dimecres, 7 de març del 2012
Gairebe sense adonar-nos molts ens tornem col·leccionistes, alguns de segells, altres de taps de cava i al nostre gremi som molt donats a col·leccionar llistes de cims, vies o parets, fins i tot conec gent que arriben a l'extrem de que si la escalada que li proposes no surt a la biblia de'n Soldevila, no mostren el mes minim interes. Nosaltres per no ser diferents tambe tenim els nostres gurus editats, ni que siguin de segona divisio: les classiques dels avis, les crestes de Borrell&Faura, les alpinades Pirinenques d'en Mousel.... Darrerament ens adonem que ens estem convertint uns fervents devots del mes gran escalador classic de tots els temps a casa nostre, en Josep Manel Anglada, de qui cada nova via seva que tastem, trobem que es una petita obra d'art plena de logica, sentit comu i valentia. Un carismatic personatge que curiosament invertia tot el seu temps i energies en escalar i obrir vies noves i que es va deixar força de banda la divulgacio de les seves grans realitzacions.
Aquest cop la via escollida es troba a can Jorba a les poc visitades agulles anomenades del Farao, possiblement de les mes esveltes i oblidades pel gremi vertical al vessant sud. Optem per aproximar pel Torrent de la Coma del Pastor que es la linia mes directa, pero tambe la mes incerta tot i el seu excesiu marcatge i desmarcatge amb taques de color groc. La nostre idea es entrar pel Faraonet i escalar el Temple del Sol per fer mes metres i una escalada mes homogenia a l'evitar l'entrada de tramit de l'Anglada-Guillamon.
De lluny les dues linies tenen una logica aplastant, dos marcats diedres/fissures que manen sense cap disimul directe amunt. El primer llarg del Faraonet no es mes que us petit escalfament per terreny facil, indefinit i desequipat pel que ens espera al segon llarg.
Superar el desplom que tenim nomes sortir de la R no es feina facil si volem fer-ho de manera elegant i purista, pero nosaltres no tenim cap ni un de problema en aprofitar la pregona fissura per fer l'unic A1 del dia que ens portara fins la xapa salvadora. Un cop superada aquesta les dificultats continuen i cal escalar amb el cap fred per roca que a vegades deixa molt a desitjar i gairebe mai podrem aprofitar el cridaner diedre que tenim per progressar o protegir.
Tercera i darrera tirada del Temple del Sol per roca excel.lent pero on cal fer servir el nostre millor sentit de la navegacio montserratina per trobar el cami encertat i el parell d'assegurances que ens donaran alguna pista de per on va. Molt de compte en la tercera R, nomes trobem al terra unes bagues cutres llaçades a una sabina seca, vam tenir que triangular a la paret amb tascons unes esquerpes fissures que no donaven cap confiança en cas d'un possible pendul del segon de corda. Si algu te alguna xapa lluent i avorrida i no sap que fer amb ella, aqui faria un bon servei.
Curta desgrimpada lateral i marxem cap a la cridanera fissura que conforma l'Anglada-Guillamon. Roca bona, dia radiant, vistes lluminoses i nomes veiem gent fent gimnasia al Vermell, som afortunats! Veiem que la via ha estat objecte de diversos re-equipaments, podem trobar peces de totes les epoques i totes les reunions amb parabolts tot i que han respectat part del material original.
Totes les ressenyes que haviem consultat parlavem de passatges en A1 i A2 i cal dir que amb una mica de tecnica sobre els pedals ens ha sortit en Ae. La fissura va superant un sostre cada cop mes desplomat que li dona un aire molt acrobatic a la ruta.
Quan s'acaba la pedalada no es facil fer el canvi de xip i ara toca escalar, el rocam en tot moment es molt agrait i noble, pero les possibilitats d'augmentar les proteccions flotants son minses.
La part mes vertical ja ha quedat enrere, ara nomes resta una llarga travessa i navegar amunt per mars de codols, sempre amb la bruixola ben atenta en no perdre mai el cami mes logic per anar trobant els espaiats expansius que hi ha, tots ells d'epoques, qualitats i vies diferents.
En no res cim! bones vistes sobre el vessant sud que no podem assaborir a fons pel fred vent de nord que bufa i optem per baixar en dos verticals rapels pel vessant est (35+40m).
Aquesta va ser la primera via oberta i documentada al vessant sud de Montserrat. Dos itineraris que ens han deixat molt bon sabor de boca amb un regust d'escalada classica amb tota la seva essencia. Feia 12 anys que no ens apropavem fins aquest oblidat raco, llavors va ser de la ma del nostre primer mentor a la vertical, esperem no deixar passar 12 anys mes per tastar aquestes petites joies passades de moda (diuen...).
