d'aprofitada amb un grau obligat de V+. Cara sud, evitar l'estiu, aixo es un forn! els dies de forta tramuntana aqui ni t'enteres.
L'Armand Ballart en el proper numero de la revista MUNTANYA del CEC ha de publicar una recopilació de vies de la paret, la majoria ben oblidades, juntament amb una aclaridora vista panoràmica per situar-les.

La ressenya:  

Pep Castro La ressenya de Poseidon ja la pots treure d'aquesta pàgina. Pert cert ja heu parlat amb els equipadors de la Via Maño per fer sortir aquesta publicació...

Amb aquest missatge al facebook (be, el primer missatge era amb coaccions i posteriorment eliminat) els equipadors de la via Poseidon m'han demanat que faci invisible una linea que existeix i que en poc temps s'ha convertit en una classica de la zona. 
Poder es el tarannà reservat dels locals?. 
Poder es l'interès de vendre la ressenya?. 
Poder es que es creuen amb el dret de propietat sobre una pedra que esta a prop de casa seu?. 
Poder es que els hi fot que vinguin de fora a obrir?  
Habitualment en la comunitat escaladora s'acaba imposant el dialeg entre tots, pero entrar-hi a algu que no coneixes i en aquest to, segurament no es la millor manera d'entendrens. Nomes tinc un dubte... Si en Ballart acaba fent un monogràfic sobre totes les vies de Roca Maura, faran col·lecta per enviar.li un sicari? (de bon rotllo ehhh).

**** nova via LE GRAND CHOCOLAT, 60m, 6a+, Cingles de Sant Roc, Amer, La Selva

Com s'amaguen les coses valuoses? Doncs, a la vista de tothom. 

Amb aquesta rotunditat la clavava un cop mes l'amic Girben. Nomes els autèntics tresors son dignes de mostrar-se a tothom.  Tot va començar quan vaig aconseguir arrossegar a en Pep Vila perquè repetis "Le petit bombon" i a dir veritat no em va costat gens convencer a un malalt irredempt com ell i que a mes a mes es un impenitent cercador i obridor de noves linies a llocs oblidats. Un cop dalt la cinglera vam rapelar una llarga, evident i rectilínia fissura que feia mal als ulls des de ben lluny i... premi!!!, allo era un autèntic regal inesperat. Aquell mateix dia ens vam posar mans a la feina, vam fer baixar alguns grans blocs inestables i vam deixar instal·lades les reunions amb expansions, l'escalada hauria d'esperar, la via demanava friends grans i gegants que no portavem.

Vam tenir un enriquidor debat de quin tarannà donar-li a la via, be... mes aviat al llarg estrella, el segon. Jo mes poruc i covard optava per uns quants tacs de fusta i ponts de roca, ell mes savi i valent apostava per tot net. Al final vam fer un entremig, un tac de fusta per evitar portar el Camalot del numero 5 i equipar un parell de ponts de roca per evitar que nomes fos accessible als escaladors de bigwall de Yosemite degut a la quantitat ingent de flotants gegants que hauria demanat. Escoltar el crit eufòric i extasiat d'en Pep nomes arribar a la segona reunio, delatava de sobres quin llarg acabava d'obrir. Una fissura homogenia, llarga i vertical amb l'afegit de mirar amunt i no veure per enlloc cap lluentor metal.lica amb la conseqüent exigència mental, que al cap i a la fi es on esta el llindar dels nostres limits. L'única llicencia expansiva que ens vam permetre va ser a 5 metres del terra en un terreny de roca força discreta i un altre xapa nomes sortir de la R2 ja que volien evitar un possible factor 2 en aquell passatge rabios i improtegible. A pesar del seu grau "moderat" i ser prou curta, NO es cap via de friki!. Com molt be va definir-la en Kiko, aixo te aroma a un micro-Montrebei.

Llarg 1: Peu de via situat a 20 metres a l'esquerra de l'inici de "le petit bombon" oc cal pujar dalt un petit socol rocos, una vertical bavaresa ens porta per roca discreta fins a una xapa que ens porta a l'inici d'una xemeneia en offwidth on la dificultat no decau fins els darrers metres, reunio incomoda. 1 parabolt, 1 pito. 20 m.

Llarg 2: Sortida desplomada i espectacular en diedre que ens porten a l'inici d'una increïble fissura amb petits passatges que tiren enrrere. Un cop xapat el tac de fusta tenim mes de mig llarg per endavant on nomes podem confiar en les nostres forces, habilitats i sang freda. La roca es torna genial a mesura que guanyem metres. 1 parabolt, 2 ponts de roca i 1 tac de fusta. 40m.

Acces: Venint de Santa Coloma de Farners, just abans d'arribar a Amer, surt una pista asfaltada a la nostra dreta, hem de seguir en tot moment les indicacions de "Sant Climent d'Amer", un cop hi arribem seguim 200 metres mes i continuem per una pista de terra, a 1 quilometre de distancia trobem una bifurcacio i agafem la pista de l'esquerra en forta pujada. Just abans d'una cadena amb el rotul de "cami privat" deixem el cotxe als marges de la curva. La paret i el cridaner sostre ara ja som ben visibles davant nostre. Seguim amunt a peu i als 50 metres de passar un paller en runes trobem al costat d'una bassa unes fites que marquen un corriol per dins un espes bosc i que ens deixen a peu de via en 35 minuts. 

Material: cordes 60m (pel ràpels), 12 cintes, camalots del 1 al 4 repetint les tres talles mes grans

Altres dades: Estem a finques privades, aparquem be i siguem respectuosos amb el medi per evitar problemes futurs. Tot i no ser un area on l'escalada estigui regulada, val a dir que mentres estavem obrint via ens vam passar a fer una visita els forestals a informar-nos que en aquesta cinglera hi ha una parella de rapinyaires protegida, que fa anys que fan el seu seguiment i ens vam demanar d'evitar escalar en periode de nidificacio entre març i juliol. Tardor i hivern son les epoques ideals per apropar-nos.

La ressenya: