dimecres, 13 d'abril del 2011
Sant Honorat és un racó de món on els límits de la imaginació s'esvaeixen confosos en un entorn impossible de verticalitat corbada. Amagat rere les contundents cingleres de calcari d'Oliana, aquest petit reducte de conglomerat destil·la una tranquil·litat que sedueix l'esperit, et pren l'alè i fa que l'escalada passi a un segon, tercer o quart pla.
Paral·lelament fa emergir vells records, ja fa deu anys que, incauta de mi, vaig accedir a anar escalar amb un amic que no va tenir en compte que amb prou feines feia uns mesos que m'havia calçat uns gats, que desconeixia que el grau de les ressenyes pot ser orientatiu (sobretot si és Picazo), que la roca es trenca (especialment quan fas una de les primeres repeticions de la via) i que no tenia ni remota idea del que volien dir la mots com artificial o estrep.
Ens vam enfilar a la Idíl·lica i en vaig sortir cansada, matxucada, esgarrinxada i absolutament encantada, fascinada i feliç de l'experiència. Malgrat tot, no hi he tornat i ara, davant l'Agulla dels Tres Ponts, torno a sentir aquelles pessigolles a l'estomac. Aquest cop ja no soc tan maldestre, però a la que em penjo del primer seguro, un espit amb moviment propi, ressorgeixen els dubtes i la incertesa del primer moment.
De la via en tinc un record difús, soc incapaç de rememorar cap pas concret, tan sols em va quedar la sensació de lluita per avançar penosament mentre la paret fugia avall als meus peus. Aquest cop, però, és diferent, l'esforç i és igual, però gaudeixo de l'escalada, temptejar la roca, afermar la presa i cercar la lògica de la paret que em permeti avançar amunt, sempre amunt.
La dificultat no és obligada, ja que com bona clàssica et permet trampejar els trams més exigents tirant d'artificial, però té panys de paret prou drets on cal escalar finet. A més, quan el terreny s'ajeu els còdols són més grans, però la curiosa tendència que manifesten a sortir volant en el moment més inoportú juntament amb el fet que les assegurances desapareixen fa que no puguis abaixar la guàrdia.
De fet en Josep puja tan atent a improvisar seguros que és salta la segona reunió i acaba dalt el primer esperó de l'aresta sense esperar-s'ho i amb seixanta metres de corda clavats.
El segon esgaló s'alça al nostre davant i és fàcil endevinar per on contínua la via, a veure qui és capaç d'ignorar uns fissura tan seductora! i quan aquesta s'acabi ja espavilarem.
De moment enfilo el diedre, línies simples, netes, d'escalada franca i agraïda fins que la verticalitat es converteix en desplom i cal fer acrobàcies sobre els estreps.
El flanqueig per arribar a la reunió és genial; aeri, però evident fa d'aquest llarg el més bonic de la via.
El darrer, però no desmereix, una nova sortida d'estreps per trampejar l'última panxa i un mur inesperadament vertical, amb presa petita on cal equilibri i una bona dosi de fe. Després ja tan sols ens cal resseguir l'aresta, amable, lluminosa i amb vistes que s'obren en totes direccions. Aquest cop, però el premi no és el cim, sinó el seu descens.
Un ràpel impressionant, colgats d'una bóveda natural de tres arcs que dóna nom a l'agulla. Subtilment amagat rere els tres ponts, s'obre un espai que de cop és fa immens, però on et sents petit i empés a un recolliment propi de grans catedrals. Que fàcil resulta deixar-se dur pel misticisme que impregna el lloc, però la sensació durà poc i és que el que resta de barranc que manca per baixar és ben terrenal. Desgrimpades, esbarzers i algun que altre ràpel incòmode ens deixen en poca estona de nou a peu de via.
Mentre fem un mos faig balanç, aquest cop l'escalada ha estat més intensa, no ha estat un viatge enlloc, sinó emprendre el joc de resseguir la línia que els seus aperturistes van imaginar en aquest perfil esvelt i malgrat que, l'encís de la descoberta s'ha esvaït, està clar que la màgia d'aquesta aresta m'ha tornat a fascinar.
Sant Honorat és un racó de món on els límits de la imaginació s'esvaeixen confosos en un entorn impossible de verticalitat corbada. Amagat rere les contundents cingleres de calcari d'Oliana, aquest petit reducte de conglomerat destil·la una tranquil·litat que sedueix l'esperit, et pren l'alè i fa que l'escalada passi a un segon, tercer o quart pla.
Paral·lelament fa emergir vells records, ja fa deu anys que, incauta de mi, vaig accedir a anar escalar amb un amic que no va tenir en compte que amb prou feines feia uns mesos que m'havia calçat uns gats, que desconeixia que el grau de les ressenyes pot ser orientatiu (sobretot si és Picazo), que la roca es trenca (especialment quan fas una de les primeres repeticions de la via) i que no tenia ni remota idea del que volien dir la mots com artificial o estrep.
Ens vam enfilar a la Idíl·lica i en vaig sortir cansada, matxucada, esgarrinxada i absolutament encantada, fascinada i feliç de l'experiència. Malgrat tot, no hi he tornat i ara, davant l'Agulla dels Tres Ponts, torno a sentir aquelles pessigolles a l'estomac. Aquest cop ja no soc tan maldestre, però a la que em penjo del primer seguro, un espit amb moviment propi, ressorgeixen els dubtes i la incertesa del primer moment.
De la via en tinc un record difús, soc incapaç de rememorar cap pas concret, tan sols em va quedar la sensació de lluita per avançar penosament mentre la paret fugia avall als meus peus. Aquest cop, però, és diferent, l'esforç i és igual, però gaudeixo de l'escalada, temptejar la roca, afermar la presa i cercar la lògica de la paret que em permeti avançar amunt, sempre amunt.
La dificultat no és obligada, ja que com bona clàssica et permet trampejar els trams més exigents tirant d'artificial, però té panys de paret prou drets on cal escalar finet. A més, quan el terreny s'ajeu els còdols són més grans, però la curiosa tendència que manifesten a sortir volant en el moment més inoportú juntament amb el fet que les assegurances desapareixen fa que no puguis abaixar la guàrdia.
De fet en Josep puja tan atent a improvisar seguros que és salta la segona reunió i acaba dalt el primer esperó de l'aresta sense esperar-s'ho i amb seixanta metres de corda clavats.
El segon esgaló s'alça al nostre davant i és fàcil endevinar per on contínua la via, a veure qui és capaç d'ignorar uns fissura tan seductora! i quan aquesta s'acabi ja espavilarem.
De moment enfilo el diedre, línies simples, netes, d'escalada franca i agraïda fins que la verticalitat es converteix en desplom i cal fer acrobàcies sobre els estreps.
El flanqueig per arribar a la reunió és genial; aeri, però evident fa d'aquest llarg el més bonic de la via.
El darrer, però no desmereix, una nova sortida d'estreps per trampejar l'última panxa i un mur inesperadament vertical, amb presa petita on cal equilibri i una bona dosi de fe. Després ja tan sols ens cal resseguir l'aresta, amable, lluminosa i amb vistes que s'obren en totes direccions. Aquest cop, però el premi no és el cim, sinó el seu descens.
Un ràpel impressionant, colgats d'una bóveda natural de tres arcs que dóna nom a l'agulla. Subtilment amagat rere els tres ponts, s'obre un espai que de cop és fa immens, però on et sents petit i empés a un recolliment propi de grans catedrals. Que fàcil resulta deixar-se dur pel misticisme que impregna el lloc, però la sensació durà poc i és que el que resta de barranc que manca per baixar és ben terrenal. Desgrimpades, esbarzers i algun que altre ràpel incòmode ens deixen en poca estona de nou a peu de via.
Mentre fem un mos faig balanç, aquest cop l'escalada ha estat més intensa, no ha estat un viatge enlloc, sinó emprendre el joc de resseguir la línia que els seus aperturistes van imaginar en aquest perfil esvelt i malgrat que, l'encís de la descoberta s'ha esvaït, està clar que la màgia d'aquesta aresta m'ha tornat a fascinar.
